L’episodi trist que es va viure dilluns al Parlament va ser la gota que va fer vessar el got. Un got massa ple des d’abans, fins i tot, que fora investit el president Quim Torra, allà per la primavera de 2018. La legislatura va nàixer condicionada per la manca d’entesa entre Junts per Catalunya i Esquerra Republicana, tal com es va comprovar quan Roger Torrent, president del Parlament, va suspendre el ple que havia de servir per investir a distància Carles Puigdemont. Les estratègies diferenciades entre els dos partits amb més representació de l’independentisme amaguen discrepàncies de fons, històriques, suspicàcies que mai no s’han resolt, que formen part de la política catalana i que s’han evidenciat en diverses ocasions. L’impediment al president de Quim Torra d’exercir el seu vot com a diputat ha estat només ha estat una desavinença més en unes relacions difícils, però que no han estat ben gestionades pels partits del Govern.
Cal dir que si aquesta legislatura s’ha esgotat abans del termini establert ha estat, fonamentalment, gràcies a l’acció judicial. Els mateixos jutges espanyols han actuat de manera alegal o fins i tot il·legal impedint investidures que no podien impedir —com ara la de Carles Puigdemont o la de Jordi Sànchez— o fent servir la maquinària dels tribunals per avançar una interlocutòria de processament i empresonar Jordi Turull tot just el dia abans de ser investit en segona volta per majoria simple. L’Estat espanyol no ha tingut cap mena d’inconvenient a l’hora d’actuar contra els criteris més bàsics de la democràcia. Si hi ha certa decepció entre els electors independentistes és perquè, precisament, hi ha una dignitat nacional ferida que només es pot curar amb estratègies i actituds conjuntes davant d’aquestes agressions autoritàries.
JxCat i ERC, com també la CUP o entitats com ara l’Assemblea Nacional Catalana i Òmnium Cultural, fins i tot també alcaldes, regidors, tota mena de càrrecs públics i activistes més anònims han patit i continuaran patint una persecució indiscriminada que no ha estat contestada des d’una unitat inequívoca, no necessàriament electoral. Davant d’aquests casos, als electors se’ls fa difícil d’assumir que els seus governants no han estat capaços d’oferir una resposta conjunta. Tot ha quedat difuminat pels enfrontaments públics i per episodis que han causat dolor en un moviment que contempla, impotent, com sovint hi ha més unitat al si de la judicatura espanyola i dels partits més hostils que no entre els polítics catalans.
Encara, però, hi ha temps per rectificar. L’actitud de Quim Torra, anteposant els Pressupostos per davant de l’estratègia electoral, és digna d’elogi. També el treball d’Esquerra Republicana sent capaç de buscar suports més enllà de l’independentisme per poder aprovar els comptes catalans. Encara hi ha marge per l’esperança i per constatar que entre el sobiranisme català impera la responsabilitat i les ganes de continuar treballant per construir un país millor.
Però a l’electorat no només se’l convenç amb bones intencions i amb bona feina. Cal deixar enrere les diferències, si més no la facilitat amb què les fan visibles, i cal també aclarir els camins que caldrà seguir per fer de Catalunya un país un millor. Les proclames inconcretes i els horitzons difuminats no faran més que desmotivar un electorat que, davant l’humiliació dels jutges i d’alguns partits polítics, exigeix, i amb molts motius, sentir-se defensat políticament. Tan de bo els propers mesos servesquen per reflexionar i recuperar el rumb.
