S’ha dit molt, però convé recordar-ho: ningú no esperava que posar dempeus novament la radiotelevisió valenciana anava a ser fàcil. El pes insuportable del passat, les errades en el present (el pecat original de la llei de creació), uns recursos econòmics limitats, una promoció gairebé inexistent i un panorama audiovisual fragmentat i canviant no eren el terreny millor abonat perquè À Punt, sobretot pel que fa a la televisió, poguera créixer i florir.
Ha hagut (hi ha) massa prejudicis («jo no la veig, però segur que és una merda», «jo no la veig perquè és la tele de Compromís», «jo no la veig perquè és com Canal 9», i així, fins l’infinit), massa pressions mediàtiques i polítiques, massa gent pontificant des de posicions interessades. S’ha d’admetre que no s’ha deixat treballar l’actual direcció amb calma i paciència. Però s’han comès errades. I el pitjor que li podia passar al projecte, més enllà de la polarització, és caure en el parany de la indiferència.
Dilluns passat convergien dos fets crec que significatius i simbòlics pel que fa al rumb d’À Punt. Una era la desaparició de la graella del programa Assumptes interns. L’altra era la decebedora estrena de la sèrie que, suposadament, era la gran aposta audiovisual de la casa, Parany, ambientada en els mesos en què València va ser la capital republicana durant la Guerra Civil.
Amb totes les seues virtuts i defectes, Assumptes interns era l’únic producte d’À Punt amb un mínim sentit del bandarrisme i de capacitat d’entrar en el debat polític a través de l’humor. De manera controlada, si voleu, ordenada, passant pel peatge d’alguns dels tòpics amables sobre «la terreta», el goig de viure, els costums i tradicions, l’humor de brofegada i la salutació de llaurador. Però en molts dels seus guions hi havia més molla que en la majoria d’informatius. Amb dos magnífics còmics com a presentadors, Pere Aznar i Maria Juan. Un programa necessari que va deixar no pocs moments estel·lars (i valents) però que l’audiència no va beneir. En part, per la competència acarnissada en la mateixa franja horària.
Dit això, analitzant algunes de les reaccions a la cancel·lació em fa l’efecte que va patir també alguns prejudicis tot just del seu públic potencial, al qual les parts del programa més costumistes els recordaven la graella de Canal 9 o les propostes de la programació actual més atapeïdes de valencianisme ben entès. O de valencianisme de comboi. La multiplicitat de registres ens permetia veure el programa en família, perquè hi havia codis diferents. Passa que és molt difícil atrapar al públic sent alhora El Hormiguero i La Resistencia. Potser aquesta dualitat deixava el programa en terra de ningú, tal vegada calia escollir, amb atreviment. I no fer-ho ha estat un problema.
Salvant les distàncies, Açò és un destarifo, el programa d’esquetxos emès a l’inici d’À Punt, tenia un problema semblant: quan més crítica social hi havia, quan més atreviment (sols cal recordar el mític esquetx de la família perduda de Valladolid), passaven més coses a les xarxes, un bon instrument per mesurar impactes. Per contra, quan l’humor es feia més blanc, costumista i semblant als productes de Canal 9, es perdia punx. I es generava més indiferència. Tot just, quan s’havia de fer més soroll i acaparar més atenció.
Aquest esperit dual s’ha vist en el terreny de la ficció. Els primers capítols de La Vall, sobretot el primer, eren francament esperançadors, mostraven una sèrie amb una certa atmosfera inquietant. Un inici prometedor que remetia als codis televisius contemporanis, a allò que els espectadors veuen a les plataformes però passat pel filtre de l’audiovisual valencià. Aquella il·lusió es va esvair molt prompte: en la mesura que la sèrie avançava, La Vall esdevenia una sèrie costumista «a la valenciana», en el pitjor sentit. Amb situacions suposadament còmiques subratllades per la típica musiqueta amable. En les antípodes del que aparentava la sèrie dels inicis. Mutació que respon a raons que podem imaginar.
Vaig deixar de veure-la. I produccions posteriors de ficció ja no em van convocar, perquè imaginava que passaria el mateix. Malgrat la bona predisposició que sempre he tingut com a espectador d’À Punt. Que s’haja recorregut a la recuperació de L’Alqueria Blanca, tot i entenent les raons, és un retorn a un passat discutible. Combinat amb algun rampell de lucidesa, com l’emissió de Merlí. Confesse que no confiava en absolut en què la sèrie catalana tinguera cabuda en À Punt. Més que per les qüestions lingüístiques, bastant superades -una altra cosa és la política-, perquè la sèrie està disponible en plataformes. Però l’audiència bastant per sobre de la mitjana de la cadena demostra que el món és un lloc complicat, que tothom encara no té a casa Netflix o HBO. Que els canvis seran lents.
L’estrena de Parany, producció valenciana amb certa ambició, podia haver estat un canvi de paradigma, però els llargs mesos en els quals la producció ha estat en el calaix no auguraven res de bo. Efectivament. Malgrat l’esforç meritori d’ambientació, i tenir una signatura de prestigi en la sala de màquines de creació, la de Rodolf Sirera, el primer capítol va deixar una sensació pobra, de producció feta sense convicció, de no tenir molt clar el que separa una mini-sèrie amb vocació cinematogràfica d’un fulletó de mig dia d’uns quants centenars de capítols. Amb escenes clau penosament resoltes, personatges ben definits al costat d’uns altres de cartró-pedra i problemes de càsting irresolubles. Alguns entesos em diuen que hi ha un problema de direcció d’actors i actrius. I també m’apunten que Juan Luis Iborra, realitzador i reputat guionista de comèdia, no era segurament el perfil de director més idoni per a la sèrie. En tot cas, el problema de fons és la dualitat en la concepció de la sèrie, aquell voler acontentar tothom. Per no acabar convencent quasi ningú.
El ben cert és que a Twitter una estrena tan controvertida va generar un debat més aviat discret. Amb crítiques generalitzades, algunes molt dures, i uns pocs defensors. L'intercanvi de parers, en tot cas, va ser de perfil baix. I tractant-se de l’aposta més important de ficció de la casa, aquest és el símptoma veritablement preocupant, la indiferència amb la qual s’acull socialment tot el que li passa a À Punt, tan diferent de la visceralitat del debat periodístic, del foc polític creuat i de les ganivetades en l’entorn del sector. I, mentrestant, un punt d’estancament molt preocupant, una audiència que sols acut quan necessita informació (o directes) de proximitat. Sols amb això no es pot viure.
Gairebé tothom apunta a un canvi de direcció, però si el resultat del relleu és una aposta pel replegament, per una televisió del segle XX, de xafardejos, festes i tradicions, una temptació que no podem descartar, farem el pa amb unes hòsties
No hi ha fórmules màgiques, res no garanteix res. El llast i l’entorn són hostils, per a l’actual direcció i per a les que puguen vindre. No hi ha voluntat política. I com a conseqüència de tot, no hi ha penetració social suficient. Ni en les audiències convencionals ni en l’impacte digital, en xarxes i en la web, molt apreciables, tot i que tampoc no indiquen que el projecte tinga el ressò que li pertocaria. Però no es pot fer el balanç global sense tenir en compte els nous consums que afecten les capes més joves.
Cal sacsar l’arbre, amb valentia i recursos econòmics, que és un dels principals problemes de la televisió pública valenciana. Fent produccions que apel·len a públics diferents (els nous programes Terra de festivals i 69 Raons podrien ser una mostra), sense barrejar registres o voler convocar públics massa transversals, perquè això ja s’ha vist que no funciona. El segle XXI és de l’oferta personalitzada, a la carta. On caben produccions convencionals al costat de sèries més intencionals i modernes. Un programa d’humor blanc i familiar en l’horari que toca al costat de la versió valenciana de Polònia o La Resistència, també en la franja que li pertoque. Estic segur que l'equip d'Assumptes Interns estaria capacitat per fer-ho.
Una televisió amb informatius incisius, no solament correctes, debats polítics i documentals d’interès en totes les franges, siguen produïts per informatius o per productores. Tot, sense perdre l’esperit de servei públic, d’articulació del país i de mostrar la seua riquesa patrimonial i cultural, funció que han fet i fan programes molt estimables, beneïts o no per l’audiència, com L’Estudi, Ciutats desaparegudes, Inoblidables o Cuiners i cuineres, per citar alguns. Perquè en aquests mesos, cal dir-ho, també s’han fet coses molt ben fetes. Que no hagen estat apreciades és un altre problema.
Com en el futbol, el més recurrent en situacions de crisi és el canvi d'entrenador, tot i que no sempre s'encerta. Gairebé tothom apunta a un canvi de direcció, però si el resultat del relleu és una aposta pel replegament, per una televisió del segle XX, de xafardejos, festes i tradicions, una temptació que no podem descartar, farem el pa amb unes hòsties.
