En mans d’ERC

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

L’únic gratacel que ha quedat dempeus després del terrabastall de l’1-O ha estat el d’Esquerra Republicana. L’estructura orgànica, la columna vertebral, ha quedat molt tocada per la repressió, certament. El seu líder indiscutible afronta una llarga pena de presó i una futura inhabilitació que pot ser a perpetuïtat. No es podrà tornar a presentar a cap elecció si es confirma que damunt seu, i també de la resta de presos de l’1-O, però sobretot damunt seu, caurà tota la ira de l’aparell de l’Estat. Déu no ho vulgui però tot indica que la sentència del Suprem respondrà a la voluntat d’un Estat que es va sentir humiliat i que respondrà com històricament ha fet, amb acarnissament.

Els fonaments republicans són sòlids. La crisi viscuda el 2008 va servir per prendre consciència del valor de la cohesió i la unitat interna, i va retornar la facció més nacionalista, exaltada i dretana allí on li corresponia ser. La doctrina junquerista, el país que dibuixa, ha reportat guanys inqüestionables allí on més necessari era, penetrant en barris nacionalment espanyols, i s’ha erigit com a alternativa al PSC. Una feina impagable, imprescindible, que tot just comença a donar fruits.

No obstant, l’altre gratacel, tradicionalment el més alt i esvelt, ha implosionat. Tant per les sotragades del procés com per les malifetes d’una manera de fer i de patrimonialitzat el país. Dos gratacels que, com les mares de Salomó, han tingut sempre dues actituds davant el país, també davant la vida.

Els republicans afronten ara un Congrés Nacional després d’una Conferència Nacional a l’Hospitalet com a símbol del repte de futur: avançar allí on més necessari és, una empresa titànica que només ERC es planteja i està en condicions de fer. De la penetració en aquestes ciutats depèn el futur del país. Si la progressió segueix hi ha futur. Si s’estanca o retrocedeix, pintaran bastos.

Deia Junqueras que el dia que els republicans fessin trontollar les hegemonies tradicionals veuríem aliances anacròniques, veuríem l’statu quo tradicional sentint-se amenaçat. Ja està passant, ja ha passat, tant a la Diputació com a l’Ajuntament de Barcelona. Era previsible. Compartir un adversari comú genera unes complicitats sucoses. El pacte de la Diputació explica moltíssimes coses. I evidencia fins a quin punt la pugna per evitar qualsevol canvi d’hegemonia agermana enemics, aparentment, irreconciliables.

ERC es fa gran i en la mesura que es fa gran i forta també té l’obligació d’assumir i liderar els reptes col·lectius, una enorme responsabilitat en l’actual conjuntura. ERC, a mesura que creix, és percebuda com l’adversari a batre, i això inclou i provoca els constants intents de desestabilització i les ferotges campanyes populistes amb una agressivitat que fa feredat. Campanyes que han fracassat —toquem ferro—  perquè l’organització ha integrat la cohesió com un fet intangible d’incalculable valor. ERC s’ha de carregar el país a l’esquena, superar la cridòria i la gesticulació grandiloqüent, definir una estratègia de futur, integrar i cohesionar un ampli espai social que actuï com a força motriu del país, en tots els àmbits. No és fàcil. Perquè implica àmbits on l’independentisme té poc predicament, com ara el sindical. La vaga, com a instrument de lluita, anirà sempre coixa si no compta amb la complicitat de les majories sindicals.

Avui, el món associatiu que acompanya i ha coliderat el procés és encara en bona mesura el de la cultura d’arrel resistencialista, com l’ERC de no fa tants anys. Molt lluny del món sindical, de les lluites obreres, de les reivindicacions socials, per molta campanya benintencionada de lluites compartides. De fet, en bona mesura, les aliances que s’han teixit a l’Ajuntament de Barcelona són una evidència que rere la façana no hi havia res més. Bones intencions, màrqueting, però una aliança vaporosa. D’altra banda, aquest món associatiu també manté profundes discrepàncies estratègiques. A tot arreu hi ha fang quan plou.

El Congrés republicà té el repte descomunal de desbrossar el camí, de fer aterrar l’1-O, d’interpretar-lo com una gran victòria, com el principi de tot i no pas com el final de res. Sabedors també que una flor no fa estiu, ni dues primavera. I alhora que el desconcert actual dibuixa una fase complexa, precisament perquè som en un estadi que mai no havíem estat, una dimensió desconeguda que demana perseverar, paciència i tornar a visualitzar un camí, tothora que reorganitzar les pròpies files per afrontar amb determinació un horitzó que estarà marcat per la repressió i pel càstig exemplar que l’Estat voldrà executar damunt els presos de l’1 d’Octubre i del conjunt del moviment independentista. I sabedors (no val a amagar el cap sota l’ala) que per reeixir caldrà assumir un nou embat, que no serà indolor i pel que caldrà ser més, estar millor preparats i actuar amb tota la determinació. Ara ja coneixem l’enormitat del repte, la inoperància de la Unió Europea i la disposició de l’Estat a esclafar-nos sense miraments. I això inclou instruments de lluita que s’han demostrat vàlids i eficaços, tant en el context internacional com en l’intern, tal i com ja es va assajar exitosament amb la insubmissió: la desobediència civil. Però no com a recurs semàntic, ja n’hi ha prou de tro sense llamp, sinó com a instrument de confrontació en el marc d’una estratègia guanyadora i empoderada per una gran majoria social.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Sergi Sol
Sergi Sol

Periodista