Salvador Giner conreava, molt a posta, una imatge de savi despistat, devot dels jocs de paraules i irònic, però mai “sorneguer”, perquè per a ell la sornegueria (que el Diccionari defineix com “dissimular amb ironia la mala intenció, l’hostilitat, etc.”) expressava un dels pitjors defectes del país. Alt, prim i amb ulleres, tenia un posat de professor anglès que potser se li va encomanar en els llargs anys (més de vint) de magisteri a Londres, a Reading, a Brunel West London i a Lancaster. El seu animal totèmic era la tortuga —en tenia una seixantena al jardí de casa seva, a Sarrià, que més d’una vegada li havien destrossat el jardí—, perquè és el símbol del treball intel·lectual ben fet. I li agradava dir, amb posat murri, que la seva Sociologia era “el llibre de les vacances” perquè amb els drets d’autor havia pogut llogar durant anys una caseta al Montseny per passar-hi l’estiu. Com a sociòleg era el primer a relativitzar les explicacions deterministes i repetia sempre que els sociòlegs sovint obliden les raons d’ordre moral que, finalment, en una societat són tant o més importants que les econòmiques i les de caire polític.
Format com a “advocat sense ganes” a la Universitat de Barcelona en la segona meitat de la dècada de 1950, Giner s’integrà en els primers nuclis comunistes ultraclandestins, cosa que el va portar ben aviat a comissaria. Però tan sols va durar vuit mesos com a militant del PSUC perquè Manuel Sacristán l’en va expulsar, acusant-lo de “desviacionisme liberal”, com li agradava recordar amb indissimulat cofoisme. D’aquella època, guardava una fidelitat absoluta a Jordi Solé Tura, que fou l’únic a defensar-lo davant les ires del filòsof que (cosa important!) abans de ser comunista havia estat membre de la Falange i tenia una indissimulada mala llet...
Per casualitats de la vida, la família Giner (el pare era d’origen alacantí i treballava en temes d’exportació de taronges) eren veïns al barri vell de Barcelona de Josep Ferrater Mora; de fet vivien a la mateixa escala, i fou el filòsof qui va exercir amb ell com a “tiet” en els primers anys que Giner passà als Estats Units i qui li descobrí alguns dels clàssics que l’acompanyaren en la comprensió dels fets social que va mantenir al llarg de tota la seva vida. És difícil passar per alt la importància de Ferrater Mora en el pensament de Giner, i fou ell qui tancà els ulls del filòsof quan va morir el gener de 1991. Les formes de la vida catalana de Ferrater, un llibre escrit tan sols cinc anys després del final de la Guerra Civil, és una referència omnipresent en la seva obra —i les quatre dimensions de la personalitat catalana que Ferrater definí en el text (continuïtat, seny, mesura i ironia) són encara els eixos bàsics que apareixen a Catalunya assaig, el llibre de 2014 que conté alguns dels seus treballs decisius sobre el país.
Li agradava explicar que la vocació per la sociologia va nàixer de la lectura d’un llibre avui força oblidat, La sociologia, ciència de la realitat(1939), del conservador alemany Hans Freyer (1887-1969), que havia llegit de segona mà en una traducció castellana. Però és difícil entendre alguns dels seus llibres —i especialment la seva obsessió sobre la importància de les qüestions ètiques i del paper del mal en les societats— sense la petja que exercí sobre ell el pensament de Georg Simmel, que, juntament amb Hannah Arendt, professora seva a la Universitat de Chicago, fou una referència a la qual retornava constantment.
Com el sociòleg alemany, va creure sempre que la sociologia s’ha de dedicar a l’estudi de la interacció social i que cap fenomen de la societat pot entendre’s de forma unívoca o per una sola causa. D’aquí la profunda ironia que li produïa el Marx més dogmàtic (i encara pitjor el totalitarisme marxista), mentre que amb tota seriositat era capaç de definir-se “comunista” perquè creia que la fraternitat era la característica més valuosa de la vida humana. Val a dir que, després d’haver estat molts anys vinculat al socialisme (bàsicament per amistat amb Joan Raventós) l’últim Giner votava la CUP, com el seu cunyat i amic des dels temps universitaris, l’advocat August Gil Matamala.
Es formà intel·lectualment a la Universitat de Chicago, on assistí a les classes de professors com Arendt, Edwrard Shils, Leo Strauss, Friedrich von Hayek, Ernest Gellner i Raymond Boudon, amb qui tingué molt bona amistat i que prologà els Escritos sociológicos de Giner, publicats pel CSIC. De fet, fins a l’últim moment Giner ha estat membre del Groupe d’Etude des Méthodes de l’Analyse Sociologique que fundà Boudon a la Sorbona. Que les misèries intel·lectuals del país impedissin el seu retorn a la Universitat de Barcelona, on només va ser catedràtic a partir de 1989, és una de les vergonyes intel·lectuals que arrossegarem per sempre. Però mentrestant, durant els anys que passà com a professor a Anglaterra, Giner fou un assidu a la Universitat Catalana d’Estiu de Prada entre 1969 i 1975, i després de la Universitat d’Estiu Menéndez y Pelayo, a Santander i a Sitges, on potser va donar alguna de les seves lliçons més memorables.
L’enveja com a vici nacional —que ell proposava canviar per l’emulació— ha fet molt mal en aquest país, particularment en el món universitari, però potser no és ara el moment de recordar els entrebancs que es van posar al seu retorn. Giner pensava que els catalans tenen el defecte de no ser massa simpàtics, i, en canvi, resultar excessivament sentimentals i sorruts. L’emprenyava que la gent fos nacionalista i no patriota (patriota no és qui estima el país sinó que el defensa) i que no es treballés més la virtut cívica, sobre la qual es funden els països en la tradició republicana. De la seva obra quedarà, sens dubte, la reflexió sobre el paper de les creences en la construcció de les identitats socials —i òbviament la seva defensa del paper substancial de la llengua en la identitat i la seva anàlisi del paper central de la llibertat com a vector moral i com a fonament dels valors comunitaris. En el futur els “dits i fets” de Salvador Giner, per usar el títol d’un llibre-entrevista amb Maite Montagut (Galerada-IEC, 2018) quedaran, com els de Vicens, Ferrater Mora o Fuster, entre els materials imprescindibles per entendre aquest país durant molts anys. I això es pot dir de ben poca gent.