El divendres 13 de març Alexander Riesch notava la gola rasposa. Un company s’havia emportat el nou coronavirus des de l’estació d’esquí Ischgl, a Àustria. Poc després, Alexander Riesch, de vint-i-sis anys, el nom del qual s’ha canviat per a aquest article, també va donar positiu en la prova del virus.
«Al principi vaig pensar: bé doncs, almenys ara ja l’hauràs passat» explica Riesch. Els seus metges tampoc no en dubtaven: el cos d’una persona jove i sana no tardaria a vèncer el virus. Van enviar Riesch a casa perquè es recuperara. Tanmateix, uns dies després, es trobava tan malament que va haver de cridar un metge d’urgències. Va passar una setmana a l’hospital.
Oficialment, Riesch es va recuperar fa aproximadament tres mesos. Té anticossos contra el virus a la sang. No obstant això, encara passa temporades en què es troba molt malament. Fins ara, cap dels seus metges han sabut explicar per què.
A més de patir mals de gola, que oscil·len entre lleus i forts i que semblen vindre i anar-se’n a l'atzar, Alexander encara té els pulmons afectats. Els símptomes no van començar fins després que els metges li donaren l’alta de l’hospital i tornara a casa. Un pneumòleg li va receptar un inhalador d’asma i li va recomanar que tinguera paciència. Riesch explica que la cortisona ajuda un poc, però que si deixa de prendre-la, la tos i l’opressió al pit li tornen.
També pateix un dolor muscular sobtat. De vegades, a Riesch se li entumeix el costat esquerre del cos; altres vegades, se sent tan dèbil que s’ha d’estirar immediatament. I això sense esmentar el dolor abdominal, les nàusees, les erupcions en la pell i la intensa fatiga.
Riesch va estar de baixa durant deu setmanes. Mentrestant, ha tornat a la seua feina com a agent immobiliari. Tanmateix, de tant en tant, ha de cancel·lar cites perquè es troba massa cansat. La major part del temps intenta fer vida normal. «He arribat a acceptar el dolor amb què em trobe ara».
Una malaltia molt estranya
Mig any després de l’inici de la pandèmia, els metges estan observant un augment del número de pacients de coronavirus com Riesch, que s’han recuperat oficialment però que en realitat estan lluny d’estar sans.
«La COVID-19 és molt imprevisible», afirma Timothy Spector, del King’s College de Londres, que, com a membre d’un important projecte de recerca, fa un seguiment de l’evolució de la malaltia en més de 200.000 pacients de coronavirus durant un llarg període de temps amb l’ajuda d’una aplicació mòbil. «Em vaig formar com a reumatòleg, per tant, estic acostumat a malalties estranyes. Tanmateix, la COVID-19 és la malaltia més estranya que conec».
Gairebé una de cada deu persones contagiades encara pateixen símptomes inexplicables durant més d’un mes; molts d’ells, més de dos mesos. Els més habituals són esgotament, mals de cap, pèrdua de l’olfacte, dificultats per respirar, marejos, diarrea i erupcions en la pell. «A més a més, alguns dels nostres participants encara tenen febre tres mesos després», explica Spector.
En algunes persones, també són preocupants els danys greus en els pulmons, el cor i el sistema nerviós. La malaltia pot causar arrítmia cardíaca o, fins i tot, pot provocar diabetis mellitus. Alguns pacients pateixen greus trastorns en la concentració i en la memòria, molt semblants a la demència. Fins i tot pot afectar gent jove. Més de mil xiquets en tot el món han contret la síndrome inflamatòria multisistèmica en relació al contagi per la SARS-CoV-2, que pot provocar miocarditis i un mal funcionament de la circulació.
Res a fer
«Molts pacients diuen que abans del contagi per coronavirus eren persones diferents», explica el cirurgià cardíac suís, Paul Vogt. El metges temen que la pandèmia deixe una pila de gent amb malalties cròniques. Alguns hospitals a Alemanya ja han començat a establir ambulatoris per al seguiment dels pacients de COVID-19.
«La gent acostuma a pensar que o bé mors o bé tornes a estar sa», explica la metgessa britànica Helen Salisbury. «Però no funciona així».
Durant setmanes, només es parlava de les UCI i de la ventilació artificial. «Però ara hi ha tota aquesta gent que potser seguirà malalta durant molt de temps».
Salisbury tracta moltes persones que es van contagiar per la SARS-CoV-2 i encara pateixen esgotament i augments de febre o de tos i que es queden sense aire ràpidament. «Totes les proves ixen normals», explica. «No els puc oferir cap teràpia». Molts dels malalts crònics són joves i estan desesperats. «Però no puc fer res més que escoltar-los», afirma Salisbury.
Per als experts, encara és un misteri que els símptomes siguen tan persistents i greus fins i tot després que els pacients s’hagen recuperat suposadament de la malaltia. Els metges sospiten que podria deure’s a un mal funcionament del sistema immunològic a causa de la infecció. També és possible que, una vegada el virus s’ha establert en alguna part del cos, pot atacar repetidament.
D’altra banda, les malalties perdurables podrien ser una conseqüència d’una falta d’oxigen durant la fase aguda. En concret, els pacients joves de COVID-19 a sovint no s’adonen en molt de temps de com de malament està el seu cos.
Com uns altres virus
Els metges hi veuen un paral·lelisme amb uns altres tipus de coronavirus. Després de la pandèmia de la SARS en 2003, van seguir detectant moltes persones amb malalties cròniques, com per exemple a Toronto, Canadà, on hi va haver el pitjor brot fora d’Àsia. «Quan vaig sentir parlar dels pacients a llarg termini de la SARS-CoV-2, vaig pensar: ho estava esperant», afirma Harvey Moldofsky, investigador de la son i del dolor i professor emèrit de la Universitat de Toronto.
Com a metge, Moldofsky s’ha especialitzat en malalties rares des del principi de la seua carrera. Per això, després que la pandèmia de la SARS en 2003 s’apaivagara, li van demanar que s’hi involucrara i ajudara. «Hi havia un grup de 50 persones que havien sobreviscut a la SARS, però, malgrat que havien passat per rehabilitació, no podien tornar a treballar a temps complet», explica Moldofsky.
Llavors va entrevistar detalladament 22 d’aquestes persones i totes les històries que va escoltar semblaven paregudes. «Més d’un any després de contagiar-se, encara estaven fatigats, dèbils, tenien dolor muscular, problemes per dormir i no podien pensar amb claredat», explica Moldofsky.
Els experts coneixen tots aquests mals. Els pacients que pateixen la síndrome de fatiga crònica també es queixen de dolors musculars, del cap i del coll. Molts parlen, també, d’una «boira al cap» que els impedeix concentrar-se.
Es creu que hi ha uns quants virus que causen la síndrome de fatiga crònica. Entre ells hi ha la grip i els virus d’Epstein-Barr, l’últim dels quals se sap que causa mononucleosi infecciosa. Ara, els investigadors sospiten que l’estrany dolor en realitat és una reacció autoimmunitària provocada pel contagi víric, el qual pot afectar el sistema nerviós autònom. Uns altres símptomes poden ser palpitacions al cor, una major vulnerabilitat al contagi i trastorns de la son.
Problemes neurològics
Carmen Scheibenbogen, cap de l’ambulatori per a immunodeficiències en adults de l’hospital universitari Charité, a Berlín, és una dels poques expertes alemanys en la síndrome de fatiga crònica. Moltes persones amb COVID-19 li estan demanant respostes als seus estranys símptomes.
De moment, però, fins i tot ella els ha de decebre. Només es pot fer un diagnòstic fiable sis mesos després del contagi. «Llavors, hi ha moltes probabilitats que tot es calme pel seu compte», explica Scheibenbogen. Només els símptomes que duren més de sis mesos es consideren crònics. I fins i tot aleshores hi ha poques opcions de tractament.
Scheibenbogen aconsella als afectats que es cuiden molt. «Per descomptat, caldria evitar fer molt d’esforç o practicar esports que exacerben els símptomes. Podrien empitjorar la situació», explica.
A més de la fatiga crònica, els pacients de COVID-19 també poden patir tota una sèrie d’altres complicacions neurològiques. «La comunitat de recerca en neurociència està prenent consciència de tot això», afirma Benedict Michael, científic clínic amb un alt càrrec i neuròleg a la Unitat de Recerca de Protecció de la Salut de la Universitat de Liverpool. Afegeix que entre el 20 i el 30% dels pacients que necessiten que els ingressen a l’hospital desenvolupen alguna complicació neurològica.
A final de juny, Michael i alguns dels seus companys van publicar un estudi sobre aquesta qüestió en la revista mèdica The Lancet Psychiatry, on examinaven 125 pacients que van desenvolupar problemes neurològics com a conseqüència de la COVID-19. Aproximadament el 60% dels participants, majoritàriament gent gran, van patir un vessament cerebral després de contagiar-se. Gairebé un terç mostraven signes d’altres canvis cognitius o psiquiàtrics, incloent molts pacients més joves.
En definitiva, el 8% de les 125 persones examinades van desenvolupar una psicosi en relació amb el contagi per coronavirus. Un poc menys d’un 5% va desenvolupar demència. «Molts joves encara fan vida durant la pandèmia i no pensen en el fet que hi ha el risc potencial que ells també desenvolupen problemes», adverteix Michael.
Almenys en alguns casos és fàcil explicar què va causar el dany cerebral. Els vessaments poden ocórrer perquè la COVID-19 a sovint fa que la sang es coagule. També se sap que el virus de la SARS-CoV-2 pot provocar, de vegades, encefalitis.
Tanmateix, en molts altres casos, la causa de les complicacions encara és poc clara. «És possible que siga una reacció immunològica», explica Michael. Per a alguns, també podria ser un resultat de l’estrès o una falta d’oxigen; o tot junt.
No s’és l’únic
Molts pacients encara tenen l’esperança que els problemes neurològics i psiquiàtrics, així com la resta de complicacions contínues com l’esgotament, disminuiran o acabaran desapareixent.
El cas de Stephanie de Giorgio, metgessa de capçalera a Kent, Regne Unit, també és motiu d’esperança. La sanitària, de 44 anys, probablement es va contagiar a través d’un dels seus pacients. De Giorgio, que és mare de dos xiquets, no tenia més factors de risc que pogueren haver sigut motiu de preocupació que una asma lleu i una mica de sobrepès. «En fi, jo també l’he agafat», va pensar. Quinze dies després, li va baixar la febre.
Tanmateix, encara quedaven molts dels altres símptomes. El pitjor va ser el mareig, afirma. «Semblava que el món es movia de sobte». Fins i tot va caure un parell de vegades a causa d’això. «M’arrossegava escales amunt, per si de cas, i em dutxava asseguda».
També estava extremadament cansada. El cor li començava a bategar de pressa amb el mínim esforç. A més a més, la febre li venia en onades.
«Al principi pensava que m’havia tornat boja», explica de Giorgio. «Però llavors vaig començar a veure que hi havia pacients amb els mateixos problemes. I després de parlar a través d’Internet amb tota aquella gent em vaig adonar que no era l’única que estava patint».
Només podia treballar un parell de dies per setmana, com a molt. Després, se sentia extremadament cansada. Semblava que el cap tampoc li funcionava correctament. «No podia pensar amb claredat», diu. «Quan cuinava, deixava les closques de l’ou dins el bol i tirava l’ou al fem».
Després de passar un dia fent jardineria havia de passar-se els dos dies de després al llit. «Quan m’esforçava massa, la malaltia tornava».
Tanmateix, després de més de tres mesos de patiment, ara fa uns dies que sembla que millora. «Entenc que la gent tinga por», diu de Giorgio. «És important no deixar-los sols».
Traducció de Marina Cortés