Fes-me plorar de nou, Àgueda

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

El matí et troba en l’Euromed, camí de Barcelona, cara a cara amb la pantalla encara blanquinosa d’un ordinador portàtil, escrutant en les xarxes els excrements per complimentar una cita setmanal que cada vegada es fa més feixuga. La pesada càrrega, ara que (gairebé) tot és indigest, histèric i inversemblant, de digerir el moment polític i social i convertir-lo en idees i conceptes que tinguen sentit, que aporten alguna cosa nova, que compensen als amables lectors, pocs, molts, que diumenge clicaran l’enllaç que transporta aquestes paraules. 

T’enfarines perquè és el teu treball, allò que sempre havies volgut fer. Perquè t’han atorgat un instrument valuós, útil. Tens una responsabilitat que has d’exercir. Dones forma en el cap a les darreres notes mentals, a l’esquema d’un text que s’assemblarà a articles que ja has fet sobre el mateix tema, sols que els darrers cinc minuts han actualitzat els arguments. Les mateixes merdes de sempre amb textures i colors diferents. Fas la darrera repassada en Twitter, per si se t’havia passat algun detall, alguna novetat. El puto monotema en les  seues infinites variables. 

Llavors, entre la ferralla, trobes aquell meravellós article

I et fan ganes de plorar. I hòstia puta: si tens ganes i vas fluix, plores. Girant un poc el cap, per no fer un xou, per no alarmar la companya de seient. Unes poques llàgrimes grans com a cigrons. Una felicitat trista.

Ja fa alguns anys que vaig començar a llegir Àgueda Vitòria en el que era aleshores un ric ecosistema blocaire. Gent que ens llançàvem a compartir els nostres textos, sense editors ni intermediaris. Enllaçats i units en una mena de comunitat en la qual hi havia barrejats veterans i novells, gent de molts indrets, amb estils, gustos i interessos diferents. Nivells de qualitat diversos, també. Àgueda era una d’aquelles blocaires. Els seus textos eren dispersos, viscerals, experiencials, caòtics, sincers, poliglotes, profunds, col·loquials, cultes. Tenien quelcom d’especial, desprenien l’aroma de les lectures, del talent i d’una vida molt viscuda, llegida i viatjada. 

I sovint, molt sovint, malgrat la seua joventut, aquells textos estaven meravellosament escrits. Tenien personalitat. Un baf propi. Quelcom tan rar i estrany que no gastaré una paraula més  en tractar d’explicar-ho. Llegia Àgueda i em moria d’enveja.

En algun moment, ens vam desvirtualitzar. Tinc aquelles converses borroses, però jo sempre li preguntava si estava escrivint alguna novel·la, em feia el mateix en la llengua que fora, perquè tenia també un castellà preciós. Ella deia que sí, que tenia una  història. O algunes històries. Escriu-les, li deia. Li oferia el meu ajut per publicar. Però mai acabava de traure massa entrellat. Per a mi, Àgueda era un enigma. Encara ho és.

Mai no passàrem de la categoria de coneguts, no va quallar una amistat, per la distància, perquè som de generacions diferents. Pel que siga. Però ens retrobàrem, digitalment, a les mateixes xarxes socials que mataren el fenomen blocaire. Li faig seguiment, de tant en tant, en la seua lluita per dignificar el món rural, per introduir una mica de sentit comú. A la seua manera, singular i intransferible, amb un punt irat i atàvic. 

Feia molts anys que no li havia llegit res amb voluntat literària. 

Llavors, en el timeline de la meua benvolguda Neus Castellano, algú amb un criteri que em mereix tots els respectes, em va fer veure l’article. I m’hi vaig llançar a llegir-lo.

I se’m van entelar els ulls. Per les devastadores històries que contenia el text. Per la (meravellosa) manera en què estava escrit. Per la conclusió intel·ligent i una mica desarmant. Bellesa i profunditat trobada en un oceà de podridura. Un diamant. Un escrit que compensava aquests dies de desencís i desconcert. D’impotència davant els desastres col·lectius imminents. L’article em va agafar amb les defenses baixes. Em va obrir en canal.

Àgueda ja no és una nena. I això és més bo que dolent: roman el talent, la capacitat, i ara se suma el solatge, un halo reflexiu i punyent. Una senyora escriptora, de cap a peus. Encara que renuncie a escriure les històries que li han arribat. Tot i que no la veieu en presentacions i entrevistes ni, tal vegada, serà mai un fenomen editorial. Perquè ella viu l'escriptura d'una manera íntima, com un procés personal. I això diu molt en el seu favor.

Hi ha milions de persones que mai no sabran com de bona i interessant és Àgueda. I això m’entristeix. Però ja són unes quantes les que ho saben i seran encara més. I això em fa molt feliç.

Sols li demane que, un altre dia, no massa llunyà, em faça plorar de nou. Amb un d'aquells textos escopits des d'algun racó ocult.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Xavier Aliaga
Xavier Aliaga

Periodista a EL TEMPS i escriptor. Guanyador del premi Andròmina dels Octubre i del Joanot Martorell. És autor de Vides desafinades i El meu nom no és Irina. Amb Les quatre vides de l'oncle Antoine, la darrera novel·la, ha guanyat el Premi Pin i Soler i el de la Crítica dels Escriptors Valencians.