Els grans tribunals europeus són, per norma, poc proclius a contribuir als canvis polítics d’alt nivell. Al cap i a la fi, aquestes institucions tenen la missió de mantenir l’statu quo. De vetllar pel compliment de les normes establertes. Les persones consultades per aquest setmanari, vinculades al Tribunal Suprem o bones coneixedores de l’alt tribunal, justifiquen així la tendència conservadora de molts dels magistrats que l’integren. Però neguen que aquest tret determine les seues actuacions. Curiosament, però, sí que hi va haver una època en què bona part dels magistrats del Suprem van ser favorables a un canvi radical de règim. Fins i tot hi van ajudar.
Cal retrocedir al 18 de juliol de 1936. Els autors del pronunciament militar contra la República, que esperaven triomfar de manera immediata, van fracassar en el seu intent. I va esclatar la Guerra Civil. Des del Tribunal Suprem, els magistrats van suspendre les seues vacances d’estiu i “es van anar reintegrant a poc a poc” als seus llocs de treball. D’altres, en canvi, “es van posar de part dels colpistes i mai no van tornar al Tribunal”. Pocs anys més tard, la guerra va forçar el Suprem a traslladar-se primer a València i més tard a Barcelona a mesura que el bàndol franquista prenia distintes ciutats de l’Estat. Amb totes les dificultats imposades pel conflicte, els jutges miraven de mantenir la seua activitat quotidiana. I en les reunions que el president del Suprem mantenia amb les autoritats republicanes de l’època tots “sabien de la importància que tenia el Suprem per als facciosos”, atès que, “comptaren amb la seua lleialtat i s’hi fundaren en tot moment” els qui volien posar fi a la República.
Són frases extretes del llibre Al servicio de la Justicia y de la República. L’escrit, de Pedro-Pablo Miralles Sangro, editat per Dilex, retrata la figura de Mariano Gómez (1883-1951), últim president del Tribunal Suprem durant l’etapa republicana, fidel a aquest sistema polític que va morir exiliat a Buenos Aires. La de Mariano Gómez va ser una vida políticament agitada, amb molts dels seus capítols biogràfics desenvolupats a la ciutat de València.
Ferm opositor a la dictadura de Miguel Primo de Rivera (1923-1930), Gómez va obtenir la càtedra de Dret Polític a la Universitat de València, de la qual va ser nomenat rector el 1931. Un any més tard, el substituiria Joan Baptista Peset Aleixandre (1886-1941), que seria afusellat a Paterna. Gómez, que havia nascut per circumstàncies familiars a la localitat andalusa de Huércal-Overa, al nord-est de la província d’Almeria, també s’havia implicat en la vida cultural valenciana. No debades, va presidir l’Ateneu Mercantil als anys vint i, fidel a les tesis de Niceto Alcalá Zamora (1877-1949), qui va presidir la Segona República Espanyola durant quasi tot aquest període polític, Gómez va fundar a València la Dreta Liberal Republicana (DLR). Es tractava d’un partit que representava el pensament polític d’aquest jutge de tarannà conservador, demòcrata i de conviccions catòliques.
La DLR es va transformar de manera quasi immediata —i paradoxal, si observem el canvi de nom— en el Partit Republicà Progressista. Era ja l’any 1931 i la monarquia no trobaria cap més destí que el de l’extinció. Les eleccions municipals del 12 d’abril culminaren la caiguda d’Alfons XIII, que marxà a l’exili. Mariano Gómez havia estat el candidat més votat al Districte Centre de València. Membre de la candidatura Aliança d’Esquerres Antidinàstiques, d’aquella confluència també formaria part Sigfrid Blasco-Ibáñez (1902-1982), fill de Vicent Blasco Ibáñez, el cèlebre escriptor desaparegut l’any 1928. Tots dos, Gómez i Blasco-Ibáñez fill, van formar part a València de la Junta Provisional Republicana —constituïda després de la proclamació de la República— amb altres reconeguts polítics com ara Vicent Marco Miranda (1880-1946), que el 1936 s’integraria en el grup parlamentari d’Esquerra Republicana al Congrés dels Diputats; o Ricard Samper (1881-1938), que va liderar diverses carteres ministerials durant el període d’Alejandro Lerroux (1864-1949) com a primer ministre. Aquest període, el de Lerroux al capdavant del Govern republicà, es va estendre entre de 1933 a 1935 amb no poques interrupcions.
El jutge Mariano Gómez va ser nomenat tinent d’alcalde de València i, posteriorment, es va convertir en rector de la Universitat de València fins a arribar, més tard, al cim de la seua carrera professional presidint el Tribunal Suprem. Tots aquests càrrecs van interrompre la seua carrera política. D’alguna manera, el tarannà de Gómez encaixava per presidir el Suprem: conservador i defensor de l’statu quo, aquest posicionament contrastava radicalment amb el del seu predecessor, Diego Medina (1866-1942). Medina va ser forçat a abandonar el màxim càrrec judicial vista l’ambigüitat mostrada quan li van exigir signar una declaració de lleialtat a la República tot just quan van esclatar els fets de juliol del 1936. I és que els tribunals són poc amics dels canvis polítics. Però en el cas del Suprem, en aquella època, el canvi podia ser més suggeridor que la continuïtat democràtica. Almenys per al seu president, Diego Medina, i per a bona part dels magistrats que es van sumar al bàndol franquista.
Seria injust, però, concloure que el Suprem estava exclusivament integrat per jutges pròxims a la rebel·lió militar de 1936. Mariano Gómez en va ser una excepció i la seua manera d’actuar, també. I no sols per la seua lleialtat a la República. El 1936 va ser José Sanjurjo (1872-1936) el principal protagonista del pronunciament. Un accident d’aviació va truncar la vida de qui podria haver estat el futur cap d’Estat espanyol. No era la primera vegada que Sanjurjo organitzava una rebel·lió militar contra la República. El seu cognom va donar nom a la sanjurjada de 1932: un intent de colp d’Estat fet des de Sevilla que va fallar quan va intentar arribar a Madrid. Aquella sanjurjada va ser jutjada per un Tribunal Suprem comprensiu i benèvol, si més no, amb el militar rebel.
Condemnat per rebel·lió el 25 d’agost de 1932, el Suprem castigava amb la pena de mort el general Sanjurjo, però obria la porta a la possibilitat d’un indult a canvi d’inhabilitar-lo militarment. El jutge José Antón Oneca (1897-1981) feia un vot reservat, en contra de la sentència, que va tenir el seu efecte. Amb voluntat d’afeblir la condemna, Oneca demanaria que es tingueren en compte “els distints serveis prestats pel General Sanjurjo a la Pàtria, tant en temps de guerra com de pau, en moments socials i polítics de dificultat, en què amb encertada i subordinada actuació va cooperar amb tots els poders constituïts amb gran prudència i encert, i va evitar trastorns i alteracions de l’ordre públic i tenint, a més, en compte que el moviment revolucionari realitzat a Sevilla no va provocar vessament de sang, ni actes de violència sobre els particulars ni els immobles, i va ser únicament un alçament de carrils de poca importància, i que el General Sanjurjo va desistir del seu propòsit insurgent tan prompte com les forces de la Guarnició de Sevilla li manifestaren el seu propòsit de reintegrar-se a la disciplina dels poders legítims de la Nació, sense intentar ni per un moment que reaccionaren al seu favor i continuaren la rebel·lió, circumstàncies que, si no fora una pena única, atesa l’amplitud de l’article 173 del Codi de Justícia Militar, haurien pogut rebaixar la pena tan greument imposada”. Aquesta va ser la manifestació personal d’un jutge que demanava “estimar la pena excessiva” contra aquell militar rebel.
No debades, Sanjurjo havia organitzat un colp des de Sevilla que consistia a planificar una sèrie d’atemptats a Madrid que confongueren les autoritats de l’època i poder agafar els llocs de control estratègic per la via militar. Sanjurjo havia organitzat columnes que protagonitzarien la rebel·lió al mateix temps a Cadis, Sevilla, Granada, Pamplona, Valladolid i diversos punts de Madrid. Va declarar l’estat de guerra i va ordenar la detenció del governador civil de Sevilla, de l’alcalde i dels regidors del govern local de la capital andalusa. I una vegada conegut el fracàs de l’intent, els 150 homes lleials a Sanjurjo —que van evidenciar les febleses militars de la República— van fer marxa enrere. Una rebel·lió de manual que només li va costar dos anys de presidi a Sanjurjo. Fou alliberat el 1934 i immediatament exiliat a Estoril, a l’oest de Portugal, des d’on va dissenyar el colp de 1936 i on va morir en un accident d’aviació el 20 de juliol, només dos dies després de l’inici de la insurrecció —la seua segona insurrecció— contra la República. Les ingerències del Govern republicà i les recomanacions de les altes instàncies del Suprem van fer possible aquesta pena reduïda, amb conseqüències futures evidents.
Els rebels es van imposar de manera definitiva l’abril de 1939 després de tres anys de guerra civil. Era l’inici de la dictadura franquista que, recentment, el Suprem va situar en l’1 d’octubre de 1936, data que coincidia amb la indicada per la Junta de Defensa Nacional de España, establerta a Burgos a l’inici del conflicte. El Suprem va assenyalar aquesta data per justificar la paralització de l’exhumació del cadàver de Franco del Valle de los Caídos, aprovada per majoria al Congrés dels Diputats. “El fet que fora cap d’Estat des de l’1 d’octubre de 1936 fins a la seua mort el 20 de novembre de 1975 atribueix a tota la controvèrsia uns trets especials que no es poden ignorar i que permeten atribuir un perjudici irreversible a l’execució de la decisió del Consell de Ministres d’exhumar les seues despulles si l’exhumació, després, fora considerada contrària a dret”. Curiosament, ningú des del Suprem no ha rectificat aquella data, tot i que més endavant permetrien l’exhumació del cos del dictador.
Alhora, el pronunciament militar que va precedir la dictadura podria haver tingut un desenvolupament distint si des del Suprem s’haguera castigat l’actitud del llavors general Franco, encarregat de sufocar la revolta asturiana d’octubre de 1934. Franco i el general Manuel Goded (1882-1936) eren els encarregats de reprimir militarment aquella insurrecció protagonitzada per la CNT, la UGT, el PSOE i el Partit Comunista, que integraven l’Aliança Obrera. Diego Hidalgo Durán (1886-1961), qui era ministre de la Guerra, va convocar Franco i Goded al despatx per fer-los assegurar que l’actuació militar a Astúries es limitaria al control de la situació sense cometre excessos. Franco i Goded donaren la seua paraula d’honor: els drets constitucionals serien respectats.
La insurrecció obrera va fracassar. I lluny de garantir el control de la situació, l’actuació militar dirigida per Franco i Goded va deixar gairebé 2.000 morts, desenes de milers de detinguts, dones violades, detinguts maltractats i tota mena de robatoris. Diego Medina, president del Tribunal Suprem que, com s’ha dit abans, va ser destituït per no haver-se posicionat contra els militars rebels de 1936 tal com el Govern republicà exigia, es va plantejar la possibilitat de processar Franco. En una conversa entre ell i el jutge abans citat, José Antón Oneca, l’últim va preguntar a Medina si Franco passaria pel jutjat per aquella actuació. A Medina li constava que Franco tenia les maletes preparades per marxar a París si era assenyalat judicialment. I després d’aquella conversa, ni Oneca ni Medina van trobar motius per processar el futur dictador.
El paper del Tribunal Suprem durant la dictadura franquista no va oferir grans sorpreses. Però és curiós que, malgrat les llargues dècades que va durar aquesta etapa política —segons l’alt tribunal, des de 1936 fins a 1975—, el web del Suprem no dedica cap apartat a aquest període allà on s’explica la història de la màxima institució judicial. Certament, al web es pot llegir el paper que el Suprem va desenvolupar durant totes les èpoques polítiques des de la seua fundació el 1812 fins a la Constitució avui vigent de 1978. Però entre la República de 1931 i l’actual Constitució hi ha una absència cridanera, un salt inexplicable: no s’esmenta el període franquista ni el paper del Suprem durant aquell temps.
Un salt endavant
Més recentment, ja durant el període polític vigent, el Tribunal Suprem ha estat protagonista d’altres qüestions no exemptes de debat. Cap, però, amb la mateixa transcendència que el judici contra els líders polítics i cívics de l’independentisme català. Abans, si algun cas va situar el Suprem sota l’ull mediàtic quasi al mateix nivell que actualment, aquest va ser el judici contra Antonio Tejero Molina, qui va protagonitzar l’intent fallit de colp d’Estat el 23 de febrer de 1981. No va ser l’única actuació d’aquest tipus: el 1978 Tejero també va dur a terme l’Operació Galaxia, un intent d’assaltar La Moncloa amb el capità de la Policia Armada, Ricardo Sáenz de Ynestrillas (1935-1986) —assassinat per ETA posteriorment. Aquell intent fallit li va valdre a Tejero una condemna de set mesos imposada per un tribunal militar. Cinc anys més tard es convertiria en l’únic condemnat per rebel·lió durant l’actual període constitucional pels fets del 23 de febrer de 1981.
La condemna de 30 anys de presó, imposada pel Tribunal Suprem i ratificada, curiosament, pel ponent Luis Vivas Marzal, qui havia format part de la División Azul dècades enrere, va implicar també l’expulsió de Tejero de la Guàrdia Civil. El 1997, el colpista va obtenir la llibertat provisional. El cas de Tejero havia preocupat, expliquen des del Suprem, de manera seriosa la monarquia espanyola. Tant que Joan Carles I va demanar personalment al president del Suprem en aquell moment, Federico Carlos Sainz de Robles y Rodríguez (1927-2005) que, “si no tenia inconvenient”, li fera saber el contingut de la sentència abans de la seua publicació. Una petició que no sorprèn el testimoni que explica aquesta anècdota. Aquesta font no s’estranyaria que Felip VI haguera demanat el mateix favor a Manuel Marchena, ja que considera “lògic” aquest procediment. Qui ho explica, en canvi, descarta que la monarquia s’haja implicat en la resolució de la sentència contra els líders polítics i cívics de l’independentisme català més del que ja es va implicar el 3 d’octubre de 2017. Segons narra, amb aquella compareixença, establint paral·lelismes d’actuació protocol·lària entre l’intent de colp d’Estat de 1981 i el referèndum de l’1 d’octubre de 2017, la monarquia ja havia pres partit i no li calien més gestos.
Després del cas Tejero, la Sala Segona del Suprem va passar més desapercebuda. Ha estat la Sala Tercera la que ha guanyat més protagonisme per resoldre qüestions com la de la clàusula terra o l’impost d’actes jurídics documentats. Qüestions socials que afecten més el dia a dia de la ciutadania però que, al capdavall, no reben l’atenció mediàtica que atrauen els casos que es jutgen en la Sala Segona. Una sala que, a més de mediàtica, és l’objecte de desig del poder polític.
Aquesta sala del Suprem, presidida per Manuel Marchena, és la que jutja els polítics d’àmbit estatal acusats de possibles delictes. I amb la intenció de controlar políticament aquesta sala es va pronunciar per privat el senador del Partit Popular Ignacio Cosidó, el qual s’expressava en aquest sentit en un grup de Whatsapp. Des d’aquest xat Cosidó es vantava que el seu partit controlaria la Sala Segona després que Manuel Marchena esdevinguera president del Consell General del Poder Judicial —i, per tant, del Tribunal Suprem—, càrrec al qual va renunciar després que es destaparen aquestes converses. El digital El Español va fer públic aquest xat. Sobre aquesta qüestió, preguntats per aquest setmanari, s’han explicat dos antics alts càrrecs del Suprem, que vinculen les paraules de Cosidó a una excusa per justificar un error del Partit Popular a l’hora d’acceptar el nomenament de més vocals progressistes que conservadors al Consell General del Poder Judicial. “La manera de justificar allò va ser vendre al partit que, malgrat aquest repartiment, Manuel Marchena presidiria el CGPJ i la seua capacitat compensaria la majoria progressista amb el seu vot de qualitat com a president”, diu una veu, que es mostra segura que Cosidó va ser utilitzat pel partit per tal de justificar aquell pacte contraproduent per als interessos del PP. “La manera d’arreglar-ho era dir que Marchena estava al darrere de tot”. Ningú no descarta que fora Federico Trillo, secretari de Justícia del PP entre 2008 i 2012, qui tocara el crostó a les autoritats del partit per haver permès aquell repartiment de majoria progressista al CGPJ.
El mateix Federico Trillo, explica una altra veu, va ser el responsable de garantir una majoria de jutges afins al seu partit al CGPJ durant el seu període com a secretari de Justícia del PP, entre 2008 i 2012. “Ni un rojo más en la Sala Segunda”, va dir Trillo en una reunió privada, assegura una persona que ha treballat seguint l’actualitat del Suprem durant dècades. Així, Trillo, segons aquesta font, va ser qui va trobar la fórmula per afavorir el seu partit dins de l’àmbit de la justícia. Ho feia col·locant gent jove al CGPJ per garantir la majoria de jutges conservadors en un Consell en què la jubilació dels magistrats progressistes era d’allò més habitual. “Mentre que el PSOE volia triar entre gent de prestigi, que havia fet la carrera, que ja eren grans i que finalitzaven la trajectòria amb un càrrec de primer nivell al Tribunal Suprem, el PP aconseguia col·locar-hi gent jove que substituïen els jubilats progressistes”. Aquest mateix testimoni està segur, de fet, “que quan van enviar Trillo a Londres a fer d’ambaixador, les coses li van començar a anar malament al PP dins de l’àmbit del poder judicial”.
Tot plegat enllaça amb una de les qüestions més criticades del Tribunal Suprem: el seu funcionament a l’hora de col·locar els jutges. Continuant amb les seues declaracions, aquesta mateixa persona diu que, tot i que semble paradoxal, en temps de la dictadura franquista els jutges del Suprem havien de ser fidels al règim, “per descomptat, però sempre es nomenava els millors. Els magnífics estaven allà. Ara no!”, exclama, assegurant que els nomenats són “els amics”, “siguen bons, regulars o dolents”. Segons explica, aquesta fórmula és la que han fet servir els dos partits que fins ara han controlat el Govern a Espanya i, de passada, el poder judicial.
No és l’única persona que té aquest criteri. Antics alts càrrecs del Tribunal Suprem lamenten que la judicial és “una carrera molt jerarquitzada”. Arribar al Suprem és la màxima aspiració d’un jutge, però tal consecució dependrà d’una decisió del Consell General del Poder Judicial, que és l’òrgan que polititza el repartiment. “Hi ha gent molt valuosa que n’ha quedat fora i nomenaments que no han respectat ni tan sols els paràmetres de mèrit”, diu un antic jutge que no vol donar noms concrets. No debades és una comissió del Consell General del Poder Judicial, sense concurs de mèrit, qui tria els presidents de les sales del Suprem. Segons la Constitució, dels 20 vocals del CGPJ, 12 eren triats entre els jutges i els altres 8 per les cambres de representants. Però una relectura de l’article 122 va proposar una altra interpretació, segons la qual aquells 12 membres serien triats entre jutges elegits per les cambres de representants, de manera que aquestes cambres integrades per polítics passaren a triar tots els vocals. És així com funciona el sistema d’elecció des de 1986. Actualment, explica aquesta veu, totes les associacions judicials i fiscals demanen tornar al sistema inicial d’elecció entre els 12 vocals per part dels jutges i entre els jutges. A hores d’ara, aquests mateixos vocals no sols nomenen els jutges del Tribunal Suprem: també decideixen qui hi haurà a les Audiències Provincials, als Tribunals Superiors de Justícia —d’àmbit autonòmic— i a l’Audiència Nacional. Un cas únic a Europa que demostra que a l’àmbit judicial s’arriba opositant, però a la cúpula s’arriba a través de la connexió política.
Segons un antic alt càrrec judicial, pel que fa al Suprem, aquesta manera d’arribar-hi té l’origen en una llei orgànica de 1985 —avalada pel Tribunal Constitucional l’any següent— que “fa una trampa dialèctica que s’ha venut molt bé: diu que la sobirania resideix en el poble i, per tant, qui millor que el poble, a través dels seus representants, per triar els jutges. Però és evident que la tria s’ha de fer entre jutges i magistrats”, lamenta aquesta font, que assegura que cap partit no renunciarà mai a aquest repartiment si en alguna ocasió té l’oportunitat d’influir-hi. “Estan tots contentíssims i si en un futur hi ha vuit partits, els vuit estaran encantats de repartir-se les quotes” del poder judicial. Aquesta veu confessa que el repartiment ara és més discret, però que de 1985 fins a finals del segle passat no era estrany fer-ho en restaurants.
Un altre jutge retirat, de fet, posa exemples de la complicitat entre el poder judicial i els polítics. “Qui diu que tots els jutges són neutrals, o fa trampa o no sap el que diu”. Aquest jurista assegura haver vist jutges —“no diré noms”— molt vinculats a partits i ideologies i que a l’hora de jutjar “es van haver d’abstenir i no sempre ho van fer”. “Tan important és ser imparcial com donar-ne l’aparença”, opina, “perquè l’últim refugi d’esperança dels ciutadans és el sistema judicial: si s’hi perd la confiança, tot salta pels aires”.
Aquest jutge jubilat, que anhela un sistema d’accés a la carrera menys memorístic i que valore més les condicions personals dels candidats, denuncia que és censurable que un jutge passe a fer política partidista i després torne a l’exercici de la jurisdicció, tot i que la llei ho permeta.
Com a exemples concrets posa el d’Enrique López, qui va ser magistrat del Tribunal Constitucional i membre de l’Audiència Nacional i ara és conseller d’Interior, Justícia i Víctimes del Terrorisme a la Comunitat de Madrid. Ell va ser un dels jutges que van condemnar el raper mallorquí Valtònyc —avui exiliat a Bèlgica— a tres anys i mig de presidi per les seues cançons. Curiosament, estant a l’Audiència Nacional, aquest mateix jutge va rebutjar inhibir-se de jutjar el cas Gürtel malgrat els seus vincles evidents amb el PP. El mateix òrgan judicial el va apartar del cas el 2015. Hi ha més exemples citats per aquesta mateixa veu: el del socialista Juan Alberto Belloch, qui va ser vocal del Consell General del Poder Judicial entre 1990 i 1993, posteriorment ministre de Justícia i Interior amb Felipe González (1993-1996), també diputat i senador per Saragossa i alcalde de la capital d’Aragó entre 2003 i 2015. Actualment, Belloch és magistrat de l’Audiència provincial de Saragossa. En són exemples similars el de Margarita Robles, ministra espanyola de Defensa en funcions, magistrada del Suprem entre 2004 i 2016; o el de Juan Ignacio Zoido, amb una dilatada trajectòria judicial a Andalusia i també en política, on destaca per haver estat alcalde de Sevilla (2011-2015) i ministre d’Interior amb Mariano Rajoy (2016-2018).
La persona que posa aquests noms sobre la taula com a simples exemples —n’hi ha molts més— lamenta, a més, que un magistrat que deixa el seu ofici per dedicar-se a la política puga continuar ascendint de categoria com a jutge mentre no exerceix la professió judicial. La mateixa font considera que el jutge que marxa a fer activitat política, quan torna a la jurisdicció té “automàticament qüestionada” la seua “aparença d’imparcialitat, que és essencial per a la confiança de la ciutadania en el sistema judicial”. Per això, “el viatge d’un jutge a la política hauria de considerar-se com un viatge sense tornada”. A més, la mateixa font considera que la llei “hauria de ser molt més restrictiva” en aquest sentit.
No són les úniques mancances del poder judicial espanyol. Segons un altre magistrat, la mitjana europea és de 15-16 jutges per cada 100.000 habitants, mentre que a l’Estat espanyol la xifra baixa a 8-10. Això deriva en una altra problemàtica: els jutges, explica aquesta font, esdevenen funcionaris “més pendents de l’estadística que de la justícia, es dediquen més a resoldre coses ràpidament que no a resoldre-les com toca”.
Més productivitat, menys dedicació. Aquesta era la premissa d’un “personatge irrepetible” que va presidir el Tribunal Suprem entre 2008 i 2012. Es tracta de Carlos Dívar (1941-2017), que va faltar fa un parell d’anys i que va ser, asseguren els qui el van conèixer de prop, la persona més extravagant, amb molta diferència, de les que van passar pel Suprem. Tant, diuen, que el seu comportament va animar els seus successors a moderar els costums inadequats que ell mateix havia normalitzat des de la màxima institució judicial. “Tenia les millors estadístiques de tot el poder judicial perquè obria un procediment per cada escolta telefònica”, explica una font. “Baltasar Garzón havia de comptar, com a mínim, amb 30 escoltes telefòniques per cada procediment, però Dívar treballava el mínim indispensable”. Dívar, que va ser l’únic president del Suprem sense haver-ne sigut abans magistrat, es va guanyar la simpatia del PP i del PSOE, partits amb els quals, expliquen, mantenia línia directa. “Els explicava com anaven determinats judicis, com per exemple alguns relacionats amb ETA o el dels atemptats de l’11 de març de 2004”. I això hauria generat consens en els dos partits a l’hora de mantenir-lo en la cúpula judicial.
Dívar va ser descobert pel diari El País fent viatges privats amb diners públics. Aquell va ser l’inici de la fi de la seua carrera meteòrica en l’àmbit de la magistratura. Els viatges a Ushuaia —Argentina—, a Xile o al Carib per “fer cursos” inversemblants el van acabar condemnant. Dívar, fins i tot, acostumava a pressionar el Ministeri d’Interior per rebre medalles amb distintiu roig, concedides pel mèrit policial, que suposaven un augment del 10% del sou mensual. Amb Dívar al capdavant, narra un dels testimonis consultats, vocals del Consell General del Poder Judicial viatjaven diàriament en AVE a Madrid a base de diners públics en comptes de pagar-se el lloguer d’un pis. “Tenien dret a fer-ho? Sí, però era una vergonya que ho feren”. Gràcies al mal exemple que generaven aquelles pràctiques, asseguren, aquests costums van desaparèixer al Tribunal Suprem quan Dívar va ser substituït.
És per tot això que, diuen els magistrats, Carlos Dívar va ser un personatge irrepetible i, al seu costat, qualsevol dels seus successors esdevé, segons aquestes veus, exemplar. I pel que fa a Manuel Marchena, protagonista indiscutible del judici contra els promotors de l’1 d’octubre i president de la Sala Segona, hi ha consens entre les persones qüestionades a l’hora d’afirmar que és “un gran professional”. “Ha conduït el judici amb temprança, malgrat la pressió mediàtica”, diu un antic magistrat, que assegura que la decisió dels jutges ha sigut independent de les seues sensibilitats ideològiques. Un altre exmagistrat del Suprem destaca que Marchena va obtenir el “premi extraordinari de la carrera de Dret. És una persona que domina molt la normativa”, tot i que aquesta font discreparia d’una sentència dura contra els líders del procés català. Una altra veu consultada posa en valor “la seua espectacular presidència d’un judici en què, sabia, no podia cometre cap relliscada”.
Però, malgrat aquests elogis, algunes d’aquestes veus també reconeixen que la justícia espanyola i el Tribunal Suprem, més enllà de Manuel Marchena i del judici al referèndum de l’1 d’octubre, pateixen mals endèmics que podrien condicionar la sentència. Un antic alt càrrec d’aquest tribunal lamenta que “els 40 anys de dictadura han creat a Espanya un pòsit de feixisme sociològic i una falta de cultura democràtica enorme que, per descomptat, també ha afectat l’àmbit judicial”. Un altre testimoni destaca el fet que, “fins fa 10 anys, no s’estudiaven els textos internacionals dels drets humans: molts no tenien ni idea de què era una euroordre. S’ha viscut d’esquena a l’àmbit internacional fins que Baltasar Garzón va posar en marxa el judici contra Augusto Pinochet”, pels volts del 1998.
Un altre exmagistrat, en canvi, no vol parlar d’una autarquia judicial. En canvi, considera que la decisió del tribunal alemany de Schleswig-Holstein de no extradir Carles Puigdemont l’any 2018 va ser “correcta”. I alhora, també reconeix que la justícia espanyola, intervinguda per la política, s’ha vist perjudicada per errors que han estat resolts per la justícia europea. Posa l’exemple, en aquest sentit, de la doctrina Parot, de l’any 2008. “Es va canviar la jurisprudència per pressions polítiques perquè els membres d’ETA no foren alliberats. La doctrina va generar tensió perquè un grup de magistrats van emetre un vot particular en contra de l’opinió majoritària i es va recórrer al Tribunal Europeu de Drets Humans”, que el 2013 va derogar la doctrina Parot, admetent la tesi d’aquest vot particular. “El problema era que cadascun dels presos d’ETA tenien moltes condemnes i es beneficiaven de rebaixes. Es va fer un càlcul nou per allargar les penes i el Tribunal d’Estrasburg, com calia esperar, va dir que aquell plantejament no era correcte. El càlcul, evidentment, va ser producte de la comunió del poder judicial i del polític a Espanya”.
Per casos com aquest, o per altres com el que ha afectat Catalunya, on gairebé ningú no entendria una sentència condemnatòria, sobre el poder judicial espanyol sempre ha planat la sospita de connivència amb el poder polític i els seus membres sempre han estat considerats persones d’una important tendència conservadora, quan no reaccionària, posada al servei de les seues decisions. Ja s’ha vist, a principis d’aquest article, que el Suprem mai no va ser favorable als canvis polítics sobtats, atès que l’alt tribunal té com a missió defensar i protegir l’statu quo vigent. En canvi, quan l’estat de coses va voler ser capgirat el 1936 a través d’una rebel·lió militar que va posar fi a la República, no van ser pocs els magistrats que van donar suport a aquest pronunciament militar. L’etapa franquista, com també s’ha dit, és inexistent a la web del Consell General del Poder Judicial, que explica tots els períodes polítics del Tribunal Suprem des de la seua fundació el 1812 fins a 1978, amb un buit incomprensible entre 1931 i l’any de la Constitució actual. Va ser en aquell moment de transició quan el Suprem va perdre l’oportunitat de reubicar-se com un tribunal favorable als vents de canvi polític que hi havia a l’Estat espanyol. Tal com explica un dels testimonis consultats, “el Suprem va deixar escapar una ocasió d’or el 1977, quan s’estava redactant la Constitució i el l’alt tribunal, que havia d’actuar com a Tribunal Constitucional —que encara no s’havia creat— va rebre una petició d’Adolfo Suárez, president del Govern espanyol, demanant a la Sala Tercera si hi havia cap obstacle perquè el Partit Comunista s’inscriguera en el registre de partits. El Suprem es va declarar no competent”.
Són molts els exemples que han situat el Suprem, a ulls de bona part de l’opinió pública, com un tribunal amb tendències polítiques que determinen el seu funcionament i moltes les mancances que evidencien una activitat millorable. I és segur que, dins de Catalunya,els darrers fets reforcen encara més aquesta percepció.