Diré per començar que no em trobareu entre els escamots de setciències i/o cínics que han dedicat en algun moment energies per qüestionar la figura i les contradiccions de Greta Thunberg, flamant personatge de l’any 2019 segons la revista Time.
D’aquesta carismàtica adolescent em preocupa que la seua salut mental perille tant com el clima, però com a despertadora i agitadora de consciències ha estat una personalitat decisiva. Representant d’una generació que no va a conformar-se amb bones paraules, patrocinis estrambòtics i mesures cosmètiques, com ho demostra la mobilització del moviment Fridays for Futur advertint del fracàs de la cimera de l’ONU a Madrid contra el canvi climàtic.
Que s’està produint un canvi de paradigma en l’opinió pública és innegable. Es veu en la mobilitat, en l’ús dels transports alternatius, en transformacions tan revolucionàries com ara el fet que la gent jove comence a contemplar l’automòbil propi com una despesa innecessària. En les actituds de base envers el reciclatge, la reutilització o l’alimentació. Els governs de distint signe ho ensumen i es maquillen de verd. De vegades, fins i tot, caminen en la direcció correcta, amb convicció.
Un blanquejat al qual s’apunten també les grans empreses, de tots els sectors: una de les iniciatives conegudes aquests dies és una carta de la indústria de la moda per l’acció climàtica instigada per l’ONU. La paraula “sostenibilitat”, associada a l’energia, les polítiques o els hàbits, està per tot arreu. Però el concepte sovint s’empra com una crossa, com un adorn estètic, al costat de discursos buits. No hi ha una veritable voluntat d’anar al fons de la qüestió perquè hi ha poca gent disposada a assumir el cost d’un veritable canvi de model, la transformació del sistema capitalista, tal i com el coneixem, en una altra cosa.
No es pot viure en un Black Friday etern i salvar el planeta. I aquest dilema ens aterra.
En el fons, els ciutadans de tropa també blanquegem les nostres consciències. Reciclem les piles i les dipositem on toca, separem residus, anem a l’ecoparc més pròxim i fins i tot fem un ús generós de la bicicleta i els transports públics, sempre que no ens ho posen impossible, com ara amb el tren de rodalies valencià. Però tret que sigues un eremita autosuficient desconnectat del món, fem emprar dispositius que gasten bateries, comprem roba de procedència tèrbola, productes de neteja, joguets de plàstic, llibres –em dol escriure això, però calen molts arbres per ocupar les prestatgeries– o complements i andròmines que no necessitem. A banda, viatgem per tot arreu, moltes vegades en avió, deixant inesborrables petjades mediambientals. El turisme, de fet, una de les activitats contaminants per antonomàsia, és la gran indústria del segle XXI.
Les corporacions i governs aprofiten les nostres febleses. En un context de transformació econòmica i revolució digital, amb totes les incerteses que això suposa, les diferents administracions posen en marxa nous ministeris i conselleries amb noms aparatosos i compostos que fan la sensació que hi ha un pla pel que fa a la transició ecològica i el canvi climàtic. Tanmateix, són les mateixes administracions que donen les seues benediccions a infraestructures igualment aparatoses i ecològicament injustificables com ara l’ampliació del Port de València, tema explicat magníficament per Joan Romero, algú que no passa per ser precisament un ecologista desfermat.
No es pot viure en un Black Friday etern i salvar el planeta. I aquest dilema ens aterra.
La contradicció és salvatge. Però els partidaris d’actuacions de l’estil de l’ampliació del Port de València o Puerto Mediterráneo sempre poden posar sobre la taula arguments economicistes sobre inversions i llocs de treball que resulten especialment eficaços en moments de sotsobra i entre els sectors socials més desprotegits econòmicament. El mateix tipus d’argumentari que serveix per no implementar la taxa turística o per no posar fre a un model turístic invasiu, depredador del territori i els recursos i que genera ocupació de baixa qualitat. Res a veure amb la sostenibilitat i les activitats econòmiques alternatives que ens connecten a un futur viable.
Greta Thunberg pot anar guanyant batalles pel que fa a la conscienciació, ser portada de revistes i posar el canvi climàtic en l’agenda. Però la maquinària capitalista tornarà a fer allò que sempre ha fet amb la nostra complicitat: pintar la façana i deixar per mai més la rehabilitació d’un edifici que es cau a trossos.
I mentre va caient, nosaltres continuarem entretinguts amb espots de color verd, automòbils elèctrics, plaques solars, productes d’agricultura ecològica i saberudes reelaboracions discursives per convèncer-nos de les bondats per a l’escalfament global de l’energia nuclear, posem per cas. Confiant que el progrés tecnològic trobarà solucions per als nostres fills i nets. Perquè, en l’intern, pensem que això nosaltres no ho veurem i no haurem de renunciar al nostre estil de vida, el mateix que comencen a provar milions de persones, cada vegada més, en els països en desenvolupament. És el cas dels vora 500 milions de xinesos que podrien ser classe mitjana en una dècada. Si no són més.
Això, mentre capes cada vegada més importants de la població occidental, les que han perdut capacitat adquisitiva i voregen la pobresa, tracten de sobreviure al marge de debats que els són molt llunyans. Gairebé marcians.
Res no fa preveure que tindrem la lucidesa col·lectiva com a espècie per fer el que cal fer. Tal vegada, la sentència climàtica ja està escrita.
