Durant aquest nou període que s’acaba d’engegar, amb la constitució d’un govern de coalició progressista a l’Estat espanyol, enmig d’un clima d’inestabilitat política i social màxima, viurem l’exploració col·lectiva de les nostres vides. Un viatge en un vaixell a vela que no ha estat testat mai, amb una tripulació amb membres sense experiència de navegació, amb persones relativament afins però procedents de cultures diferents (o molt diferents), amb un capità que desconfia del seu segon i a l’inrevés.
Un viatge patint l’acaçament dels pirates, l’amenaça dels tifons, amb el vent permanent en contra. Cap a territori desconegut i un destí incert. Una travessaria en la qual gairebé tot, per la lògica dels fets, hauria d’eixir malament. La hipòtesi més raonable és la d’un vaixell enfonsant enmig d’una tempesta perfecta. Perquè, segurament, es tracta de l’executiu més condicionat de la història de la democràcia espanyola. Per la precarietat de la seua majoria i per les condicions ambientals, igualment precàries. Obertament hostils a dins i fora de l'Estat. A les portes de possibles convulsions econòmiques i geopolítiques.
I, malgrat tot, hi ha tant en joc els propers mesos i anys que, en contra de qualsevol anàlisi racional, l’instint (més que siga de supervivència) em diu que hi ha alguna possibilitat, reduïda però factible, que l’experiment no acabe en desastre. Sempre que els simpatitzants progressistes no fem volar coloms i els actors siguen capaços de suportar i gestionar la pressió i les tensions.
Una de tempestes principals de la travessia serà (és) el procés català. Entenc i comprenc absolutament la desafecció de molts catalans i catalanes envers la investidura de Pedro Sánchez, simbolitzada en la frase de Montse Bassa dient que li importava un rave la governabilitat d’Espanya. Durant un discurs representant una formació, ERC, que tot just acabava de fer-la possible. Amb tot el que ha passat i continua passant, amb la situació de presos i exiliats, s'entén aquesta desconfiança. Dit això, per sort o per desgràcia, per a la immensa majoria de ciutadans i ciutadanes progressistes del País Valencià, la viabilitat d’aquest govern importa. Importa molt. Perquè, ens agrade o no, el full de ruta col·lectiu, el sentiment molt majoritari, no té massa a veure amb el que està passant a Catalunya.
Al sud de la Sénia ens juguem, per exemple, l’única carta que tenim per millorar el finançament valencià. La juguem amb escepticisme, sense confiança en què les promeses de Sánchez es materialitzaran durant la legislatura. Però no hi ha una altra. Més enllà d’aquesta vaga esperança, hi ha l’aspiració que mentre dure el govern de coalició hi haurà canvis, encara que siguen modestos, en matèria laboral, de pensions i de cobertures socials. Una altra mirada cap a l’economia i la fiscalitat més enfocada al repartiment de la riquesa i la disminució de l’escletxa entre rics i pobres. Malgrat el poder de les forces contràries a aquest tipus de canvis.
Tampoc no hi ha una altra: l’única manera de combatre l’ofensiva combinada de l’extrema dreta i la ultradreta a propòsit dels suports del govern i la mateixa configuració de l’executiu és materialitzant polítiques en favor de la ciutadania. Fent les coses raonablement bé. A l’intern i a l’extern.
Hi ha també l’aspiració del final de la llei mordassa, d’una regulació de l’eutanàsia, d’un aprofundiment en la igualtat de gènere i d’una mirada més plural i pedagògica sobre l’Estat, que pose les bases per a una eixida per a Catalunya (quelcom difícil amb l’actual configuració parlamentària) i que ajude a encaixar la resta de perifèries, cada vegada més desconnectades del centre extractor i egocèntric. No serà fàcil: Sánchez, en una carrera cap a no se sap on, va assajar en campanya discursos impossibles de pair. Ara, ha de recular. Amb convicció o sense: a la primera que ERC tombe uns pressupostos, l’invent s’ensorra.
En tot cas, des de la perspectiva valenciana, la supervivència del govern de Sánchez i Pablo Iglesias és un tema estratègic per conservar un govern progressista en la Generalitat. Si cau l’executiu estatal, el govern del Botànic II, ja desgastat per les tensions internes -absolutament normals, d’una altra banda-, entrarà en zona de risc, augmentarà molt seriosament el perill de ser desplaçat als comicis autonòmics per una majoria de dretes. Amb Vox com a soci inexcusable de la dreta.
Algú podria dir, amb raó, que els rèdits del Botànic són modestos i, en molts punts, absolutament decebedors. I soc plenament conscient que el xantatge té un punt obscè (o nosaltres o el caos), però tot i les mancances del tripartit progressista, tan sols cal visualitzar uns segons el que suposaria un govern amb Vox gestionant àrees com cultura o educació. Ben mirat, gestionant qualsevol àrea. El retorn a les trinxeres de l’esquerra. Un viatge de tornada a les cavernes per a una societat que començava a alenar, a respirar una certa normalitat. Limitada i poc ambiciosa, però normalitat al cap i a la fi.
El nostre futur, ens agrade o no, viatja en un vaixell pilotat per dos senyors de Madrid que es detestaven. Que potser encara es detesten. La vida i la política té aquestes paradoxes.
