El meu darrer article publicat a El Tempsacabava amb una cita del poeta provençal, Frederic Mistral. Sovint quan pronuncio aquest nom a casa nostra el personal fa una ganyota, probablement per la sensació estranya que causa la familiaritat d’un nom en qüestió –que l’hem sentit prou sovint i que trobem en avingudes, carrers, escoles i fins i tot fleques–, combinada amb la incomoditat de no saber qui era exactament ni haver-ne llegit ni una línia.
Algú es demanarà quina transcendència té això i per què caldria parlar-ne en un article d’opinió i actualitat com aquest. La resposta és senzilla: com ja vam denunciar fa unes setmanes en l’article dedicat a Robèrt Lafont, la manca de consciència i de coneixement del lligam existent entre la cultura occitana i la nostra, representa una amputació inassumible per al nostre país. La desconnexió entre aquests dos móns, que en realitat són dues cares de la mateixa moneda, ens fa innecessàriament petits, immerescudament excepcionals en el pitjor dels sentits: si hom és excepcional, vol dir que és raret, i si és raret, és que no se’l pot tractar igual que els altres. Per això, alguns diem que és urgent de tornar a establir el mapa cultural de la nostra civilització, això és l’univers simbòlic i l’imaginari col·lectiu que volem a disposició de la nostra ciutadania. Diguin el que diguin alguns provincians nostrats, aquesta és l’única via per tenir un passaport que ens permeti parlar de tu a tu amb els veïns europeus i amb la resta del món.
En aquest sentit, els departaments d’educació dels governs de les nostres estimades comunitats autònomes del País Valencià, Illes i Catalunya, farien bé de demanar-se el mateix que es demanava un servidor en preparar les lliçons per als meus alumnes de literatura catalana. Si tan important considerem el fenomen de la Renaixença per a la nostra cultura, el podem estudiar sense connectar-lo amb els felibres occitans? Podem entendre la recuperació dels Jocs Florals de Barcelona l’any 1859 sense esmentar l’origen tolosà d’aquests jocs medievals i el simbolisme que això representa(va)? Podem analitzar la tradició literària catalana sense emmarcar-la en una tradició occitanocatalana compartida? Podem entendre Maragall o J.V. Foix sense entendre el somni occità? Podem llegir Verdaguer i el seu poema Plus ultra sense conèixer Frederic Mistral?
La relació entre Jacint Verdaguer i Frederic Mistral es va iniciar arran dels Jocs Florals de Barcelona de 1868, on assistiren com a convidats un tropell de felibres encapçalats pel poeta de Mallana. Josep Pla deia que Mistral tenia “una transcendència superior a la seva literatura escrita”. Efectivament, els testimonis d’aquella època que van conèixer Mistral convenen a dir que, més enllà de l’obra, es tractava d’un individu, d’un personatge, que en el tête-à-tête desprenia un magnetisme poètic fora de sèrie. Qui sap si va ser aquest magnetisme el que va atrapar Verdaguer, per a qui Mistral va ser, d’ençà d’aleshores, un veritable Mestre en Gai Saber. De fet, a partir d’aquell moment, la relació –especialment epistolar– entre Verdaguer i Mistral ja no s’aturarà pràcticament fins a la mort del poeta català. Al llarg de tota la seva vida, Verdaguer viurà etapes de tota mena, canviarà de feines, d’amos, d’amics, de llocs de domicili, etc. El que no canviarà, tanmateix, serà la seva relació amb Mistral, sempre recíprocament fidels.
Un exemple, conegut pels acadèmics, d’aquesta relació alumne-mestre és la segona edició de l’Atlàntida. Verdaguer decideix de publicar-la acompanyada d’un pròleg que conté la carta de Mistral de resposta a la tramesa que li havia fet el poeta de Folgueroles de la primera edició del poema mític. Per contra, el que sorprèn és que no sigui prou sabut ni estès que el famosíssim poema Plus ultra del poeta català ve introduït per un lema en occità d’autoria mistraliana: estèla, fai-te clara / car cerque mon camin. L’any 1868, precisament l’any que Mistral i Verdaguer es coneixen, el de Mallana escriu el poema A una que m’escrigué. El poema acaba amb els versos que després Verdaguer recuperarà com a lema del seu Plus ultra.
Hem de considerar normal, doncs, que el poeta provençal, lingüista, autor de l’obra lexicogràfica Lou tresor dóu Felibrige –el diccionari més ric fins ara existent de la llengua occitana, i, en certa manera, catalana–, activista impulsor del moviment Felibritge -moviment cultural de defensa i renaixença literària de l’occità, paral·lel i coetani a la nostra Renaixença-, pensador i intel·lectual sigui un perfecte desconegut a casa nostra? L’any 1904 Mistral va ser reconegut amb el Premi Nobel de literatura, pel poema Mirèia. Aquest poema, de fet, és el causant que avui hi hagi tantes Mireies entre nosaltres, tot i que probablement ben poques siguin conscients que deuen el seu nom a Mistral. En qualsevol dels casos, el Nobel va ser una fita encara avui històrica: és el primer i darrer autor europeu de llengua sense estat de rebre tal guardó. És cert, no tot són silencis. A Montjuïc, el poeta de Mallana hi té un monument dedicat a la seva obra. El 1930 els organitzadors dels Jocs Florals de Barcelona van encarregar una columna amb un bust de Mistral per a les escales del Palau Nacional de Montjuïc amb motiu del centenari del seu naixement. El 1939 -tots podem imaginar per què- els versos en occità i català que hi havia inscrits van desaparèixer. Per sort, aprofitant el centenari de la mort del poeta, i gràcies a la bona feina del CAOC, el monument mutilat va ser restituït.
Es va apagar l’estèla de Mistral a Catalunya, arran de la mort de Verdaguer? Si no del tot, no hi ha dubte que almenys malviu “sense mostrar-se” com una “beluga ennivolida / entre-luses dobtosa”, parafrasejant el poema del mestre de Mallana. Malauradament seguirà així fins que no incorporem als programes d’estudi de literatura catalana, tota la tradició literària que compartim amb els occitans, des dels trobadors fins als nostres dies.
