A l’hora de tancar aquesta edició d’EL TEMPS, la sentència del Tribunal Suprem contra els líders polítics i cívics de l’independentisme català encara no ha estat publicada. Tots els pronòstics apunten que dilluns dia 14 d’octubre serà el dia en què es farà pública. Per tant, és molt probable que quan aquest setmanari arribe a les mans dels lectors, ja es conega la decisió dels magistrats del Tribunal Suprem.
Malauradament, la sentència serà condemnatòria. Algunes filtracions periodístiques apunten a una pena conjunta per sedició que prolongaria l’estada en presó dels actualment encarcerats durant anys, a l’espera que el Tribunal Europeu de Drets Humans diga la seua. És difícil digerir un cop com aquest si no es fa des de l’optimisme i des de l’esperança que, decisions com la que previsiblement prendrà el Tribunal Suprem, hauran de servir per canviar l’estat de coses. Una societat que es pretén democràtica en el segle XXI no pot tindre governs successius que es neguen, reiteradament i sistemàtica, a establir una taula de diàleg amb uns governants que representen una demanda política multitudinària. Una demanda legítima, democràtica, justa, evidentment opinable —com tot en política— i que, lluny de ser satisfeta o, si més no, explorada políticament, ha estat castigada indiscriminadament.
L’actitud de l’Estat en tot aquest temps, que culmina amb la sentència, ha estat la d’un país absolutament mancat de cultura, de vocació i de voluntat democràtica. La persecució exercida contra autoritats i institucions catalanes, a més d’altres activistes i personalitats d’arreu de l’Estat —músics, titellaires, usuaris de xarxes socials, etc.— amb la corresponent intoxicació mediàtica, ha posat de manifest que, lluny de voler reforçar la seua condició democràtica, l’Estat mira de fer marxa enrere i retrocedir en drets i llibertats de manera escandalosa. Evidentment, tot i que ara Catalunya és l'objectiu judicial, tothom en pot ser víctima. Malauradament, tant el Partit Popular com el PSOE han contribuït, cadascú a la seua manera i amb més o menys intensitat segons els moments, a que aquesta situació es prolongue.
I ara, què caldrà fer davant d’aquest escenari? S’apropen temps de mobilitzacions constants emparades pel dret a exercir la desobediència civil. Actituds que tindran resposta, segur, des de l’Estat, perquè fins ara no ha demostrat cap voluntat de comprensió o d’empatia amb aquells que, amb molta raó, se senten condemnats per haver contribuït a la celebració del referèndum de l’1 d’octubre de 2017. Un referèndum, cal dir, que no va tenir cap efecte legal, però que va evidenciar les mancances democràtiques d’un Estat que només va saber respondre amb agressions policials. Agressions que s’imputen als promotors del referèndum i als ciutadans catalans, acusats de manera inversemblant, vergonyosa i ignominiosa d’haver “mirat amb odi” els agents policials. Arguments que nodriran, gairebé segur, la sentència del Suprem i que seran l’enèsim escàndol protagonitzat per l’alt tribunal, al qual li dediquem la portada d’aquest número d’EL TEMPS.
Des d’aquest setmanari, només podem mostrar la nostra solidaritat amb la gent que es veu criminalitzada de manera totalment injusta i fem una crida al diàleg i a la voluntat d’entesa. Sense aquests dos elements, aquest problema no farà sinó prolongar-se i, malauradament, hi continuarà havent víctimes. Aquesta situació mai no hauria d’haver arribat fins ací, i és responsabilitat de tots i totes treballar per capgirar-la per sempre més.
