Els reporters anaven abillats amb cascos i armilles de seguretat que resplendien a les pantalles dels televisors amb els seus cridaners colors fosforescents. Una vegada s’havia iniciat la connexió en directe, el càmera movia l’objectiu per escombrar l’escenari que hi havia al darrere del periodista, oportunament situat davant d’un contenidor de fem que cremava vigorosament. Fins i tot hi havia connexions en què hom reduïa tant l’enquadrament que aconseguia que el fons del pla estigués ocupat enterament per una flamarada gegantina, dantesca, paorosa. De quan en quan s’hi veia algun encaputxat que s’acostava al contenidor a atiar el foc. La cosa no acabava, però, quan finalitzava la connexió: mentre el presentador del noticiari televisiu donava pas a altres notícies, un requadre situat al cantó inferior esquerra de les pantalles conservava vives les imatges del directe, tal com ocorre quan hom vol mantenir l’interès —i l’atenció— en situacions d’especial rellevància informativa.
Tot plegat semblava l’escenari d’un conflicte bèl·lic, imatges d’alguna batalla cruenta en algun país més o menys allunyat en l’espai i el temps: la Iugoslàvia que s’esmicolava violentament a principis dels anys noranta, l’Iraq del 2004, Líbia o Síria allà pel 2011. Però no. En realitat es tractava de la Barcelona de finals del 2019 i les connexions televisives pretenien informar en rigorós —i tremendista— directe dels aldarulls que estaven produint-se als voltants del Camp Nou mentre el FC Barcelona s’enfrontava al Reial Madrid. No es tractava tampoc d’uns avalots imprevistos, que haguessin irromput i interromput l’agenda informativa diària amb tanta força que fos inevitable d’incorporar-los al menú comunicatiu del dia. Arran dels disturbis —aquests sí, inesperats— que es van produir el proppassat octubre després de la sentència contra els impulsors de l’1 d’octubre, els mitjans de comunicació d’abast estatal portaven dies escalfant el terreny de joc informatiu preveient un escenari insurreccional especialment violent i multitudinari. Al capdavall, però, tot va quedar en una bullanga de dimensions més aviat modestes i domèstiques i, com a l’estrambot de Cervantes, aquell interès informatiu «incontinente / miró al soslayo, fuese y no hubo nada».
Res de tot allò fou innocent, és clar. La tematització de la notícia —corresponsals amb cascos de protecció, incendis sobredimensionats per les càmeres, sirenes de furgonetes policials il·luminant intermitentment l’escena— responia a una calculada estratègia de criminalització de l’independentisme català que, ara per ara, és l’única resposta que l’Estat espanyol ha sabut donar a un conflicte polític que s’ha expressat sempre per vies democràtiques. Es tracta de fer creure que els independentistes són en realitat persones violentes, vàndals antisistema, gent perillosa i poc fiable a qui cal combatre i amb qui no es pot debatre. Són criminals, delinqüents, colpistes i fins i tot terroristes. I no passa res si el conte no surt com ells desitjaven i la bel·ligerància no adquireix les proporcions que vaticinaven: els mateixos mitjans que esperaven una conflagració apocalíptica, un cop decebudes les expectatives inicials, no tingueren major problema a titular després que l’independentisme «pierde fuelle».
Això fou el 18 de desembre, però l’endemà mateix l’actualitat informativa tenia una nova cita ineludible d’alta càrrega simbòlica: el Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) dictava sentència sobre una qüestió preliminar que li havia plantejat el Tribunal Suprem espanyol al voltant de la condició d’eurodiputat —i la immunitat associada— d’Oriol Junqueras. El dictamen, contundent i inequívoc, concloïa que Junqueras havia assolit la condició d’eurodiputat el 13 de juny, quan es van proclamar oficialment els resultats de les eleccions al Parlament Europeu, i per tant gaudia d’immunitat des d’aleshores. La sentència ha provocat un incendi les flames del qual, a diferència de les dels contenidors que cremaven als voltants del Camp Nou, encara continuen ben vives. De fet, s’han expandit amb rapidesa i han abrusat fins i tot els bastidors en els quals PSOE i ERC negocien la possibilitat que Pedro Sánchez deixe de ser un president interí etern.
Per descomptat, els pares de la pàtria que en preserven les essències a les planes dels periòdics de tirada estatal no han tardat a minimitzar el cop i mitigar l’estrèpit de la —nova— plantofada de la justícia europea, fent tot de malabarismes interpretatius per alleugerir el pes de la sentència. Caldrà veure què en decideix el Tribunal Suprem espanyol, que segons el TJUE és qui ha d’avaluar «els efectes aparellats» a la sentència, però el que m’interessa subratllar ara i aquí és que, lluny de ser una derivada menor i defugible del llarg litigi que manté l’Estat espanyol amb l’independentisme català, la resolució de l’alt tribunal europeu toca de prop el nus de la qüestió. Perquè al cap i a la fi està resolent una controvèrsia entre el principi de legalitat i el principi democràtic. I aquest ha estat i és el desacord fonamental en la qüestió catalana: mentre l’Estat espanyol i els seus corifeus entenen que tot el que cal fer és atendre’s al principi de la legalitat establerta, l’independentisme català ha defensat en tot moment la prevalença i precedència del principi democràtic.
Al capdavall, el problema consisteix a definir quin és el subjecte de la sobirania. Per a l’Estat espanyol, aquest subjecte està definitivament establert per la llei, per la Constitució que l’identifica amb el «pueblo español». I no hi ha res més a parlar. Per a l’independentisme, en canvi, el poble català té tot el dret a decidir —democràticament— si vol constituir-se com un demos, com un subjecte de sobirania, diferent de l’espanyol. És evident que no és aquesta la qüestió concreta que ha dirimit el tribunal europeu, però sí una que n’està estretament relacionada: què confereix, en última instància, la condició de representant parlamentari? El vot expressat democràticament o l’acatament formal d’una o altra legalitat? I el tribunal ho ha tingut ben clar: és el vot. Perquè, tal com recorda en la seua sentència, «el funcionament de la Unió es basa en el principi de la democràcia representativa». Pel que sembla, els independentistes catalans són uns criminals amb uns sòlids principis democràtics.
