L’últim article editorial del setmanari alemany Der Spiegel, que s’ha fet viral arreu d’Europa, era ben clar: “Europa està patint una crisi existencial aquests dies i actuar com a guardià de la política financera en aquesta qüestió és mesquí i lamentable”. El setmanari de prestigi internacional rematava suggerint que “caldria recordar qui va cofinançar la reconstrucció d’Alemanya després del final de la guerra”.
Certament, els moments actuals no són massa similars als posteriors a la Segona Guerra Mundial o la caiguda del Mur de Berlín, però mai des de llavors ens havíem trobat en una situació de tanta incertesa econòmica i social. La crisi generada per la pandèmia del coronavirus, greu per la seua magnitud i també per la seua sobtadesa, està tenint conseqüències catastròfiques tant en el vessant laboral i empresarial com també en matèria de drets fonamentals. Només cal observar com distints països, també al si d’Europa, miren de saltar-se les institucions adreçades a garantir el control polític dels governs aprofitant l’estat d’alarma. L’exemple més clar en aquest sentit és el de l’Hongria de l’autòcrata Viktor Orbán, líder també del partit Fidesz, que al seu torn és membre del Partit Popular europeu, que no s’ha atrevit a expulsar-lo, entre altres coses, perquè el PP espanyol de Pablo Casado o la CDU d’Angela Merkel no s’han pronunciat al respecte.
És en aquest punt en què ens trobem. Europa no resol la crisi del coronavirus perquè no hi ha una acció conjunta. I és en aquest context que els Estats actuen pel seu compte, de manera individual, contravenint interessos col·lectius i desfent, de mica en mica, el projecte europeu que tant ha costat construir i que en les situacions més alarmants mai no s’ha imposat sobre els Estats per mirar de trobar una solució conjunta que beneficie tothom i que impedesca la deriva autoritària d’alguns governants que volen tornar enrere. Una reculada que no només es produeix a Hongria.
Tornant a Europa, la crisi financera de la dècada anterior va dinamitar la confiança dels països del nord en els del sud. L’abús d’aquests últims de la seua capacitat d’endeutament va afeblir les seues estructures econòmiques. La situació es va agreujar i el nord finalment va haver de contribuir al rescat del sud. Especialment dramàtica va ser la situació de Grècia. Va ser en aquell moment quan va nàixer el 2013 Alternativa per Alemanya, aprofitant el descontent de bona part de la població del país amb el rescat bancari al país hel·lè, on també va guanyar pes el partit neonazi Alba Daurada.
Ara, Merkel i els països del nord d’Europa semblen espantats per la possibilitat que la contribució d’aquests governs a que els països del sud superen la crisi del coronavirus alimente el relat de l’extrema dreta populista. És, segurament, aquesta por el que els impedeix a establir mecanismes de cooperació financera. El que Angela Merkel i la resta de dirigents del nord semblen oblidar és que sense una acció conjunta de resposta a la pandèmia, els Estats caminaran pel seu compte i el projecte europeu s’evidenciarà, i en aquesta ocasió de manera definitiva, com un projecte desaprofitat i fracassat. I no cal dir quines serien les conseqüències d’aquesta situació. Per si de cas les recordarem: autoritarisme, retrocés, pèrdues de drets adquirits i tot el que se’n deriva. O entre tots els governants europeus arreglen aquesta situació o ja coneixem quines seran les conseqüències. Només en les situacions més dramàtiques s’ha imposat l’extrema dreta. Només cal recordar l’ascens d’Adolf Hitler després del desastre de finals dels anys vint.
