Sempre havia pensat que en aquella època indefinida coneguda com Més Endavant m’agradaria tindre un fill. Ho havia donat per descomptat, que quan-fos-lo-mo-ment formaria la meua pròpia família. No hauria dit mai que ho hauria de decidir d’esta manera, un dilluns al matí. En lo moment que vaig haver de prendre esta determinació no tenia cap mena d’allò que en diuen instint maternal, només l’obligació de decidir a l’acte. Si m’ho haguessen fet escollir tres o quatre anys abans no hauria calgut que ho fes perquè l’atac d’ansietat m’hauria matat. Però mira, per sort (sort, és un dir) ja feia una mica de temps que el pànic a les decisions adultes me’l passava pel farbalà. D’acord, tindré un fill i el tindré ara, jo què sé, me fa més temor no tindre’l que tindre’l. No fos cas que em despertés un matí amb cinquanta anys i em penedís d’una decisió no presa vint anys enrere.
Gina (L'Altra Editorial, 2019), Maria Climent.
El sergent es va acostar al presoner i li va disparar al cap. El comandant del camp de concentració li va llançar una mala mirada, però allò va servir per a encendre més els ànims de l'starshinà, que tot seguit va escopir sobre el mort. Els presoners ens posàrem de seguida a escriure, mentre un parell de soldats russos s'enduien el mort, arrossegant-lo pels peus, i deixant rere seu un regall de sang molt brillant, més negra que roja. Havíem rebut l'ordre d'explicar la nostra vida, reflexionant sobre els nostres actes feixistes i la nostra necessària conversió a la doctrina bolxevic. Els que érem en aquella sala del camp de concentració de Kirov havíem reconegut a la fitxa personal que pertanyíem al NSDAP, és a dir, al Partit Nacionalsocialista dels Treballadors. La majoria eren oficials i suboficials, soldats de la Wermartcht, però en realitat hi havia de tot.
L'esperit del temps (Proa, 2019), Martí Domínguez. Premi Òmnium.
El cel i la terra es van fondre. Convenia no oblidar els punts cardinals, no desviar-se del traç, vèncer la ceguera. I així i tot, no hi havia cap garantia d'èxit. Ja ni havia passat abans, per allà, i tanmateix era la primera vegada. De sobte s'havia alçat el torb i el camí s'havia fos amb els marges dels camps, les línies que dibuixaven els encontorns del poble, els relleus, les vies del tren, la carretera, el polígon, la vella ermita amb quatre pins, tot allò que permetia reconèixer l'espai, l'endavant i l'enrere, l'amunt i l'avall.
Traça un perímetre (Anagrama, 2019), Cesc Martínez.
La reconfiguració de totes les fronteres europees deixava en incògnit el traç de l’antiga marca que separava Itàlia d’Àustria-Hongria, de manera que no podíem estar del tot segurs de quan havíem entrat al món d’ahir, però ho vam donar per fet a l’altura de Monfalcone, que els austríacs anomenaven Falkenberg, però que al mapa apareixia amb el seu nom italià, com ocorria amb altres pobles de majoria de població italiana però sota els dominis imperials. De vegades volies saber on s’alçava exactament una frontera. Era habitual, per exemple, pensar-ho a Berlín, amb el joc de ziga-zaga capritxós que plantejava el mur, ara ja només convertit en vestigi. Si no es coneixia bé la ciutat, no era estrany confondre’s i, a cada confusió, pensar sempre que estaves a la part est, la part que ja no existeix.
Serem Atlàntida (Edicions del Periscopi, 2020), Joan Benesiu. Premi Ciutat de Barcelona. Finalista de l'European Union Prize For Literature.
La gent no canvia. És una impressió fonamentada amb el pas dels anys. Poden canviar certes circumstàncies personals, les condicions d’una vida, però qui ha crescut filldeputa (per posar un exemple enriquidor) transitarà sempre més per la vida com un filldeputa, amb aquella mirada, aquell tarannà, aquella expressió i aquells rampells de filldeputisme de sempre. Sí, al filldeputa se’l pot arribar a socialitzar, fins i tot s’han arribat a donar casos de fillsdeputa que no ho semblen, que han estat domesticats i que el seu filldeputisme ha quedat camuflat sota capes de circumstàncies atenuants que el porten cap a una normalitat social, però no ens enganyem: el filldeputisme roman, potser endormiscat, tot esperant el moment per expressar la veritable naturalesa del filldeputa existent, el seu temperament natural.
Mal bon pare (Amsterdam, 2020), Sergi Pons Codina.
Abans d'afegir una nova fragància a l'ambient -la del cremós i pestilent camembert-, vaig atacar el coll de la Laura, ella em va aixecar la samarreta, va deixar que li petonegés les orelles mentre amb una mà hàbil em descordava els pantalons i vam anar perdent roba, encara drets, fins que la música house va donar pas a una electrònica més accelerada. El canvi va provocar un xiulet d'entusiasme que ens va obligar a aturar-nos un moment.
L'autèntica festa és a la nostra habitació -vaig murmurar.
La teva ombra (Proa, 2019), Jordi Nopca. Primer Premi Proa de Novel·la.
Quan seran a Castelló, el pare no trobarà forces per entrar a identificar el seu fill, que ja no ho és, que n’és la forma, que me l’han mort, que jo no puc. I es quedarà a fora. Mig recolzat en alguna banda. Esquinçat per dins. Esperant que surti la Carme. Només això. Que torni la Carme. Però se li acostarà aquell guardiacivil amb l’uniforme de guardiacivil i la veueta de guardiacivil i li dirà, sense que vingui a tomb, que que la mort del Guillem ha estat una baralla entre amics. Això li dirà. En castellà: una riña entre amigos. I que són coses que passen contínuament. Fins i tot entre membres del cos. Del cos? De quin cos? El cos és allà, amb sa mare, allà, amb el fred que fa.
Guillem (Amsterdam, 2020), Núria Cadenes.
Un individu camina. Un individu camina sol pel mig d'una immensa plana trossejada en camps d'arròs de grandària i forma dispars, lluny de tot, lluny potser de si mateix, per sendes de pols a ritme constant, no ràpid, no lent, sense treva, com les busques d'un rellotge.
Ignot (Edicions del Periscopi, 2020), Manuel Baixauli.
Jo també me n’he cruspit als canelons de Sant Esteve. I al brownie dels quaranta anys de la companya de so. I al vermut dels productors. I a l’arròs de la cosinada. I al gintònic de les amigues. I a tot arreu me l’he fotut amb gust, amb ganes. I vindria a ser com l’all, el racisme: és escandalós, fa de mal pair i te’l sents, si no en menges gaire sovint. Si n’esmorzes, en dines, en berenes, en sopes i te n’atipes fins al ressopó, ni te n’adones que ja t’ha passat a la sang. I com que a dins tot fa pila, doncs no te’l detectes, i va i et penses que no n’ets, que ja no n’hi ha, que morts i enterrats, els racistes, que kaput. Fins que un sant dia arribes a adonar-te que sí que n’hi ha. I que sí que ho eres. Perquè ara les indirectes, les conyetes, els malnoms i les ofenses que marquem a la pell dels altres et comencen a fer coïssor. I no t’agrada gens. No t’agrada gens ser de la tribu dels agressors. Però continues incapaç d’atacar un igual. No li fas la cara nova que li hauries fet a qualsevol altre perquè primer te l’hauries de fer a tu mateixa. Perquè sí, jo també deuria riure com tothom, aquell dia, en aquella celebrada. O en vaig dir una de més grossa. O vaig callar.
Ca la Wenling (Proa, 2019), Gemma Ruiz.
Quan devia tenir set anys a l’escola ens van fer memoritzar dues llistes. Vaig necessitar més d’una setmana perquè tots aquells noms —ordenats alfabèticament— ni es perdessin ni es barregessin. La primera llista corresponia als nostres autors i la segona als autors estrangers. La senyoreta Jolanta va dir-nos, Per moltes ganes que en tingueu no us podeu llegir res del que hagin escrit. Una de les nenes de l’última filera va aixecar la mà per preguntar per què. La senyoreta va respondre, Perquè podeu tenir problemes.
Cada final de curs havíem de recitar aquelles dues llistes com recitàvem la taula de multiplicar o les capitals d’alguns països. Jo mai no m’equivocava, però els que sí que ho feien tenien problemes. A més, eren dues llistes que cada any es modificaven. Ningú en sortia, però alguns hi entraven.
Del relat “Perquè podeu tenir problemes”. Dins del cor de Chopin (Empúries, 2020), Mònica Batet.
Llavors [Verdaguer] va aguaitar el company i va arrencar el plor. Entre sanglots, va dir:
—Ja no puc escriure. Ja no escriuré mai més.
Gaudí es va alçar i es va abocar sobre el malalt, i com va poder el va abraçar. Li hauria estat fàcil dir-li que es calmés, que segur que es guariria, que li desapareixeria la tremolor i escriuria les millors poesies que encara no havia escrit. Però no el volia defraudar: allò que l’amic esperava d’ell no era la dissimulació, ni la falsa esperança, ni la mentida piadosa, ni el miratge estèril que tanta gent s’aplicava a oferir-li; n’esperava tota una altra cosa: un sincer acte de fe, d’esperança i de caritat alhora. I així va ser. Acostant-li el rostre, plorant ell també, galta contra galta, li va dir:
—Us desitjo un bon trànsit. Resaré per vós.
Entre l'infern i la glòria (Edicions de 1984, 2020), Àlvar Valls.
No sóc una bona cuinera, sóc una cuinera de ranxo, capaç, sense formació. El que més m'agrada de la feina és fer-me càrrec dels aliments quan encara estan sencers, quan alguna cosa en ells proclama un lloc, una procedència, i aquell radi immediat de solitud que a tot ésser viu li cal per créixer. Aigua, terra, pulmons. Les condicions del silenci. Els aliments tenen pell i preparar-los demana ganivets.
Boulder (Club Editor, 2020), Eva Baltasar.
Per no semblar ni un frare ni un troglodita, l’Amadeu es fa el propòsit d’obligar-se a mirar els escots de les senyores amb durada elegant i altura de mires artística, a expressar sospites de ser un xarlatà quan filosofa alhora que evita gestos d’excusa quan dóna les gràcies, a no avançar-se a les troballes retòriques dels amics quan el desenllaç és previsible i, quan calgui, a amanyagar la hipocresia fins a admetre en públic que la nul·la disposició a la bisexualitat el limita com a prototipus modern.
Va pensant què més hi hauria d’afegir per captar la benevolència dels cretins, ara que ja no som als temps en què viure turmentat et feia pujar de categoria, i com compaginar-ho amb la decisió de desatendre el savi consell de no irritar els mediocres.
Mònica Mir (Angle Editorial, 2020), Miquel de Palol.
Visita al cementeri de Montjuïc després de la mort del meu pare:
És cap al tard i el cementiri és ben buit. Pujo per les avingudes de morts, plenes de tombes, plenes de morts. Jo i els morts. I els gats i les gavines. A mesura que m'enfilo, dalt de la bicicleta, m'allunyo dels vius i sembla que els difunts em convidin a ser un més d'ells. Vine, queda't amb nosaltres, aquí s'hi està molt bé i és molt tranquil. Tenen raó, és tranquil, és etern. Les làpides, els mausoleus, els nínxols, perquè en això els morts també es diferencien; hi ha morts rics i morts pobres. Però tots morts. Alguns són tan antics que tothom que va anar al seu enterrament, quan els ha arribat el seu torn, ja s'ha mort.
Les amistats traïdes (Enciclopèdia, 2020), David Nel·lo. Premi Sant Jordi.
Vam arribar amb les panxes plenes. Doloroses. Els ventres negres, carregats d'aigua fosca i freda i de llamps i de trons. Veníem del mar i d'altres muntanyes, i ves a saber de quins llocs més, i ves a saber què havíem vist. Rascàvem la pedra dalt dels cims, com sal, perquè no hi brotessin ni les males herbes. Triàvem el color de les carenes i dels camps, i la brillantor dels rius i dels ulls que miren enlaire. Quan ens van llambregar, les bèsties salvatgines es van arraulir caus endintre i van arronsar el coll i van aixecar el musell, per sentir l'olor de terra molla que s'apropava. Els vam tapar a tots amb una manta. Als roures i als beixos i als avets. Xsssssst. I tots plegats van fer silenci, perquè érem un sostre sever que decidia sobre la tranquil·litat i la felicitat de tenir l'esperit sec.
Canto jo i la muntanya balla (Anagrama, 2019), Irene Solà. Premi Llibres Anagrama, Premio Cálamo “Otra mirada”, finalista de l'European Union Prize For Literature.
Brillava la meva mirada desafiant contra els seus ulls groguencs, prolongació de l'acer de la seva baioneta calada, a mig metre. I per primera vegada a la vida, després de les persecucions, de la deportació, del castell de Montjuïc i de la Model, vaig tenir por. No por de morir, no; no por del dolor, no; no por de ser ferit, no. Era la por de sentir-se desarmat, d'haver d'acatar ordres després d'haver estat lliure, ni que fos en les pitjors condicions possibles. La guerra havia estat, al cap i a la fi, anar a per totes. Havíem tirat tots els trumfos sobre la taula, i per primer cop vaig tenir la sensació d'haver perdut. Enmig de les restes de la columna, acompanyats de gent malalta i mutilats, pocs ens podrien identificar amb els homes de Durruti: els que havíem derrotat els facciosos a Barcelona, havíem portat la revolució allà on arribàvem. Finalment, ens replegàvem desarmats, xops d'aigua neu i sense cap altra cosa per dur-nos a l'estómac que la nostra saliva espessa. S'iniciava el camí del silenci, incert, de no saber cap a on aniríem, amb la mort com a únic horitzó.
El tango de Dien Bien Phu (Edicions 62, 2019), David Castillo. Premi Joanot Martorell de Gandia.
Al nostre voltant les coses perdien consistència mentre creixia aquella olor nauseabunda de figues madures que ens ancorava a l'existència d'un món capaç d'encerclar-nos amb el pas de les seves estacions. La mare aixafava una figa damunt d'una llesca de pa i a poc a poc el color dels llavis li madurava fins a un vermell més intens, al límit del morat. La germana i jo no en menjàvem, però, almenys a mi, m'agradava veure com la mare en gaudia, com en sabia, de viure cap enfora, pareixia que era l'única persona amb vida de la casa perquè aprofitava la resta del món, més enllà de la silueta del seu cos, més enllà de les abstraccions generades endins. A vegades em descobria pensant que la germana havia perdut un ull i només s'havia quedat amb el que mira cap a dintre...
Lítica (Males Herbes, 2019), Lucia Pietrelli.
Jo no vull una literatura normal, tampoc normalitzada, jo vull una literatura anormal, anòmala, rara, diferent, tarada, extraordinària, que s'assembli a cap altra, que no es pugui comparar amb res més, una literatura que sigui un bolet o, millor, un fong, i com més invasiu i verinós millor. Potser jo no vomito una paraula tan elaborada com la seva, tan alambicada, tan a la recerca del que fan la resta en un intent, pensem, de dignificar. D'acord. Però jo tinc una cosa, i aquesta és la passió, i tinc incontinències, tinc eufòria, tinc imaginació, tinc exaltació, tinc il·lusió, tinc ambició. Vull ser sublim i explico coses, i encara que aquestes coses semblin descabellades no ho són perquè són la vida.
Ciutat de mal (Angle Editorial, 2019), Jaume C. Pons Alorda. Premi Pin i Soler de Tarragona.
El ventre no t’havia de tibar fns a la propera lluna però ahir et va despertar una punxada molt forta i et vas llevar xopa en plena nit. Com fas cada vegada, vas embolicar les coses en el mocador vermell i vas despertar l’Adina per dir-li que s’ocupés dels seus germans. Després vas sortir de puntetes per a no despertar-los i vas caminar les dues hores que separen el teu poble de la caseta de parts. Encara no plovia, però el terra relliscava i vas estar a punt de caure al darrer corriol abans d’arribar.
Vas esperar davant d’aquella casa fosca fins que es va fer de dia. I quan aparegué la mainada vas enviar un nen amb les cames tortes a buscar la llevadora. Al cap d’una estona llarga vas veure aparèixer una silueta menuda que avançava lentament, ranquejant. Tothom en deia coses, d’aquella dona. Però tu encara no l’havies vista mai de prop.
Ventres de paper (Sembra Llibres, 2019), Laia Asso Ministral.
El pare d’Onofre era geperut i manco. La gepa era de naixement i la mà la va perdre pescant amb dinamita. El coet va explotar abans d’hora, es va sentir un pum eixordador i la mà dreta, feta engrunes, va anar a alimentar les criatures marines. Com va poder es va tallar l’hemorràgia nuant-se el cinturó més amunt del monyó sangonós. Va pujar el penya-segat ràpid com una centella; s’agafava a les roques i als matolls amb la mà sana. Va travessar les pinedes ombrienques del barranc d’Enmig. El sol s’encimbellava cel amunt i llampurnejava a través del ramatge; piuladissa d’ocells. Va enfilar la senda de les Salpes, que circumval·lava el puig de les Cabres i descendia suaument cap a la vall. Va marxar per camins i corriols i, finalment, va arribar al poble amb el lleu fora, pàl·lid i ullerat. Va saludar dos o tres veïns amb qui va entropessar pels carrers i va entrar a casa mostrant el braç amputat. La mare es va posar a plorar i a cridar com una boja mentre corria a cercar aigua i draps per netejar-li la sangada. El pare preguntava amb insistència, Que has fet de la mà? Que has fet de la mà? La mà, a la mar, pare. La mà, a la mar, pare, contestava el pare d’Onofre.
Les espines del peix (Tres i Quatre, avançament editorial), Josep Colomer. Premi Andròmina dels Octubre.
