A l’any 431 abans de la nostra era (a. de la n. e.), les dues ciutats-estat més poderosos del món grec, Atenes -que liderava la Lliga de Delos- i Esparta -cap de la Lliga del Peloponès- començaren a lluitar de forma oberta, després de dècades de conflictes menors i indirectes, pel control del territori hel·lè i del Mediterrani. L’enfrontament bèl.lic, conegut per la història com la Guerra del Peloponès, s’allargà durant els següents 27 anys.
La conseqüència de la guerra que la historiografia constata com la més rellevant fou que el món hel·lènic, que havia brillant durant tot el segle Vè a. de la n. e., va entrar en una intensa decadència. Atenes, líder de l’esplendor, fou derrotada per Esparta i els seus aliats. El cost econòmic de l’enfrontament per al conjunt del món hel·lè fou de tal magnitud que la pobresa s'expandí per tot el territori i afectà per igual a vencedors i perdedors. L’antiga prosperitat es va acabar, les guerres menors successives es convertiren en norma de la relació entre les ciutats gregues i la cultura grega que havia il·luminat el món mediterrani entrà en un intens procés de deteriorament. Mai no tornà ser com havia estat.
En aquest procés de caiguda de l’esplendor grec de l’anomenada era de Pericles hi influí una estranya epidèmia de pesta que acabà, segons les diferents estimacions, amb un terç de la població d’Atenes. Entre els morts s’hi comptà el famós líder polític atenenc que donà nom a la centúria. Una mortaldat enorme a la ciutat més important del segle V a. de la n. e. -la que fou més afectada de tot el món grec, amb diferència– on hi vivien, segons les diferents estimacions, entre 250.000 i 500.000 persones -només un dels 10% de les quals tenien la ciutadania, la resta eren esclaus o persones sense els drets plens dels ciutadans-; mentre que a Esparta s’estima que hi vivien al mateix temps uns 150.000 efectius. Qualsevol de les altres ciutats tenien moltíssims menys habitants. És probable que els morts per la malatia no fossin només atenencs, però va ser la gran ciutat la més afectada, molt per sobre de qualsevol altra.
Segons Tucídides, historiador atenenc de la Guerra del Peloponès, nascut entre els anys 460 i 455 abans de la nostra era i mort el 400, la pesta durà cinc anys: «mai no s’havia vist enlloc un assot semblant ni víctimes tan nombroses». Retrata l’historiador que provocava «violents mals de cap (... ) inflamació dels ulls, sufusions de sang a la gola i llengua... El cos es tornava roig i apareixien pústules i úlceres», i els malalts «morien al setè o novè dia». I els pocs que superaven aquests primers dies, patien més tard «extenuants diarrees que acabaven amb la vida del malalt». Les poques persones que superaven la malaltia «perdien ulls o dits de mans i peus».
Seguint les descripcions que fa Tucídides, s’han fet nombroses teories sobre quin tipus de malaltia infecciosa pogué ser. Fins a 48 opcions s’han aventurat. No hi ha certeses, però. Una de les teories que té més adeptes és la de la febre tifoidea. Segons un estudi publicat en el International of Infectious Diseases,«la superpoblació (atenenca) i les condicions de insalubritat que es donaven a l’interior dels murs (que defensaven la ciutat) de l’assetjada Atenes» durant la guerra, fan plausible que «una epidèmia de tifus pogués haver estat la causa del desastre». Ajudà la malaltia a debilitar el poder militar atenenc en la seva lluita contra els espartans? Atenent al cost humà, és més que probable.
Un any després d’iniciada la guerra, Atenes havia vist augmentar força la seva població per mor de l’arribada massiva de camperols i ciutadans d’altres localitats aliades que temien per la seva vida. Així, l’esplendorosa ciutat aviat patí seriosos problemes derivats a la saturació de gent. I no cal oblidar que els esclaus -deu vegades més que els atenencs amb ciutadania – s’amuntegaven en edificis insalubres. Tot plegat fou pólvora per a la malaltia que arribà el 430.
L’origen no es coneix amb certesa però s’ha especulat que la portà algun vaixell arribat des de ports més orientals o d’Egipte. Arribés d’on arribés, a l’estiu de 430 els morts atenencs es comptaren per milers. Amb l’arribada del fred la malaltia cedí, cosa que feu augmentar l’esperança. Tanmateix, l’estiu següent tornà aparèixer amb més capacitat de matar, fins i tot. I, finalment, un tercer rebrot a l’hivern de 428-427 allargà el drama uns mesos més i, finalment, s’esvaí. El saldo era desolador: un terç dels atenencs havia mort per mor de l’epidèmia i un nombre ignot de grecs d’altres localitats també perderen la vida pel mateix motiu. La misteriosa pesta debilità sobretot Atenes enfront d’Esparta i ajudà a que el segle de Pericles quedés enrere i tot el món hel·lenístic entrés en decadència.