La Llei de Funció pública continua a l’ull de l’huracà. Una vegada més, l’actitud obstruccionista de la Conselleria de Justícia i Administració Pública, liderada per Gabriela Bravo —de l’òrbita del PSPV, tot i que no està afiliada al partit—, que ha paralitzat totes les iniciatives proposades per la d’Educació —que encapçala Vicent Marzà, de Compromís— ha estat l’origen de la incapacitat del Govern valencià per aplicar amb garanties el requisit lingüístic en l’àmbit del funcionariat públic. Els impediments de Gabriela Bravo tornen a ajornar sine die l’obligatorietat dels funcionaris a dominar el català. Una carència injustificada en un Govern que ha iniciat la seua segona legislatura i que va entrar a les institucions, presumptament, per valencianitzar-les després de vint anys en què el Partit Popular va governar contra la llengua, la cultura i la identitat del país.
L’acord que han tancat les dues conselleries garanteix un nivell mínim dels funcionaris de la Generalitat Valenciana en el coneixement de la llengua. Però el reglament serà elaborat per la Conselleria de Justícia, totalment hostil contra qualsevol avanç de l’administració pública valenciana en matèria lingüística. Serà Justícia qui establirà els nivells de català de cada categoria funcionarial i, alhora, cada proposta haurà de ser validada per la Direcció General de Política Lingüística que lidera Rubén Trenzano, de Compromís. Cal dir que Bravo s’ha negat en rodó a fer una redacció conjunta del reglament amb la Conselleria d’Educació. Un altre problema important del reglament és que, tot i que fixa el termini d’un any per ser desenvolupat, no es garanteix que es complesca, cosa que podria ajornar, novament sense data, la seua aplicació. I aquells que volen una administració allunyada de la llengua del país haurien guanyat la partida des de l’oposició, sense la necessitat de governar.
És incomprensible que una formació autonomenada valencianista com el PSPV paralitze des d’una conselleria qualsevol avenç, per tímid que siga, en matèria lingüística. Alhora, en aquests darrers cinc anys, el Botànic s’ha mostrat temerós davant iniciatives imprescindibles que des del primer moment hauria d’haver impulsat. Per exemple la negativa del Govern valencià a entrar en l’Euroregió Pirineus-Mediterrània, integrada per Occitània, les Illes Balears i Catalunya. També l’absència del País Valencià en l’Institut Ramon Llull, l’únic territori de llengua catalana que no en forma part. Es pot parlar, també, del fet incomprensible de no haver fet cap pas endavant —com sí que ho va fer fins i tot el PP valencià amb Alberto Fabra— per garantir la reciprocitat de TV3 i IB3 al País Valencià, amb el corresponent senyal d’À Punt al Principat i a les Illes. O de la incapacitat de salvar el Diari La Veu, l’únic fet en la llengua pròpia del país. O, fins i tot, tornant a la televisió, del curt pressupost d’À Punt, que ha entrebancat el bon desenvolupament de la televisió pública valenciana que ara serà dirigida per Alfred Costa, situat en l’òrbita del PSOE —en va ser regidor a Torren (Horta) —, després d’una campanya injusta contra la ja exdirectora Empar Marco.
Les carències continuen i si l’electorat es desmobilitza en conseqüència, tot això serà el preludi de la tornada de la dreta, ara més radicalitzada que mai, a les institucions valencianes. Un retorn que encara es pot evitar si s’actua amb decisió i valentia.
