Fa quinze dies ens demanàvem quin podia ser el camí del Principat, un cop coneguda la sentència i constatada la manca absoluta de maniobra de què disposa la Generalitat autonòmica. A diferència d’alguns dirigents independentistes que creuen que només el poble salva el poble, sóc del parer que serà molt difícil d’exigir al poble un seguit de sacrificis mentre el poble continuï perplex davant l’absoluta dissociació entre la retòrica republicana d’alguns líders independentistes i el dia a dia d’allò més autonomista, trist i desolat, que ofereix la Generalitat d’avui. No, no només parlem de la gestió dels Mossos, un tema tan complex com delicat, que, a propòsit, a Esquerra Republicana li va d’allò més bé d’explotar cínicament. En canvi, ha passat del tot desapercebut que el vicepresident Aragonès decidís tot d’una de retallar els pressupostos de tots els departaments del govern, amb nocturnitat i traïdoria, i la retallada afectés fins i tot el paupèrrim pressupost del Departament de Cultura.
Decisions com la del vicepresident Aragonès no contribueixen gens a generar confiança entre el poble i el suposat govern republicà. Per això, si bé el Conseller Comín té tota la raó del món en avisar que la ciutadania haurà d’estar disposada a assumir un reguitzell de riscos i costos si realment vol obtenir la independència, també és cert que el principal problema d’aquesta teoria és que perquè la ciutadania tingui el convenciment que és necessari i escaient d’arriscar llurs béns materials i immaterials per la independència, la ciutadania ha de poder palpar que per damunt seu hi ha uns lideratges que saben i sabran gestionar amb destresa i intel·ligència aquest capital tan valuós. Ja no s’hi val a dir que hi ha, d’una banda, la construcció de la República, en la qual expressem, per exemple, que un bon mecanisme pot ser la vaga de llarga durada o indefinida, i que, de l’altra, hi ha una consellera d’Empresa que surt a dir que de cap de les maneres podrem construir la República si empobrim l’economia del país i que, per tant, aquesta proposta és del tot desafortunada.
Arribats aquí, doncs, hom pot concloure que més que ampliar la base, probablement el que caldria és ampliar la cúpula, especialment pel que fa al coratge, la determinació, la competència i la capacitat de gestió dels de dalt. En aquest sentit, penso que el primer canvi s’ha de produir en l’actitud i la governança del president Torra. El país no es pot permetre un president autonòmic que no marqui el seu poder per damunt de la lògica de partits i d’interessos que van més enllà de l’objectiu principal: la independència. És a dir, el país no es pot permetre un president autonòmic feble. L’única via que té Torra per recuperar l’autoritat és marcar paquet i la manera de fer-ho és provocar una crisi de govern per destituir tots aquells consellers que avui sabem del cert que no tenen la talla que necessita en aquests moments el país. Un cop fet això, Torra ha de nomenar consellers de la seva estricta confiança al marge de Junts per Catalunya i d’Esquerra Republicana, convidar la CUP a entrar a govern, i enfilar el camí cap a la independència, sense més ni menys.
Sí, això previsiblement provocarà un gran rebuig d’ERC i, fins i tot, de sectors importants de Junts per Catalunya i del PDCAT. I què? Què podrà fer-hi ERC? Si ERC decideix sortir del govern, què farà? Votarà amb l’oposició una moció de censura a Torra, i, per tant, investirà un President espanyol? Proposarà ERC una moció de censura, amb un candidat seu, pactada amb l’oposició del 155? I si no fa res d’això, què farà ERC, soleta, a l’oposició, a banda de passar fred? Quin discurs farà des de l’oposició? Continuarà el seu discurs descafeïnat o potser aleshores tornarà a fer-se l’exigent, com en l’època Junqueras-Mas? Per contra, si ERC no abandona el govern, malgrat els canvis decretats per Torra, voldrà dir que ho assumeix, i que, per tant, accepta que és Torra –és a dir, Puigdemont– qui mana. Res més. L’altre dia Tardà deia que la independència només serà possible el dia que la lideri ERC. L’actual i irreconeixible cúpula d’ERC va tan virtualment crescuda i passada de voltes que només podem fer que recuperin el senderi amorrant-los a la realitat. Per això, tornar ERC al seu lloc és indispensable per al bé del país i de la independència.
Quant a les reaccions contràries de dins el PDCAT i Junts per Catalunya, la situació encara seria més divertida. Si, per aquelles coses, un grup de diputats de Junts per Catalunya, desertors de l’autoritat de Torra, decidissin de fer moviments estranys, Torra podria dissoldre el Parlament i convocar eleccions en qualsevol moment, amb la diferència que, amb el seu nou govern nomenat –en funcions, però govern nomenat–, Torra i el seu entorn, haurien recuperat una credibilitat que els permetria d’afrontar uns comicis amb certes garanties d’èxit i, sobretot, amb la posició de força que dóna fer-ho des del govern.
Vist amb perspectiva, es podria pensar que la situació política de Catalunya no és, de fet, gaire diferent de la del Regne Unit. Torra, Comín, Borràs i Puigdemont saben que la millor manera d’obtenir bons resultats és de presentar-se amb unes credencials que els situï al costat del poble, en oposició a les estructures clàssiques i corrompudes dels partits, però l’única manera que tenen de fer-ho és mostrar i demostrar que en el dia a dia, en les decisions que prenen en la petita gestió autonòmica, no segueixen tampoc els interessos i designis dels partits sinó que resten fidels als anhels de la ciutadania. És això la República del dia a dia.
