No mateu À Punt

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Fa poc s’anunciava una nova cancel·lació en la graella d’À Punt, la retirada de l’espai matinal conduït per Clara Castelló, que suposava desenes d’acomiadaments. Salvador Enguix escrivia d’aquesta qüestió en La Vanguardia i titulava pel «coma induït» a l’audiovisual valencià, condemnat de nou a la infraexistència a causa de les estretors pressupostàries. Llavors, vaig fer una piulada provocadora: «Tothom justifica les ajudes a Ford, però invertir en À Punt, clau de volta de la indústria audiovisual valenciana, és un tema incòmode per al Botànic. Algú pot donar una explicació?».

Tots els fantasmes que fan tan complexa l’existència d’À Punt feren acte de presència: el més inquietant, com expressava lacònicament però amb precisió el cap de política de Levante-EMV Alfons Garcia, «el passat», la rèmora d’uns orígens que es diuen RTVV, aquella casa hipertrofiada, inviable econòmicament. Èticament dissoluta. Els espectres, però, adopten ara formes renovades: alguns pensàvem que a À Punt no li posarien les coses senzilles. L’acarnissament, tanmateix, està sent immisericorde. Molts no li concedirien ni la segona oportunitat de què parlava ací mateix Moisés Pérez

La meua piulada exhibia un exemple una mica extremat, però la comparació amb Ford va molestar més per aspectes qualitatius que quantitatius. «En l’imaginari col·lectiu a Ford n’hi ha treballadors i al sector audiovisual vividors subvencionats», deia amb encert el sempre lúcid Quico Arabí. Es tracta d’un sector, tanmateix, que pot generar riquesa i valor afegit. A Galícia, la Xunta i les empreses de comunicació privades ho van entendre molt bé. Ara, una productora gallega és capaç de produir una sèrie de ficció com Fariña. O un documental en la tradició dels true crimes sobre el cas Alcàsser que es podrà veure en tot el món. Històries que han passat ací i que conten uns altres.

Hi també les acusacions sobre la «manca de qualitat» de la programació i «la poquíssima audiència». La graella d’À Punt és manifestament millorable, tot ho és, però hi ha un punt miserable (o de pur desconeixement) en no reconèixer que, amb uns recursos limitats, s’ha llançat produccions objectivament molt estimables que han projectat nous rostres televisius i han donat a conèixer talent valencià. Fins i tot s’han produït programes que ens agradaran més o menys però abasten públics  transversals. Són necessaris, no els podem contemplar amb menyspreu des del nostre púlpit urbanita i postmodern

Pel que fa a les audiències, mesurades amb criteris ja molt discutibles, els nous hàbits televisius remen en contra, però també els prejudicis ideològics: conec gent conservadora refugiada en La Ocho (antiga Mediterráneo TV), en la qual troba les cares de l’antiga Canal 9 (com Luis Motes, antic Lluís Motes) i una orientació que els és propera. A alguns, per cert, els esclata el cap quan els dic que aquesta emissora emet en llengua pròpia perquè reben subvenció de la Generalitat Valenciana. Després hi ha el prejudici lingüístic pur i dur, la legió de valencians i valencianes que són capaços d’engolir el que els tiren, per paupèrrim que siga, sempre que siga una emissió en castellà. Abans morts que senzills. També hi ha valencianoparlants a qui no els agrada el model lingüístic. I no els manca raó: una cosa són els registres col·loquials i una altra és amollar barbarismes a tort i dret. Això no justifica, però, dir que amb TV3 ja en tindríem prou. Hi ha un excés de crítica destructiva i un dèficit d’anàlisi raonat i racional. 

La suma de factors en contra és aclaparadora. I, malgrat tot, determinats espais de servei públic, com l’ara l’atenció a les falles, la nit electoral o la celebració de la Copa del Rei del València, també alguns informatius, van acumulant pics d’audiència respectables. A pesar de tot, una ràdio titllada despectivament com «clandestina», comença a congregar una mitjana de 50.000 oients, 92.000 dissabte, una xifra interessant si atenem la diversitat de l’oferta.

Alguns pensaran que 55 milions de pressupost per obtenir aquests rèdits no estan justificats. I cal analitzar la gestió econòmica, si amb aquells recursos es podia haver millorat la programació i l'entrada d'ingressos. De moment, el consell rector d'À Punt ha tombat la programació presentada per a la tardor per la directora general, Empar Marco. L'estira i arronsa i els jocs de poder entre les forces del Botànic tenen també translació a À Punt, sols que el fragor de la batalla ens arriba en sordina, soterrat. I com en tota guerra, ja anem veient les víctimes.

Mala peça al teler. A més dels llocs de treball, està en joc la dignitat de la nostra llengua i poder veure’ns reflectits, no haver d’esperar a arreplegar les engrunes de les televisions estatals. Ens juguem que els xiquets i xiquetes vegen que la nostra llengua és un instrument vàlid per a la comunicació i l’entreteniment, crear referents per a ells com ara Maria Juan, Pere Aznar, Eugeni Alemany, «Les Trinis» o Xavi Castillo, que parlen l’idioma dels iaios.

Cal fer autocrítica, sotmetre la gestió a escrutini públic, l’econòmica i la de continguts, perquè s’han comès errades, però no poden continuar caient programes com a fulls en tardor. Sense arribar als despropòsits del passat, cal un esforç econòmic per part del Consell, per no degradar la programació i deixar sense activitat un sector que necessita suport per, algun dia, poder volar lliure i tenir veu i vot en la televisió i les plataformes i formats del futur. A l’Estat i més enllà. 

Entenc que el prec d’un titellaire improductiu i subvencionat estiga sota sospita. Però no mateu À Punt. No s’ho mereix.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Xavier Aliaga
Xavier Aliaga

Periodista a EL TEMPS i escriptor. Guanyador del premi Andròmina dels Octubre i del Joanot Martorell. És autor de Vides desafinades i El meu nom no és Irina. Amb Les quatre vides de l'oncle Antoine, la darrera novel·la, ha guanyat el Premi Pin i Soler i el de la Crítica dels Escriptors Valencians.