On és la justícia?

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Tot i estar a l’espera d’una sentència previsiblement condemnatòria del Tribunal Suprem contra els líders polítics i cívics de l’independentisme català, la justícia espanyola no ha aturat la maquinària i ha fet possible que a l’Estat espanyol hi haja set nous presos polítics. Diem presos polítics perquè encara no sabem ben bé què han fet per anar a la presó de manera preventiva. Les acusacions contra ells són molt greus, i si s’acaba demostrant que els detinguts tenien finalitats terroristes, no quedarà més remei que reconèixer la tasca policial. Però des que el dilluns passat es van produir les detencions a diferents ciutats i pobles del Vallès i d’Osona fins a l’empresonament preventiu decretat per l’Audiència Nacional el passat dijous, no s’ha pogut demostrar absolutament res que faça pensar que aquestes persones, presumptament membres dels Comitès de Defensa de la República, siguen responsables de qualsevol temptativa terrorista.

I són moltes les raons que, malgrat totes les cauteles necessàries, fan pensar que una vegada més som davant d’un nou abús policial i judicial adreçat a enfortir un argumentari. Primer, perquè l’Estat espanyol mai no s’ha cansat d’insistir que el moviment independentista català és un moviment racista, supremacista, que evoca el pitjor passat de l’Europa de la primera meitat del segle XX. Aquest argument mai no ha desaparegut del relat nacionalista espanyol, que va apujar el to acusant els dirigents independentistes de promoure la violència i, fins i tot, amb un formidable exercici d’irresponsabilitat i d’ignorància, s’han atrevit a equiparar l’independentisme català amb la Sèrbia de Milosevic o amb l’activitat armada d’ETA, que va deixar 850 morts.

Inventaven i inventen el terrorisme i la violència perquè no tenien arguments. I han fet un pas més enllà, que és el que van fer la setmana passada: actuar com si existira la violència i el terrorisme per aparentar que els seus arguments són reals. Però continuen sent falsos. I per això sobreactuen. Malgrat que el portaveu d’una entitat com Jutges per la Democràcia qüestione l’escrit de la Fiscalia contra els detinguts. Sobreactuen contra els CDR des de Ciutadans, els mateixos que critiquen l’exhumació de Franco mentre es disfressen de demòcrates i que mostren al Parlament fotos d’atemptats d’ETA per comparar l’independentisme català amb l’organització basca. I a la vista d’aquestes sobreactuacions barroeres i insultants, bona part de l’esquerra espanyola es posa de perfil amb un silenci inexplicable. Tot amb l’extraordinària complicitat d’un PSOE que, lluny d’esdevenir la solució del problema, no ha tingut ni tan sols el coratge de facilitar un pacte d’esquerres a La Moncloa ni d’encarar la qüestió catalana amb un mínim de valentia, és a dir, amb voluntat de diàleg sense condicions. Les paraules de Miquel Iceta al Parlament de Catalunya, reconeixent que l’independentisme català sempre ha estat un moviment “pacífic i democràtic”, tampoc no han estat escoltades a Ferraz.

Davant d’aquest escenari d’absoluta indefensió, què pot fer el sobiranisme català? Lamentablement, amb una extrema dreta que compta amb via lliure per establir el seu relat, amb una esquerra espanyola que calla davant d’aquesta situació i amb set presos polítics més, només queda perseverar de manera democràtica i pacífica i no caure en provocacions, perquè la violència de què parlen només existesca en el seu fals relat.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

El Temps
El Temps