‘Altres Russies’, de Victoria Lomasko
En les darreres dècades, autors com Joe Sacco (Palestina) o Guy Delisle (Pyongyang) han brillat en una de les diverses tendències del còmic de no ficció: el còmic periodístic, el reportatge dibuixat. Emmanuel Guibert (El fotógrafo), Igort (Cuadernos rusos), Sarah Glidden (Oscuridades programadas) o, a casa nostra, el tàndems formats per Jorge Carrión i Sagar (Los vagabundos de la chatarra) o per John Carlin i Oriol Malet (Mandela i el general) han fet notables aportacions al gènere de còmic de no ficció.
L’artista russa Victoria Lomasko també s’acosta a la realitat del seu país amb una mirada propera al reporterisme i al document, però un tret la distingeix dels autors abans esmentats: els seus dibuixos estan fets en directe, directament als llocs dels fets. Com si es tractés d’una reportera gràfica -d’alguna manera ho és, però no utilitza la fotografia sino la il·lustració-, Lomasko participa en les protestes i conflictes que tenen lloc a Rússia i aixeca acta parlant amb la gent que hi coneix i retratant-la in situ. Combinant elements del còmic, del reportatge i de la il·lustració, el llibre Altres Rússies (Godall Edicions) és una de les mostres del seu estil, que beu de la tradició dels àlbums russos del segle XIX i XX com aquells que retrataven la vida en els setges militars i en els camps de concentració.
Recentment, Lomasko va participar en una xerrada per videconferència al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB), on va explicar que sota el govern de Vladimir Putin, on “els mitjans de comunicació amaguen moltes coses, un problema esdevé interessant quan es fa públic. Dins la societat russa tothom viu molt separat en funció de la classe social, de la feina, de si viu a províncies o a la ciutat… El 2008 va ser un any en què hi va haver moltes protestes i vaig començar a dibuixar-ne escenes, i vaig pensar que volia entreteixir totes les històries d’aquesta gent”.
A Altres Rússies, Lomasko s’endinsa en els reformatoris per a adolescents, en les escoles rurals, en la vida de les treballadores sexuals, en la comunitat LGBT; és testimoni dels judicis als manifestants opositors del 2012, del judici contra les Pussy Riots. Tot i això, Lomasko no té por de ser objecte de la persecució del govern perquè “a Rússia mai saps què pot passar, pot ser que no hagis fet absolutament res i que et fiquin a la presó, per això no té sentit viure amb por constant”. D’altra banda, “les novel·les gràfiques són una forma d’art que no té tant poder com, per exemple, el cinema, no provoca tant d’escàndol”.
Tot i el contingut crític i combatiu de les seves il·lustracions, Victoria Lomasko rebutja l’etiqueta d’activista i “tampoc m’agrada que em diguin artista feminista tot i que òbviament sigui feminista. Vull ser considerada simplement artista, perquè això em dóna la llibertat de ser diferent cada dia”.
‘Tots són nazis’, d’Aleix Saló
Molt diferent és el registre d’Aleix Saló a Tots són nazis (Reservoir Books), tot i que participa de la voluntat assagística, de la intenció crítica i de la combinació entre text i dibuix.
Des del seu primer llibre, Fills dels 80: La Generació Bombolla -un esmolat retrat sociològic de la seva pròpia generació- aquest humorista gràfic s’ha caracteritzat per una sèrie de llibres que combinen la ironia i la caricatura amb certa voluntat divulgativa i pedagògica, amb la qual vol fer entenedors espessos assumptes econòmics, polítics i socials. Españistán: Este país se va a la mierda va ser una descripció de la crisi econòmica i la bombolla immobiliària que es va convertir en un gran èxit sobretot arran d’un video d’animació a Youtube esdevingut fenòmen viral. El jove autor de Ripollet va aprofundir en el tema en el seu següent llibre, Simiocràcia: Crònica de la gran ressaca econòmica, mentre que l’objectiu dels seus dards a Euromalson: Algú s’ha cruspit la classe mitjana va ser la Unió Europea.
Després d’un parèntesi de set anys, Aleix Saló torna al seu reconeixible estil amb Tots són nazis, un llibre on repassa l’auge dels populismes i l’extrema dreta a Espanya i al món, i on es mostra crític amb la frivolització sistemàtica que s’ha vingut fent d’epítets com nazi i feixista per desqualificar qualsevol rival polític. Saló parla dels successius governs del PP, de l’aparició de C’s, de l’independentisme català, de la irrupció de Vox i de fenòmens internacionals com Donald Trump i el Brexit, i ho fa equilibrant l’humor amb la documentació, l’anàlisi i les xifres.
‘Del Trastévere al paraíso’, de Felipe Hernández Cava i Antonia Santolaya
L’obra del guionista Felipe Hernández Cava, ha estat vinculada al registre polític pràcticamente des dels seus inicis; juntament amb Saturio Alonso i Pedro Arjona va formar part del col·lectiu El Cubri a partir de finals del franquisme i durant la Transició, i entre les seves obres escrites per a diversos dibuixants hi ha Las serpientes ciegas, amb Bartolomé Seguí, un thriller amb la guerra civil com a rerefons.
A diferència dels llibres comentats abans, Del Trastévere al paraíso (Reservoir Books), dibuixat per Antonia Santolaya, és plenament una obra de ficció, tot i que reflecteix les seqüeles d’una època ben real: la Itàlia dels anys setanta, marcada pels conflictes ideològics i el terrorisme. La protagonista d’aquesta novel·la gràfica és una dona que treballa en una residència per a malalts d’alzheimer; un detall que no és anecdòtic en una obra que aborda el pes de la memòria i el desig d’esborrar el passat.
Perquè aquest personatge viu una fugida endavant que inclou canvis de nom, mentre repassa una vida marcada per les discussions familiars al voltant de la política, la seva fascinació pel compromís ideològic del seu germà i la seva implicació amb cercles propers al terrorisme d’extrema esquerra de les Brigades Roges.
El còmic -que al cronista li ha fet pensar en alguns moments en el cinema del primer Bertolucci- s’endinsa en les seqüeles de la violència i en les contradiccions revolucionàries en una clau intimista reforçada per les càlides il·lustracions d’Antonia Santolaya.