En el fons, la piulada era enginyosa i amb un saludable punt iconoclasta. Trobe que al mateix Joan Fuster li faria gràcia la imatge de veure's xuclant el mugró del personatge que interpreta Antonia San Juan en La que se avecina (la dada he hagut de buscar-la: mai he suportat aquella sèrie més de dos minuts). Amb tot, la mort recent de Doro Balaguer, un dels fundadors d'Unitat del Poble Valencià (que no era evidentment el motiu de la piulada: una coincidència desafortunada) i el to equívoc de la frase, a més de l'edat i posició dins del nacionalisme de Mezquida, eren terreny abonat a la polèmica.
@AMezquida, doncs jo estaria orgullos!!! Gracies a aquells estas tu ací...no ho hauries d'oblidar
— joanmansanet (@jmansanet) 31 de gener de 2017
Els aclariments i disculpes permeten passar pàgina, però també revelen -Mezquida ho fa- un enfrontament generacional dintre del valencianisme que forma part de la lògica de les coses. Res anormal. I en aquest cas, menys anormal encara: l'èxit recent de les noves figures de Compromís reforça la idea que s'ha de deixar pas a nous plantejaments i discursos com els que la coalició du a la pràctica en la ciutat de València, un valencianisme transversal sense el qual seria difícil sobreviure en una ciutat tan complicada com el cap i casal. Amb Pere Fuset i la seua simbiosi amb les falles com exponent públic. I una tesi, com l'exposada en el llibre El valencianisme enfront d'Espanya (Fundació Nexe, 2015), que planteja un nou relat per aconseguir l'hegemonia per a Compromís.
En el subsòl, l'enfrontament generacional té un rerefons ideològic, diferents visions sobre com s'ha d'afrontar el futur i la relació amb el passat. L'edat no és un mèrit, com diu Mezquida, però tampoc un demèrit. Ni per dalt ni per baix. L'edat proporciona perspectiva sobre com s'han construït les coses i experiències sobre el que costa aconseguir-les. D'on venim. Els anys, tanmateix, també inoculen resistència als canvis, enrocament que de vegades es vol confondre amb la prudència. Sense l'impuls de la joventut els canvis s'eternitzarien. L'equilibri és difícil. No hi ha veritats absolutes. El País Valencià no és sols València, dit siga de pas.
En conclusió, abans de fer bromes equívoques sobre el camí recorregut, amb els seus encerts i desencerts, convé saber quant d'esforç i patiment patiren els pioners, quants insults i menyspreus. Quantes dificultats s'hagué de superar. Convé ser conscients que el valencianisme no existiria: no hi hauria cap estratègia que dissenyar. Seríem una extensió de Múrcia. I la piulada sobre Fuster, la UPV i el mugró de la Reynolds no existiria. Ni Joan Ribó seria alcalde. Etcètera.
