Els contaré una història sobre un tipus d’estrès bastant particular. Quan arribe de matí a la redacció d’EL TEMPS, sobre la meua taula hi ha entre dos o tres llibres que han enviat les editorials. Al llarg del dia potser arribaran més. Darrere de la pantalla de l’ordinador, en renglera, esperen torn unes quantes desenes de volum de poesia, narrativa, assaig i altres gèneres mestissos. És la categoria “ostres, hauria de mirar-me això”, més que siga transversalment, per veure si s’ha de fer alguna cosa. El moment de “fer alguna cosa” arriba o no arriba. Una part immensa van del purgatori a l’oblit.
A la dreta del ratolí hi ha, més desordenats, el que jo anomene “els imminents”, lectures que he de fer sí o sí. Per fer ressenyes, entrevistes o reportatges. Lectures íntegres, amb subratllats, comentaris al marge (amb llapis) i documentació addicional: què s’ha escrit abans sobre el llibre, quines connexions podem establir amb les obres anteriors i amb el que es fa actualment, possibles influències... Una feinada que té compensacions, entre les quals no figura un comentari cada vegada més freqüent entre els entrevistats: “T’has llegit el llibre!”, amb els ulls oberts com capolls a la primavera. No, mireu, em paguen per això.
A banda, darrere meu, sobre un petit moble, hi ha encara una altra pila de llibres que formen part de la categoria “quan tindré temps”, coses que ja han fet els companys o col·laboradors de la casa però que sé positivament que he de llegir per estar al cas. Segons temporades, una serralada impracticable. Per acabar, a la tauleta de nit i a la meua motxilla, habiten les lectures en vigor, de treball i per plaer. Sovint, les dues coses.
Tot el que he explicat d’adés no és exactament una queixa. Em sent un privilegiat per poder-me guanyar les garrofes llegint i escrivint. Dit això, en un sistema cultural totalment desenvolupat, amb crítics professionals (del món acadèmic i periodístic) exclusivament centrats en la tasca d’analitzar el món editorial, jo no hauria d’escriure sobre llibres perquè, en tant que escriptor, soc jutge i part. Aquesta disfunció del sistema queda més o menys legitimada perquè els lletraferits i lletraferides no podem viure únicament de les publicacions i les activitats paral·leles. Hem de remullar els camals. I afrontar la tasca amb el grau més gran possible d’honestedat i rigor. Per no fer encara més grans els problemes de la crítica literària, una temàtica, per cert, que aborda de manera molt interessant el número 61 de la revista L’Espill, amb veus tan autoritzades com Simona Skrabec, Marina Porras, Enric Iborra, Julià Guillamon, Manuel Ollé, Arantxa Bea, Pere Antoni Pons, Álex Matas Pons i Ponç Puigdevall.
La relativa legitimitat, amb tot, no t’alleuja d’altres maldecaps. El més gran dels quals és la ingent quantitat de novetats que arriben a una redacció. En el seu article de L’Espill, Enric Iborra recupera la disjuntiva entre la crítica esmolada i/o la crítica per omissió. D’una banda, Iborra citava W.H. Auden, qui afirmava que no calia atacar els llibres dolents perquè moririen igualment. El crític valencià, amb tot, adverteix que el silenci podia afectar també els llibres bons. I d’altra banda, “no ressenyar públicament els llibres dolents pot tenir efectes secundaris perversos. Pot contribuir a fer-nos creure que tot el que es publica és d’una qualitat excelsa”.
Teòricament, el plantejament és impecable. De vegades tinc la pulsió de criticar fenòmens (comercials o no) que, literàriament, són un desastre. Passa que les nostres crítiques no faran que aquells llibres deixen de tenir èxit (o no), perquè la capacitat d’incidir realment és molt limitada: el boca orella o les xarxes socials, dominis dels “no experts”, tenen una incidència més gran que l’aparell crític de la nostra cultura. I l’espai i el temps són finits: si els ocupem en parlar de mala literatura, més que siga per posar les coses al lloc, deixarem orfes de tractament llibres i propostes valuoses.
Solucionat (malament i per descart) aquest aspecte, s’ha de triar el gra de la palla. Has de mirar, llegir i escoltar, sense garantia que no t’equivocaràs. A banda, has de tenir cura amb els ditirambes: una lectura honesta requereix assenyalar els punts forts de les propostes però també les febleses. És el mateix que siguen amics, coneguts, desconeguts o saludats, perquè t’acabaràs creuant en un moment o un altre en aquest petit món. I no és fàcil. Una mala crítica és difícil de digerir, però una bona (o molt bona) crítica que ensenya també les zones fosques deixa un sabor agredolç en els destinataris. Hi ha qui s’ho agafa bé. Hi ha qui no. Fotre, si el llibre és bo és bo, no? Calia dir això altre que potser espantarà lectors? Sí, calia. Però tu no dius res dels llibres dolents. Això també és cert.
En tant que crític i escriptor, faces el que faces estaràs sota sospita. Així i tot, no és aquesta la més incòmoda de les servituds del jutge que també escriu. Hauríem de parar-nos a pensar si l’atenció que que se’ns dispensa no estarà unflada per la posició de privilegi que ocupem dins del sistema. No puc deixar de pensar-ho en analitzar per exemple el tractament insuficient i poc valoritzat que s’ha fet de l’obra del meu compatriota Toni Cucarella, autor d’una obra mestra absoluta com Quina lenta agonia la dels ametlers perduts.
Per què suren tant unes propostes i no ho fan unes altres igualment valuoses o més? Tractar d’aconseguir una mica més d’equitat hauria de ser la nostra responsabilitat com a crítics, escriptors o no, molt més que fer destrosses a tort i dret. Cadascú amb el seu criteri intransferible, subjectiu i contradictori.
Amb tot, també hi ha conseqüències de caire més personal. Perquè darrerament, em pregunte si fer crítica literària em fa millor escriptor o accentua les meues inseguretats i paranoies. Llegir molt i estar pendent del que es fa sempre és bo per al bagatge del lletraferit, però també provoca dubtes, em fa qüestionar-me si les objeccions que plantege sobre l’obra dels altres no les estic reproduint en els teus llibres. Si el que faig està o no fora d’ona, si aporta alguna cosa.
M’ho pregunte fins el punt d’haver abandonat algun projecte perquè algú ja ho havia escrit abans i, segurament, molt millor del que jo seria capaç. Arguments diabòlics, ben mirat, que conduirien els escriptors a la dimissió permanent. A fer irresolubles les nostres paranoies.
I tampoc no es tracta d’això.
