1. La crisi com a despertador
Tota crisi és un kairós, como dirien els filòsofs grecs, un moment oportú per valorar les nostres formes de vida, per explorar les causes que l’han feta possible i afrontar el present i el futur amb una nova mentalitat. Com a conseqüència de la crisi pandèmica que patim, tot s’ha vist alterat. L’imperatiu de la distància social ens ha exigir conrear noves formes de proximitat. La velocitat habitual de les nostres societats s’ha vist interrompuda. Hem hagut de desaccelerar-nos.
La crisi pot ser per a Europa una ocasió per aprofundir en els seus valors originaris que li han donat una fesomia molt particular en el conjunt del món. Els més escèptics, però, no ho contemplen així. Consideren que, després del vendaval, una vegada s’hagi restablert la nova normalitat, tot tornarà a ser, poc o molt, com abans. Els més esperançats, en canvi, creuen que aquesta crisi global pot funcionar com un despertador social i que pot desvetllar actituds i valors que estaven en letargia en la vida europea.
Tota crisi genera dinàmiques diametralment oposades. Alguns ciutadans es repleguen en si mateixos, espantats per la por, mirant de salvar la seva barraca. Altres, en canvi, transcendeixen la por i són capaços de sortir de si mateixos per donar-se a la comunitat.
A nivell de ciutadania hem vist com ha fluït la força interior de la societat, aquesta energia solidària s’ha expressat de múltiples maneres, en els hospitals, en les residències geriàtriques i també en les nostres comunitats de veïns. Un exèrcit de professionals amb bata blanca ha donat un exemple d’entrega, arriscant la seva pròpia integritat física, per curar i cuidar malalts. No podem oblidar aquest factor quan parlem d’Europa, de la ciutadania que viu a fons aquests valors i que s’han fet visibles durant la crisi pandèmica.
La crisi ha estat l’ocasió per a redescobrir valors com la cura, l’escolta, la gratitud, la humilitat, la solidaritat, la paciència, la perseverança, la generositat i l’entrega, valors que estranyament brillen en els mass media. La crisi ens exigeix repensar com vivim, com ens relacionem, produïm i consumim, però, a la vegada, ens convida imaginar un futur distint.
2. El perill de neopopulisme cínic
Cal advertir d’un perill que pot augmentar en els propers anys: el neopopulisme cínic. Durant les dues últimes dècades, el populisme ha crescut socialment a Europa i ha sumat nous adeptes. En temps de crisi estructural, és fàcil que encara es reprodueixi amb més acceleració. Quan els sistemes es fracturen, emergeixen noves formes de messianisme polític amb solucions miraculoses a problemes de gran complexitat.
El populista és aquesta figura elevada al pla de redemptor social i polític que ofereix una salvació màgica als múltiples problemes que patim i, a més a més, de consum fàcil per a les masses. A través de la seva retòrica articula una soteriologia política que sedueix la ciutadania i es guanya la seva simpatia. La ciutadania li dona el seu suport, el populista assoleix el poder i finalment, quan l’ostenta, constata el que ell ja sabia d’entrada, que no podria portar a terme les reformes estructurals que va prometre i que, amb tanta vehemència i desvergonyiment, repetia en els seus missatges públics. La conseqüència final és que augmenta la crisi de confiança, el descrèdit de la classe política i l’escepticisme. Enfront de problemes complexos, calen lideratge polítics complexos, honestos, humils i, a la vegada, audaços.
El neopopulisme messiànic no és nou. És una expressió més del cinisme postmodern. El cínic, com escriu el filòsof alemany, Peter Sloterdijk (1947), és un gran comediant, un excel·lent impostor. Parla tan bé que fins i tot sembla que s’ho creu. Es presenta com un líder carismàtic, dona la sensació de ser un tipus fiable, honest, digne de confiança. És un virtuós de la hipocresia i, naturalment, aconsegueix el seu propòsit: obtenir el poder i romandre-hi tant de temps com sigui possible. Aquest neopopulisme cínic és, al capdavall, una traducció postmoderna del maquiavelisme clàssic.
Malaurament, el neopopulisme es pot multiplicar exponencialment a Europa en els propers anys. Es disfressa de patriotisme, de comunisme new age, d’ecologisme de tercera generació, de neoliberalisme compassiu, però totes aquestes vestimentes només amaguen una realitat, que el populisme no és la solució per a Europa, ni és la via del futur.
La ciutadania europea cal que desenvolupi sistemes immunològics enfront d’aquests neopopulismes. El que la crisi ensenya és que cal assumir el paradigma de la complexitat. El sociòleg francès, Edgar Morin (1921), l’ha defensat per activa i per passiva en les seves obres.
El paradigma de la complexitat és una crida contra la lògica simplista. Rau en considerar tots els factors i variables que hi ha en joc, en contemplar les conseqüències de les decisions abans d’executar-les. Consisteix en tenir l’audàcia d’explorar els efectes d’aquestes decisions per als grups més vulnerables de la societat i tenir el coratge, encara que sigui impopular, d’assenyalar itineraris que no gaudeixin de l’acceptació de les masses, però que han de ser implementats per trobar la millor solució.
3. La privadesa amenaçada pel panòptic digital
El deure de garantir la salut pública pot posar en entredit no solament algunes llibertats civils bàsiques, sinó el dret a la privadesa. En contextos de por global, el dret a la seguretat preval sobre la llibertat i la privadesa i això pot conduir a abusos de poder.
Ho podem formular mitjançant els principis de l’ètica aplicada. El principi de no maleficència és superior al de confidencialitat. Si per evitar un mal, he de transgredir una revelació confidencial que el pacient m’ha xiuxiuejat a cau d’orella, és just que ho faci per salvaguardar la integritat física d’altres pacients. El deure de guardar silenci, que ja està explicitat en l’ètica hipocràtica, es supedita al deure d’evitar un mal. Primum, non nocere.
Aquesta lògica encara es fa més evident quan el mal té una dimensió col·lectiva: la crisi ecològica, una de pandèmica o bé una amenaça terrorista. Aleshores, els governs es veuen legitimats per la ciutadania a furgar en la vida privada i verificar, a cada moment, a on van els ciutadans, d’on vénen, què compren, amb qui han estat i com es distreuen.
Una de les tesis de l’article d’Yuval Noah Harari publicat al Financial Times el 19 de març del 2020 i titulat, The World after Coronavirus, és que els governs i les corporacions internacionals tenen, avui, més poder que mai d’envair i controlar la privadesa dels ciutadans gràcies als poderosos tentacles de les tecnologies audiovisuals. “Si no som curosos -diu- l’epidèmia pot marcar una fita en la història de la vigilància”. Podria acabar normalitzant la dramàtica transició d’una vigilància “sobre la pell” a una vigilància “sota la pell”.
L’autor de Sapiens explica que les actuals tècniques de vigilància permeten als governs disposar de sensors i algoritmes enlloc d’espies humans i que en la batalla contra el coronaviurs s’han desplegat noves eines que podrien quedar instal·lades en la nova normalitat. Cal que la ciutadania europea sigui capaç de prendre consciència d’aquest perill de monitorització de les vides.
El mode com es prenen decisions en contextos de crisi mostra el tipus de governs que tenim i també la seva qualitat democràtica. Segons Yuval Noah Harari, hi ha el risc que l’adopció de mitjans de vigilància biomètrica massiva transcendeixi l’emergència i capaciti als governs i a les grans corporacions a controlar les nostres vides.
Pensar que aquesta monitorització de la vida dels ciutadans només tindrà lloc durant un breu període de temps i justificat per raons de salut pública és ingenu. La temptació de controlar més la vida dels ciutadans sempre està a l’aguait i es poden esgrimir noves raons. Enfront d’això, és imprenscindible crear consciència, empoderar la ciutadania i defensar, amb energia, el dret a la privadesa enfront de qualsevulla temptació de colonitzar-la permanentment.
4. La catarsi de la solidaritat
La paraula solidaritatexperimenta una greu erosió semàntica. És un mot manuclejat per tot tipus de col·lectius. Ha perdut el seu significat originari. Amb tot, la crisi pandèmica, ens ha permès identificar una solidaritat en el cos social que és motiu d’esperança.
L’esperit de cooperació s’ha posat de manifest durant el temps de confinament. Tots hem vist com durant la crisi pandèmica, s’han multiplicat els exemples de solidaritat i la seva visibilitat mediàtica és sempre una font d’esperança que genera autoestima i confiança.
La solidaritat eferverscent, entesa com a espectacle televisiu per a ús i consum de les masses avorrides han donat peu a una solidaritat intrafamiliar, veïnal, entre col·lectius i professionals. La crisi ha estat una ocasió per purificar la solidaritat. Aquesta cooperació ens ha permès vèncer dificultats i tot tipus de resistències. Ens ha fet més forts, encara que no invulnerables.
Escriu el filòsof, Slalov Žižek, un pensador poc procliu a discursos esperançats: “Potser un altre virus, i molt més beneficiós, es propagarà i amb sort ens infectarà: el virus de pensar en una societat alternativa, una societat més enllà de l’estat-nació, una societat que s’actualitza a si mateixa en les formes de solidaritat i cooperació global”.
Tant de bo sigui així! És possible, encara que poc probable, que s’obri aquesta oportunitat, la d’una política fonamentada en la solidaritat, la d’una cooperació que realment vagi més enllà dels interessos grupals. És la gran ocasió perquè Europa retorni als seus orígens i desenterri aquest intangible que fa temps va enterrar.
“Aquesta amenaça global -diu el filòsof- dona lloc a la solidaritat global, les nostres petites diferències es tornen insignificants, tots treballem junts per trobar una solució, i aquí estem avui, en la vida real”.
El problema és el dia després. Quan l’amenaça desaparegui, quan la nova normalitat faci acte de presència, ¿serem capaços de donar longevitat a aquesta solidaritat?
La crisi ens ha obert els ulls, ens ha fet més lúcids. Ens hem adonat que les nostres diferències són insignificants, que allò que ens uneix als ciutadans europeus és molt més fort i resistent que el que ens separa: la nostra vulnerabilitat.