Valencians allistats a la guerra d’Íñigo i Pablo

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Quan Ximo Puig va fer coincidir els comicis valencians amb els estatals, a la seu de Compromís començaren a tremolar. Els taronja afrontaven la cita electoral del 28 d’abril en solitari, tant en un cas com en altre, sense el matalàs de les eleccions locals que fa augmentar el múscul dels valencianistes. Pel que fa a les Corts Valencianes, Compromís va salvar els mobles i, el que era més important, les urnes confirmaren la majoria progressista i s’obriren les portes a un nou pacte de govern. Però el diferencial entre aquells comicis (16,8%) i la convocatòria estatal (6,5%), el mateix dia de votació, era digne d’anàlisi. 

Les raons són múltiples, però el vot escindit és fruit, bàsicament, de càbales personals per repartir simpaties i atribuir papers en funció de la percepció ciutadana sobre els partits i la seua utilitat. I malgrat el molt visible treball de Joan Baldoví al Congrés, el gruix dels votants progressistes continuen sense veure necessari tenir una veu pròpia a la capital de l’Estat. O estan en unes altres coses. Ens agradarà més o menys però, com diria l’Ovidi, va com va.

Sense temps per a llepar-se les ferides, nova cita amb les urnes. Aleshores, Íñigo Errejón anuncia que farà el seu particular assalt als cels estatals des de Más Madrid. I la direcció de Compromís convocava telemàticament a les bases per proposar una aliança amb Más País, la nova criatura d’Errejón, una opció ratificada pel 70% dels militants que participaren en la consulta, un 42,7% del cens. La «generosa» oferta (paraules de Mónica Oltra) d’Unides Podem per anar junts a les estatals va caure en sac foradat. I deixa la formació morada molt tocada al País Valencià.

Uns i altres han corregut a minimitzar els possibles efectes de la coalició sobre el govern del Botànic. Comptat i debatut, però, Compromís s’ha allistat en un dels bàndols d’una guerra acarnissada que està dividint profundament l’esquerra. Una nociva lluita d’egos: Pablo Iglesias contra Íñigo, Íñigo contra Pablo. Mal gestionada, pitjor conduïda. Ningú no és innocent, segurament. Però també hi ha diferències latents des de fa molt de temps. Potser no hi ha grans escletxes ideològiques, però sí que els separa un riu cabalós pel que fa a les tàctiques i les estratègies, a la modulació del discurs. 

Hi ha un molt revelador documental de Fernando León de Aranoa, Política, manual de instrucciones (2016), que segueix els primers passos de Podem, que ajuda a veure de manera subtil les fissures. Consumat el divorci, Errejón absorbeix una quantitat ingent d’improperis i desqualificacions que podríem resumir en què és un agent infiltrat del PSOE per destrossar l’esquerra i afavorir Pedro Sánchez. És una hipèrbole, però el ben cert és que es tracta d'una operació ben vista per part dels socialistes

L’enfrontament és de tal magnitud que els dirigents de Compromís estan fent aquests dies un esforç commovedor per relativitzar el nou capítol de divisió en l’esquerra i per presentar Errejón com un dirigent sensible a la diversitat territorial que fins i tot fa l’esforç de parlar la nostra llengua. Amb això, tracten de combatre també el desconcert d’una bona part dels militants i simpatitzants, que no acaben d’entendre l’aliança.

Amb la coalició amb Errejón Compromís ha decidit anar a una guerra que, com totes les guerres, deixarà orfes

El ben cert és que l'evolució dels esdeveniments (crisi interna a Podem per fugues com les de Múrcia, l'adhesió d'Equo a Errejón, per sobre del criteri del seu líder, Juan López de Uralde... I el que vindrà) semblen donar la raó a Compromís. Així ho consideren també els experts consultats per EL TEMPS

Hi havia, però, unes altres opcions. Posats a entrar en una guerra caïnita, potser tenia més sentit optar per les formacions (Unides Podem i Esquerra Unida) amb les quals seus a la reunió del Consell, l’alternativa sembla que preferida per una Oltra que, per una vegada, no ha fet prosperar el seu criteri. En una línia semblant hi havia l’intent de la Plataforma pel Dret a Decidir al País Valencià de sumar en una candidatura totes les forces progressistes i valencianistes amb un programa d’estricta obediència valenciana. Tampoc no ha estat possible.

Finalment, des del punt de vista de Compromís, hi havia una opció per a agosarats: tornar a acudir a les eleccions en solitari. Una alternativa amb riscos: en coalició és obvi que el guany d’escons seria més gran i la imatge projectada (allò dels gràfics i els formatges), més potent. Anant en solitari, en tot cas, de cap de les maneres perillava l’escó de Baldoví. Per cert: els mesos de solitud en el Congrés del polític de Sueca no han minvat la seua presència mediàtica, més aviat el contrari, perquè el context polític ha posat els focus sobre Compromís. Però tornant al tema, l'opció de la candidatura en solitari presentava no pocs avantatges: posava Compromís en el centre de l’escenari (o evitava la difuminació), aïllava la formació valenciana del fragor d’una batalla duríssima, evitant ofendre cap aliat potencial, oferia una alternativa als votants que no volien veure’s obligats a triar entre Pablo i Íñigo i alimentava la moral dels simpatitzants i militants que sostenen en totes les convocatòries el penó. 

Un punt d’orgull, dignitat i reivindicació valenciana entre tant de desconcert. Però Compromís ha decidit anar a una guerra que, com totes les guerres, deixarà orfes. Pocs o molts? Aquesta serà la qüestió.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Xavier Aliaga
Xavier Aliaga

Periodista a EL TEMPS i escriptor. Guanyador del premi Andròmina dels Octubre i del Joanot Martorell. És autor de Vides desafinades i El meu nom no és Irina. Amb Les quatre vides de l'oncle Antoine, la darrera novel·la, ha guanyat el Premi Pin i Soler i el de la Crítica dels Escriptors Valencians.