Hi ha especuladors immobiliaris i hi ha especuladors electorals. Dels primers, més val no parlar-ne gaire, de moment. Els segons, darrerament ocupen la major part dels espais dels mitjans de comunicació del nostre país. Ens etziben rumors, ens injecten incerteses, ens dibuixen escenaris futuribles i ens diuen tenir boles de vidre màgiques a través de les quals coneixen l’avenir de tots nosaltres. No llegeixen les mans, no tiren les cartes ni cooperen amb l’oracle de Delfos. Senzillament, els més professionals, cobren perquè el poder pugui testar la reacció del personal als globus sonda que convenen. Els més passerells, ni són conscients de com se’ls utilitza com a titelles.
Aquests darrers dies els especuladors electorals de primera divisió estan d’allò més actius i motivats. N’hi ha que vaticinen una intervenció immediata –a cara descoberta– de la Generalitat en funció de com s’escaiguin els esdeveniments suposadament violents (sic) dels propers dies. D’altres, insinuen que els entorns d'Oriol Junqueras i del PDCaT han pactat amb PSOE i PP l’amnistia dels presos a canvi de vint anys de renúncies. També n’hi ha que defensen que, amb pressupostos o sense a la Generalitat, Quim Torra convocarà eleccions per al febrer vinent, abans que caduqui el document d’identitat espanyol del president Puigdemont, per si, eventualment, si volgués i pogués presentar.
Jo, sincerament, no veig pas que aquestes tres opcions siguin incompatibles entre si. De fet, més aviat les veig una seguida de l’altra: performance d’intervenció de les institucions catalanes primer, performance d’amnistia per als presos –i càstig per als exiliats–, i performance d’eleccions catalanes al febrer, amb crisi o sense entre Junts per Catalunya i PDCaT.
Que Sánchez somnia en una intervenció exprés de Catalunya abans de les eleccions, és una evidència per a qualsevol amant de la demoscòpia. Fins ara, Sánchez ha sabut emetre el senyal que ell és encara més bon garant de la unitat d’Espanya que el mateix Rajoy, atès que la seva aparent moderació li permet disposar d’una autoritat moral i política, també a escala internacional, més gran que la dels populars. Ja se sap: la República Francesa, en vint anys, va aniquilar les seves llengües i cultures dites regionals amb molta més eficàcia que no pas Espanya en quaranta anys de franquisme, precisament perquè la política jacobina anava disfressada de demòcrata, mentre la política dels falangistes era estèticament integrista.
Ara bé, tenint en compte que a efectes pràctics les institucions catalanes ja es troben més que intervingudes de facto, atès que ni disposen de l’autonomia per tirar endavant polítiques alternatives a les dictades per Madrid, ni els actuals governants catalans tenen el coratge per traspassar les línies d’allò establert per l’estat, el que em demano és si la pretesa intervenció performance que Sánchez desitja seria positiva o negativa per als interessos independentistes.
En un context en què Torra exigeix als seus diputats valentia i coratge mentre ell és incapaç de signar cap decret republicà; en un marc en què Torra participi en mobilitzacions de la societat civil independentista, però després és incapaç de tirar endavant cap política que toqui mínimament els nassos al poder espanyol, per exemple, en temes de llengua i consum, o en la neteja dels Mossos d’Esquadra –on té plenes competències–, m’aventuro a concloure que una eventual intervenció espanyola seria més aviat positiva: que el PSOE intervinguin obertament les institucions catalanes seria una bona manera d’acabar de fer palès que la Generalitat de Catalunya és, de fet, una institució espanyola. Que avui la Generalitat és Espanya.
Assumir col·lectivament aquesta darrera idea ens permetria d’aprofundir en l’honestedat dels debats. Ens permetria d’assumir de manera generalitzada que la solució del conflicte polític de Catalunya i Espanya ja no podrà venir en cap cas d’allò que els ciutadans votin a unes eleccions del seu Parlament autonòmic intervingut i subordinat. Tampoc, òbviament, d’allò que els ciutadans votin al Congrés o al Senat de la metròpoli, on són, clarament, una reserva índia. Quan en una suposada democràcia els vots dels ciutadans ja no serveixen per canalitzar els anhels i els conflictes polítics del conjunt de la societat, s’imposa la tirania, cert; però també pot arribar el caos, el pillatge i la inestabilitat. Algú creu que si Madrid intervé els Mossos, s’aturaran les fogueres de Sant Joan? No, encara les faran més altes, que cantava Maragall. I aleshores, la manca d’ordre públic ja no serà culpa d’uns sediciosos catalans, sinó directament de Madrid. En un clima de desacceleració econòmica mundial i de pors i temors monetaris, algú creu que la imatge d’una Catalunya revoltada i descontrolada –si aquest cop realment la ciutadania té la tenacitat necessària– no generarà prou neguit a la Unió Europea?
Macron va pensar que podia neutralitzar els armilles grogues primer amb la porra, i després amb malabarismes. A les darreres eleccions europees, va copsar què passa quan enganyes una societat madura com la francesa. Pessoa deia que Catalunya és la més francesa de les terres ibèriques. Sempre he pensat que no era pas cert, que en tot cas era la més occitana. Per un cop, tanmateix, el portuguès podria tenir raó, oi?
