L’examen va durar uns deu minuts. Maria Lommatzsch n’estava satisfeta amb el resultat. “Els símptomes han disminuït”, deia la infermera de l’Hospital Universitari de Heidelberg.
Lommatzsch es troba al costat de la porta d’un minibús, on col·loca dos tubs amb mostres de sang. Tot seguit es lleva la roba protectora. Les bates d’un sol ús, els guants de goma i una gorra són llançades al cub de brossa que hi ha a l’automòbil. “La pacient està millor que ahir, però encara no ha superat el pic”, lamenta Lommatzsch.
Lommatzsch examina una jove en un suburbi de Heidelberg amb una estudiant de medicina. La pacient havia patit els primers símptomes de la COVID-19 la setmana anterior. Uns dies després, aquests símptomes ja eren més accentuats. La feblesa extrema, els marejos, la tos seca... Ja no tenia sentit del gust. No era capaç d’assaborir res.
Lommatzsch creu que si cap infermer no l’atén al seu barri, aquesta jove hauria d’haver sigut traslladada a una clínica. L’examen, fet a sa casa, la va calmar. “El fet que la visitem tots els dies l’alleugereix”, assegura Lommatzsch. Amb la jove a casa, hi ha un llit lliure més a l’hospital, disponible per a algun pacient que es trobe en un estat de salut més greu.
Les visites domiciliàries de la infermera són part d’un model d’atenció improvisat sobre el qual va informar The New York Times. El diari nord-americà va explicar aquesta tasca com un exemple de com a Alemanya s’està encarant la crisi amb habilitat. Clíniques i hospitals d’arreu del món telefonen a l’Hospital de Heidelberg per informar-se’n.
La iniciativa va sorgir quan els metges observaven l’evolució de la malaltia. “En una xifra significativa de casos, els símptomes canvien de manera molt sobtada i seriosa després de vora set dies d’haver patit les primeres manifestacions de la malaltia”, diu el viròleg de Heidelberg Hans-Georg Kräusslich. Alguns pacients que pel matí es trobaven més o menys bé, per la nit necessitaven amb urgència un aparell d’assistència respiratòria.
Per tant, els infectats han de ser observats durant una setmana després d’haver patit els primers símptomes. D’aquesta manera, els pacients amb risc de patir més seriosament les conseqüències de la COVID-19 podran ingressar en una clínica amb l’anticipació necessària.
En pocs dies, el viròleg i el seu equip van establir un sistema d’atenció domiciliària per detectar anticipadament els contagis. El departament de salut local proporciona les dades de les persones que van donar positiu per coronavirus a Heidelberg i els municipis del voltant. Estudiants de medicina que es van oferir per fer de voluntaris -segons Kraüsslich n’eren centenars- van ser formats perquè treballaren amb garanties i seguretat. Tots ells parlen per telèfon amb els contagiats, els fan preguntes sobre malalties patides anteriorment i comproven com evoluciona la COVID-19 mitjançant una avaluació diària, que és possible gràcies a aquestes converses.
Si les coses es posen malament, els contagiats seran visitats de manera immediata. El coronataxi fa arribar el personal mèdic a les cases quan hi ha casos crítics o quan el pacient supera la primera setmana amb aquesta malaltia.
El projecte es va iniciar el 17 de març amb un minibús. Ara n’hi ha vuit tots els dies circulant per les carreteres, segons explica la infermera Lommatzsch. Una oficina local proporciona els vehicles i els conductors. “El nostre servei de transport públic s’ha vist interromput per la pandèmia”, diu Frank Manges, qui condueix el minibús que transporta Lommatzsch i l’estudiant Franziska von Eisenhart Rothe.
Manges va equipar l’autobús amb caixes que contenen material mèdic i roba de protecció. L’estudiant pot fer servir el seu treball en el coronataxi per computar crèdits i complir amb les pràctiques professionals exigides pels seus estudis. Lommatzsch diu que molts estudiants, després d’aquesta formació, es veuen capaços de treballar pel seu compte atenent contagiats.
De moment, l’Hospital Universitari de Heidelberg manté el contacte amb pràcticament totes les persones contagiades a la ciutat. Si la xifra d’infeccions augmenta de manera sobtada, l’atenció es concentrarà, fonamentalment, en les persones que superen els setanta anys, tal com explica la metgessa Theresa Hippchen.
Fins ara, l’experiència ha sigut positiva, diu Hippchen. Els recursos de la clínica són adreçats, sobretot, als pacients que més els necessiten. També són tinguts en compte els qui van restar a casa, malgrat les dificultats per respirar i la febre, i que no van contactar amb els metges durant la fase més crítica de la malaltia.
Els pacients de més edat són els qui han de tindre més en compte el seu estat de salut. Alguns van relacionar les seues dificultats respiratòries amb els símptomes d’un refredat inofensiu. “Si no els visitem de manera continuada, arribaran massa tard a la clínica”.