A les instal·lacions d’À Punt, cada DANA és rebuda amb eufòria. Com aigua beneïda. El fenomen meteorològic que cíclicament assota el litoral valencià —els clàssics en diuen “gota freda”— és sinònim de pluja de teleespectadors, com si l’acrònim responguera a les inicials de Disparador d’Audiència Notablement Apreciable.
A diferència dels veïns i els conreus afectats, que respiren alleujats, el retorn a la normalitat després de la DANA sumeix À Punt en la dura tònica habitual: audiències mitjanes diàries modestes, al voltant del 2%, en què els noticiaris, l’oratge i el concurs Atrapa’m si pots —com el seu nom indica— acostumen a ser els únics espais que despunten.
El contracte programa aprovat pel Consell Rector de l’ens establia que, al seu primer any d’emissions, À Punt havia d’assolir “la mitjana aritmètica de les quotes [de pantalla] de les cadenes autonòmiques de creació recent, ponderada pels seus respectius pressupostos per habitant”.
La xifra ponderada en qüestió va fixar-se en l’1,9%, lluny del 10% d’audiència en què es mou Aragón TV i el 6% de TPA, la televisió pública asturiana, que van iniciar les seues emissions en 2006, el mateix any que La 7 TV, de Múrcia i un més tard que IB3. En aquests dos casos, l’audiència és força més baixa, pels volts del 3%.
La directora general escollida mitjançant concurs públic, Empar Marco, ha reclamat reiteradament que el Govern valencià incremente fins als 70 milions la dotació econòmica, que no ha de situar-se per sota del 0,3% del Pressupost de la Generalitat ni per dalt del 0,6%. En canvi, els 55 milions d’euros de 2018 no van augmentar-se ni un cèntim en 2019 i tan sols han passat a ser-ne 56 al projecte de llei que el Consell va presentar ara fa dues setmanes. Una pujada destinada a cobrir l’increment salarial dels prop de 450 treballadors, tres de cada quatre dels quals ja eren a RTVV. La despesa en sous, segons la llei de l’ens, mai no pot excedir un terç del pressupost total.
D’altra banda, els ingressos publicitaris, que al primer any s’havia previst que arribarien als 4 milions d’euros, hi han quedat clarament per davall: a penes 800.000 euros. Tot plegat, un panorama que no convida a l’optimisme i que agreuja la salut d’una televisió que no és capaç d’enlairar-se als audímetres.
Al furgó de cua
Ningú no va dir que seria fàcil. L’estigma de l’antiga Canal 9, que en el seu moment de màxima esplendor va comptar 1.200 assalariats i un pressupost superior als 315 milions d’euros, no ha deixat de planar ni un minut sobre À Punt.
D’ací les estretors econòmiques imposades per la llei i el rebuig del PSPV —Compromís s’hi mostrava procliu— a satisfer les peticions de Marco, qui no s’ha estat de lamentar, reiteradament, que es tracta de la televisió autonòmica més barata per habitant, amb un cost d’11 euros per persona, ben lluny dels 28 de mitjana del conjunt de televisions públiques que hi ha a l’Estat.
El seguiment dels canals televisius es mesura a través dels audímetres instal·lats per l’empresa Kantar Media a 4.755 llars de l’Estat espanyol. En el cas valencià, n’hi ha un total de 380 repartits entre les tres demarcacions provincials valencianes, cosa que permet de precisar quins continguts gaudeixen de més acceptació en cada àrea. Per bé que la xifra tan baixa d’aparells fa que a Castelló n’hi haja menys d’un centenar i que a València i Alacant no arriben al centenar i mig per demarcació, el cert és que es tracta de l’únic sistema de mesurament estimable, del qual es refien més els anunciants a l’hora de contractar els seus espots i que, en conseqüència, possibilita la renovació d’alguns programes i la supressió d’uns altres.
EL TEMPS ha analitzat l’evolució de l’audiència entre dilluns 7 d’octubre i diumenge 3 de novembre. Quatre setmanes en què el dia de màxima audiència va coincidir amb la festivitat del Nou d’Octubre, amb una quota de pantalla mitjana del 4,5%, mentre que la jornada més fluixa va ser la del dissabte 2 de novembre, quan À Punt tan sols va concitar l’atenció del 0,9% dels televidents.
En el conjunt del mes passat À Punt va tornar a situar-se com la televisió autonòmica amb un share més modest, el 2,3%, no gaire lluny de la televisió murciana o la balear IB3, però al furgó de cua. Només el Super3/33 i ETB1 —el canal íntegrament en èuscar, dels dos que conformen la televisió basca— van tenir unes dades més pobres. Òbviament, a moltíssima distància de les veteranes TV3 (18,2%), ETB2 (8,3%), TVG (8,2%) i Canal Sur (7,6%), però també a bastant diferència de TV Aragón (10,5%), la manxega CMM (6,1%) o l’asturiana TPA (5,9%), les quals, malgrat acumular més d’una dècada de rodatge, són de les més joves.
Què es veu a cada lloc?
Més enllà de la dada freda que ens mostra l’audiència mitjana, es pot dir que la televisió valenciana a penes no es veu als matins. Hi ha molts dies en què la taxa de teleespectadors no arriba a l’1% fins que s’apropa el noticiari del migdia, quan comença a remuntar.
No és tan estrany. L’informatiu de tres hores i el magazín El Matí À Punt, que ocupava bona part de la primera franja horària, han estat substituïts per l’informatiu radiofònic —que es pot seguir a través de les imatges projectades des de l’estudi—, un espai musical dedicat a les bandes valencianes i reemissions actuals i antigues. És en aquest primer segment de la graella en què es perceben de manera més nítida les estretors econòmiques de l’ens.
Els primers signes de vida arriben, ves per on, amb Terra viva, l’espai de medi ambient i agricultura que precedeix l’informatiu. Ací s’obre una tendència creixent que l’NTC Migdia manté amb una incidència més gran a la part final del programa, quan arriba la informació esportiva. Tot seguit, l’oratge concita l’atenció d’un públic tan nombrós que acostuma a ser l’espai diari més vist. És el clímax d’À Punt. La franja de migdia sovint arriba a captar entre el 6% i el 7% de les persones que observen la televisió, en especial a València, en què esporàdicament, fins i tot, aconsegueix pics del 10%. A les demarcacions d’Alacant i Castelló, però, el grau de fidelització és bastant inferior.
El concurs Atrapa’m si pots, coproduït per Mediapro amb la valenciana Imagina TV i presentat pel showmanEugeni Alemany, reté una part considerable de la gent que abans ha sintonitzat la cadena per veure l’informatiu i l’oratge. Amb una mitjana que freqüentment supera el 5%, també és més seguit a les comarques de València que no a les de Castelló i Alacant. Amb tot, malgrat les insinuacions de Marco sobre l’entrebanc que suposa el monolingüisme d’À Punt, Atrapa’m si pots té més share a Alacant que no a Castelló, encara que moltes de les preguntes tenen a veure amb la cultura i la llengua pròpies i que, a Alacant, la xifra de castellanoparlants és netament superior. Aquest espai, durant les quatre setmanes analitzades, va obtenir una mitjana del 4,6%, tot just el doble que la mitjana de la cadena. Els dies de màxima audiència va arribar al 6% i el 7% de quota de pantalla, i el de menys seguiment, al 2,6%, una xifra modesta però que també se situa per damunt de la mitjana de la cadena.
Un dels fenòmens paranormals que han reportat els audímetres evidencia l’acceptació molt distinta, en funció de la zona, dels capítols de la sèrie costumista L’Alqueria Blanca que ja van ser emesos per Canal 9 i que ara s’han tornat a encabir a la graella amb la missió de millorar la mitjana diària d’À Punt. Doncs bé, Tonet, Sento i companyia han atret molta més audiència a Castelló que no a València i Alacant.
El nou serial que n’ha pres el relleu, El paradís de les senyores, ha anat de més a menys: del prop de 7% de mitjana que obtenia a mitjans d’octubre, quan encara acompanyava L’Alqueria Blanca, al 4,4% de mitjana de les quatre setmanes analitzades, les dades fan intuir que la nova sèrie no ha tombat la vella Alqueria.
De vesprada, el magazín À Punt Directe ara està dividit en dues parts, una de més satírica —APD— que presenta la popular Carolina Ferre i dura una hora només, i una segona amb abundància de reportatges i connexions en directe que s’allarga dues hores i condueixen Sonia Fernández i Joan López. Amb unes xifres més tímides, la primera part compta més seguidors que no la segona, tot i que aquesta dona pas a l’informatiu nocturn.
Una de les grans novetats de la nova temporada és precisament el 20H NTC, un noticiari de dilluns a dijous amb dues hores de durada que inclou tertúlia, reportatges temàtics, informació esportiva i de l’oratge, entrevistes i l’informatiu en si. És presentat per Marta Ventura, Mathies Muñoz i el periodista esportiu Samuel Borja, i en el primer mes i escaig d’emissió s’acosta al 3% de teleespectadors, novament amb més incidència a València que a la resta del país.
El drama de la nit...
Sens dubte, el gran handicap d’À Punt arriba quan les cadenes es vesteixen de gala per oferir els seus millors productes. L’informatiu nocturn no capta tant l’atenció com el de migdia, però el problema de debò arriba a continuació.
Assumptes interns, un espai d’El Terrat que presenten Pere Aznar i Maria Juan, competeix directament amb transatlàntics com El Intermedio (La Sexta) i El Hormiguero (Antena 3), i amb prou feines aconsegueix d’obrir-se forat. L’estil s’assembla una mica al del programa que presenta El Gran Wyoming, però la política valenciana no enganxa tant com l’estatal. Un dèficit que es tradueix en les xifres d’audiència: a les quatre setmanes en qüestió, l’Assumptes ha estat, amb un 1,6%, set dècimes per sota de la mitjana de la cadena. Amb un pressupost car, d’1,5 milions d’euros, corre el rumor que podria abaixar la persiana pròximament.
Un expert del sector consultat per EL TEMPS suggereix que “aquest format podria funcionar millor com a late night, sense uns competidors tan ferotges”. Siga com siga, el mal de la nit no se circumscriu a aquest espai, ni de bon tros.
En efecte, Bambant per casa —els músics Miquel Gil i Carles Dénia visiten les comarques amb una certa aroma a Un país en la mochila, de José Antonio Labordeta—, Inoblidables —que reflecteix la vida als nuclis despoblats— o GR7: un camí per descobrir —dedicat al senderisme— no s’adrecen, en cap dels casos, a un públic de masses. Si a això sumem que les pel·lícules obtenen uns índexs molt baixos —a diferència de Canal 9, on gairebé totes eren en castellà, ara sí que són doblades a la llengua vehicular de la cadena— i que espais de producció pròpia que copen la nit de divendres —el documental de .Docs i el debat temàtic La Qüestió— tampoc no reïxen, situant-se per sota de la mitjana, el balanç de conjunt és preocupant.
L’única alegria nocturna la proporcionen els capítols de L’Alqueria Blanca que no van arribar a ser emesos pel tancament de Canal 9 i que ara estrena À Punt les nits de dimecres. Els tres capítols del període analitzat van recollir un 5,7%, un 6,5% i un 4,6%. És de les poques ocasions en què la cadena aconsegueix reunir més de 100.000 espectadors.
... i dels caps de setmana
El matí és un desert i la nit no és competitiva, però els mals d’À Punt són més greus. Els caps de setmana són un altre erm. “Has de cuidar totes les franges de cada dia, no pot passar el que passa a À Punt”, censura un productor.
Als quatre caps de setmana analitzats, la caiguda de l’audiència és palpable: la màxima, diumenge 27 d’octubre, va ser del 2,3% i la mínima, dissabte 2 de novembre, el 0,9%. L’abundància de reemissions i de pel·lícules que no enganxen llasten l’inici moderadament optimista de 69 raons, un espai dedicat a l’educació sexual i afectiva centrat en els joves que es mou a l’entorn del 2,3%.
La manca de programes que analitzen la jornada futbolística també impedeix de remuntar el vol. El futbol no deixa de ser un valor segur. N’hi va haver un, però el ball horari constant n’impedia la fidelització. En qualsevol cas, la DANA, les Falles i èxits del València CF són garantia de més audiència.
Els informatius —amb shares del 3% al 5%— salven la cara dissabte i diumenge, així com els capítols de la sèrie Merlí. És la primera producció catalana emesa a la televisió pública valenciana que manté la versió original, en català oriental. Tots els capítols emesos fins ara se situen per damunt de la mitjana diària i mensual de la cadena, i en ocasions fins i tot superen el 5%. De nou, per cert, amb un impacte molt més notable a Castelló. Caldrà prendre’s les dades amb filosofia, doncs. •