L'esport pot ser una eina d'aproximació al pensament de molts filòsofs. Aquesta és la premissa que va agafar la doctora en Ciències de l'Educació i filòsofa de la Universitat Ramon Llull Anna Pagès per plantejar-se la docència de l'assignatura de Pensament Contemporani per als alumnes del grau de Ciències de l’Activitat Física i l'Esport a Blanquerna.
"Analitzem l'esport com el que Sigmund Freud anomenaria 'un símptoma de malestar en la cultura'. Com un element interessant per descodificar la cultura contemporània", explica la professora.
Què ens pot ensenyar, però, la trajectòria de l'atleta de muntanya Killian Jornet del pensament d'Slavoj Zizek o la del corredor Oscar Pistorius sobre el de Michael Foucault? I la de la gimnasta Nadia Comaneci d'Hannah Arendt o la del nadador Michael Phelps sobre Sigmund Freud? Quina part del pensament de Karl Marx s'amaga darrere la trajectòria de Diego Armando Maradona?
Aquestes són algunes de les qüestions que Pagès exposa als seus alumnes. El religiós Lluís Duch diferenciava entre les estructures -elements comuns de tota trajectòria- i les històries. En el cas de l’esport, les històries, en plural, són el que els esportistes mostren a través de la seva manera de fer esport en relació amb el que significa viure i viure amb els altres. A partir d'això, la seva assignatura se centra a buscar la singularitat dels esportistes analitzats a partir dels conceptes teòrics de diferents pensadors.
Maradona i l'alienació
La història del deu argentí és ben coneguda. Diego Armando Maradona va dominar el futbol mundial, especialment durant els anys vuitanta, i per a alguns és el millor jugador de la història d'aquest esport -amb permís de Leo Messi i Pelé. La seva trajectòria, però, també va estar marcada per la polèmica i les drogues, que el van convertir en una joguina trencada del negoci futbolístic.
Una experiència, que segons Pagès, ens acosta al pensament de Marx. Els seus orígens humils -Maradona va créixer en una villa miseria al sud de Buenos Aires- fan que sigui "un nano que pràcticament no va a l'escola i té una capacitat d'expressar-se limitada i un nivell cultural molt baix". Segons aquesta filòsofa, i agafant un concepte de Pierre Bourdieu, això el condemna, malgrat l'èxit esportiu i econòmic, a una "precarietat simbòlica" que marca la seva trajectòria.
"Hem treballat el concepte d'esport i revolució. Maradona seria una desferra del capitalisme manipulador i explotador al qual l'únic que li interessa és portar una estrella al màxim i després deixar-la caure si cal", explica Pagès. A parer seu, un cop Maradona cau en les drogues "ningú el rescata" fins que Fidel Castro li ofereix tractament gratuït a Cuba. El futbolista mostraria sempre una gran admiració pel líder cubà.
Pagès relata que Maradona reconeix en una entrevista que de petit, quan el seu pare maltractador l'intentava pegar amb la vara, "no es posava en posició de víctima, sinó que intentava fugir". Una manera d'esquivar que el mateix esportista relacionaria amb la seva manera de jugar a futbol, que "té a veure amb una experiència traumàtica de la infància".
Partint d'això, aquesta professora sosté que "és cert que Maradona és un esportista alienat, perquè no té una base des d'on sostenir-se". Es refereix al fet que, a diferència d'altres esportistes, no pot sostenir-se en la seva família, "ell només esquiva i, esquivant, ho esquiva tot. També les dificultats. Les drogues són també una manera d'esquivar, una manera de fugir".
El toc Nadia
La gimnasta del deu perfecte va trobar en l'esport una manera de fugir de l'encasellament del règim de Nicolae Ceausescu a Romania, que la va intentar fer servir com a estàndard. "La seva manera de fer esport no es pot explicar a partir d'aquesta representació que el règim fa de la seva figura", exposa Pagès. El 1989 s'acabaria exiliant als Estats Units.
La filòsofa exposa que Nadia Comaneci, que als Jocs Olímpics de Mont-real de 1976 es convertiria en la primera esportista a obtenir un 10 a la puntuació en competició olímpica, "és una esportista que sempre feia dues o tres vegades més del que li demanaven de manera espontània. No podem dir que sigui víctima d'una sobreexigència". Afegeix que, "malgrat ser una persona que no es planteja gaires preguntes, té una obsessió per fer més que els altres". El seu 10, segons la professora, s'explica perquè a la gimnasta optava per donar als seus exercicis un plus, un ‘toc Nadia’ consistent a "donar una mica més d'amplitud al moviment".
"La trajectòria de Comaneci es podria interpretar com el fruit d'una disciplina fèrria dels països del bloc de l'est. Però allò extraordinari que ella va obtenir no es pot explicar només per això: ella diu que ha inventat una manera de fer gimnàstica que és seva i de ningú més", argumenta Pagès.
El cas Nadia es pot relacionar amb el concepte de totalitarisme, tal com el defineix Hannah Arendt. Aquesta filòsofa, diu la professora, definí “que el totalitarisme no és només un règim polític, sinó que també pot ser una mentalitat, una forma de pensar que no qüestiona res i que no aporta res de nou. Nadia Comaneci és capaç d’aportar ‘el toc Nadia’, i això demostra que es pot anar més enllà del totalitarisme com a ambient”. Per tant, el ‘toc Nadia’ és la seva via de singularització.
"Ella viu al món de la gimnàstica, i aquesta experiència no es redueix ni a l'alta competició ni al fet de ser la representant d'un règim polític que intenta posar-la en el lloc de l'exemple, de l'estrella, que pot demostrar que la dictadura de Ceausescu funciona. No es deixa afectar per això. No és una militant de cap idea política", conclou la professora de la Universitat Ramon Llull.
Pròtesis de la biopolítica
El concepte de biopolítica de Foucault cal entendre'l com una forma de governar i influir en la vida de les persones que, segons Pagès, "no és jeràrquica, sinó subliminal, horitzontal. No prové del pare o del cap sinó, per exemple, dels mitjans de comunicació". A parer seu, actualment ens governa la ficció de creure que "el nostre cos pot arribar al màxim rendiment". Posa com a exemple eslògans publicitaris com ara el 'Just Do It' (Només fes-ho) de Nike o 'Impossible is nothing' (Res és impossible) d'Adidas. Aquests missatges porten a pensar que "la corporeïtat -que no és més que la interpretació de la manera com nosaltres vivim el fet de tenir un cos- es pot identificar amb l'organisme que pots manipular i modificar per fer-lo més fort. La consigna de la biopolítica contemporània és fer-nos creure que som omnipotents i podem donar el màxim de nosaltres".
Aquest és el guió de fons que hi ha sobre la trajectòria de l'atleta sud-africà Oscar Pistorius, conegut per córrer professionalment amb pròtesis a les cames i que acabaria condemnat a quinze anys de presó per assassinar la seva parella l'any 2013. Després de patir una amputació als 11 mesos de vida, explica Pagès, "li fan creure que pot seguir fent el que fan els altres. Això es demostra quan, amb les pròtesis d'alumini, als Jocs Olímpics de Londres de 2012 arriba a córrer amb atletes que tenen dues cames".
Tot i competir amb atletes normatius, "ell no deixa de ser una persona d’una extrema vulnerabilitat", assenyala Pagès, que es pregunta "com t'ho fas per construir un cos apedaçat i donar consistència a un cos radicalment fràgil? Les pròtesis serveixen per córrer, però al mateix temps posen de manifest allò que li falta". Una realitat que el porta a la dualitat de competir amb l'elit esportiva de dia i a conviure amb la fragilitat del seu cos fora de les pistes.
Pistorius du tatuat a l’espatlla un versicle de la carta de Sant Pau als cristians de Corint: "Així, doncs, jo corro, però no sense una meta; combato donant cops de puny, però no pas a l'aire. Tracto amb duresa el meu cos i el tinc dominat, no fos cas que, després de proclamar la victòria dels altres, quedés desqualificat jo mateix". Això reflecteix, segons la professora, que l'atleta "aguanta la idea que no té un cos complet, no fos cas que fracassés. Per Pistorius la por al fracàs és tant o més important que haver perdut les cames"
Analitzat aquest cas, Pagès destaca que la biopolítica no és, sinó, una "ficció construïda que tots, més o menys ens creiem, i que diu que al final som la nostra pròpia empresa. El que ens fa creure que amb la tecnologia podrem arribar a ser immortals". Afegeix, però, que en l'actualitat, amb la Covid-19, "s'ha posat en evidència la màxima contingència de les persones".
De tot plegat, Anna Pagès demana destacar que plantejaments com els que fa ella amb aquesta assignatura "demostren que les humanitats serveixen per a molt. Els conceptes de grans autors serveixen per entendre històries concretes. Són instruments per a una major clarividència".