Ja han passat dos anys. Dos anys d'ençà de la declaració unilateral d'independència, encara no prou entesa ni tampoc prou debatuda a causa de la repressió ferotge i de la judicialització a la qual el Govern espanyol ha sotmès els catalans que considera, a parè seu, dissidents quan no directament enemics. S'acompleixen també ara dos anys del meu exili, forçat, marcat per clars i obscurs i del qual intento extreure'n una lectura positiva i, per damunt de tot, un aprenentatge de vida.
Aquest dilluns, malgrat ser conscient que en qualsevol moment es pot activar de nou una tercera euroordre d'afectació directa per a mi, vaig ser de nou en territori francès, a Roissy-en-Brie, per sumar-me a l'acte d'homenatge organitzat conjuntament pel Govern català i francès a la memòria d'una vintena d'intel·lectuals i escriptors catalans que van trobar en aquest indret refugi i escalf durant els anys 1939 i 1940. Cal agrair-ho a la solidaritat exercida pel Comitè francès d'ajuda als catalans. Entre el llistat il·lustre de refugiats homenatjats hi trobem noms com els de Mercè Rodoreda, Pere Calders, Armand Obiols, Joan Oliver, Agustí Bartra, Avel·lí Artís Gener, Anna Murià, Domènec Guansé o Francesc Trabal.
Fem una mica de memòria, però. Tots aquests intel·lectuals van trobar refugi en el castell de Roissy-en-Brye gràcies a les gestions fetes per Francesc Trabal, en aquells moments secretari de la Institució de les Lletres Catalanes, i per Miquel Joseph, els quals, per encàrrec del conseller de Cultura de l'època, Carles Pi i Sunyer, van contactar amb l'anomenat Comité d’Aide aux Intellectuels. El món de la cultura protegia -i es protegia- actuant d'una manera pràcticament gremial (aquell bibliobús de la Institució que va permetre el creuament de la frontera...).
Trepitjar aquest dilluns territori francès i fer-ho concretament a l'entorn d'aquest petit château, un edifici construït el segle XVII i adquirit per l’empresari de cinema Charles Morand Pathé el 1913 que funcionava des de 1937 com un alberg juvenil, em va deixar pràcticament sense paraules. El primer pis i la mansarda de la casa van ser ocupats per la família Trabal, Mercè Rodoreda, Anna Murià i Armand Obiols. En un edifici annex, el château d’eau, s’hi van allotjar Pere Calders i Enric Cluselles. El lloc és bellíssim, resulta innegable. Ja devia ser-ho fa vuitanta anys. De fet, el mateix Enric Cluselles recordava la seva estada a Roissy-en -Brie com unes vacances. Anna Murià, per contra, opinava que la vida allà “no era tan idíl·lica com podia semblar”. En aquesta línia, Xavier Benguerel, també refugiat en aquest paratge, va escriure que se sentien aïllats del món: “Això és molt bonic, però tenim la sensació que no vivim, sinó ficats en un bany de parèntesis”.
Llegeixo i rellegeixo la frase i no puc estar-hi més d'acord. Un bany de parèntesis. Així han estat per a mi aquests dos primers anys d'exili a Bèlgica. Amb fases de tot i moments per a tot. En un context distint al dels companys que van marxar de Catalunya fa vuitanta anys però amb un denominador comú que me'ls fa sentir pròxims: la lluita per una llibertat col·lectiva que comença per preservar i exercir la individual, negada pel franquisme i negada també avui per un règim que n'és hereu i que es vanta de ser el més garantista i demòcrata de l'Europa contemporània (que, posats a dir, és com no dir massa res).
Em pregunto: fins quan? I, sobretot, no n'oblido les causes, els perquès que han motivat que tota una generació de persones, siguem o no polítics, activistes o senzillament gent compromesa amb el país, patim la repressió acarnissada d'un estat com l'espanyol, especialista en exercir la força i el domini i en viralitzar la por com a mecanisme de neutralització d'aquell qui pensa diferent.
Han passat dos anys, sí. I sóc conscient que encara n'han de passar més, en alguns casos molts més, per abraçar novament els meus companys de viatge polític i emocional.
