El 27 de desembre de 2019, al Parlament de Vitòria es va aprovar el pressupost del govern basc de 2020. Podemos es va abstenir sense imposar cap condició al PNB ni demanar res a canvi, i va facilitar que el PNB aconseguís aprovar els comptes abans de final d’any. A canvi d’aquesta abstenció, el PNB va donar suport a la investidura de Pedro Sánchez a Madrid, a més d’exigir-li una llista de traspassos pendents. Una vegada més, mitja dotzena d’escons del PNB a Madrid han fet valdre el seu pes en or.
A Catalunya, en canvi, l’aprovació del pressupost de la Generalitat de 2020 s’ha anat endarrerint durant tot el 2019 i ha donat un resultat preocupant: s’ha acceptat que els comuns imposessin un augment d’impostos en l’IRPF i en successions als catalans, a canvi del seu vot favorable.
Els comuns tenen tot el dret a aplicar el seu programa electoral, només faltaria, però a les eleccions de 2017 només van obtenir el 7% dels vots. El missatge que Catalunya dona a Madrid és preocupant: quan el proper govern de la Generalitat vagi a negociar el nou acord de finançament autonòmic a Madrid, amb un cop a l’esquena, li diran que sempre és a temps de tornar a augmentar el tram autonòmic de l’IRPF i els impostos cedits?
Amb l’increment d’impostos als catalans, s’està anticipant que no hi haurà —ni s’espera aconseguir— a mitjà termini cap millora del finançament català futur provinent del Govern central? Recordo que, el 2019, un 8% de dèficit fiscal anual, amb un PIB català de 231.300 milions d’euros l’any passat, ja suposa uns 18.500 milions que se’n van i no tornen a Catalunya.
El passat 3 de febrer, a Catalunya es va produir una derrota parlamentària humiliant per al Govern català: el PSC i els comuns van votar en contra de la Llei Aragonès, juntament amb Ciutadans, PP i la CUP, i van ensorrar possiblement la llei més important i més treballada (després dels pressupostos) pel govern de Torra i Aragonès. Aquesta llei suposava per a les pimes catalanes un major accés als concursos públics de la Generalitat, en detriment d’algunes grans empreses de serveis madrilenyes de l’Ibex-35.
Per què Esquerra no ha fet com el PNB: exigir a PSC i comuns el seu vot a favor del pressupost de la Generalitat de 2020 i de la Llei Aragonès abans de la investidura de Pedro Sánchez? Esquerra ha d’explicar per què no va collar els seus socis a Madrid, que ara s’han permès el luxe d’humiliar el probable pròxim candidat d’Esquerra a les eleccions catalanes, Pere Aragonès, precisament en la llei que duia el seu nom i per la qual més ha treballat el Govern català en general i ERC en particular.
Votar de franc una investidura al PSOE ja es va fer l’abril de 2018 i ja sabem què suposa: no ha variat pràcticament gens el tracte discriminatori i repressiu amb relació a Catalunya.
Esquerra ara ha optat per pactar en solitari amb el PSOE i no va voler fixar condicions escrites de cap mena per votar la investidura de Pedro Sánchez. I ara es troba que el PSOE exigeix a Esquerra que, també de franc, voti els pressupostos espanyols de 2020, sense els quals “el diàleg de Catalunya amb l’Estat no podrà prosperar” i sense els quals “el pressupost català serà paper mullat”.
Des del respecte més gran que tinc per a Pere Aragonès i per a tot el seu equip a Economia (alguns membres dels quals conec de fa molts anys i en conec la seva vàlua personal i professional), espero que hagin après aquesta amarga lliçó: si, com diuen les enquestes, Esquerra presideix el proper govern de la Generalitat, repetir la dinàmica del pressupost de 2020 i de la Llei Aragonès sucursalitzarà i empobrirà, a base d’autogols, l’autogovern de Catalunya.
A Europa els pactes parlamentaris es fan públics per tal de poder fer el seguiment del seu acompliment. A Catalunya encara tenim molta feina pendent en aquest sentit.
