La llengua és poder

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Sembla que, darrerament, arran de la coincidència temporal en la publicació d’un seguit d’estudis i enquestes sobre usos lingüístics diversos –amb el plat estrella del de la Plataforma per la Llengua, a propòsit del català als patis dels centres educatius de les zones urbanes del Principat–, el tema de la llengua torna a estar de moda i en boca de tothom. 

A mi em sembla, tanmateix, que fins ara la majoria de discursos polítics sobre aquesta qüestió s’han centrat en dos pilars argumentals i n’han oblidat un tercer tant o més fonamental que els altres dos. Així, d’una banda hi trobaríem els koinesians, el discurs dels quals pivota, a grans trets, sobre la idea que totes les llengües són un patrimoni de la humanitat immaterial que cal protegir i que l’única manera de salvaguardar una llengua, si no es vol com a peça de museu, és emprar-la, parlar-la. Com que el català només es parla en un territori de quinze milions d’europeus –“només” si ho comparem amb llengües com el xinès, l’anglès o el castellà–, cal que en aquest espai es duguin a terme accions i s’emprenguin mesures ambientals per garantir-ne el futur, atès que les llengües planetàries com el castellà i l’anglès sempre manifesten la tendència intrusiva d’intentar ocupar els espais de les llengües petites i mitjanes com la nostra. Podríem concloure, doncs, que aquest discurs, que beu directament del conegut ecologisme lingüístic, fa una defensa aferrissada de l’aplicació de polítiques lingüístiques de protecció i promoció del català per raons bàsicament patrimonials i culturals. El taló d’Aquil·les d’aquesta línia discursiva és que una part molt important de la població és egoista, curterminista, i profundament utilitarista. És a dir, bona part dels nostres conciutadans estan convençuts –o diuen estar-ho– que les llengües són, bàsicament, eines de comunicació i que, per tant, no és tan greu si desapareixen, si les canviem o si deixem de transmetre-les als fills. La prova que la majoria de la humanitat pensa així és que any rere any s’extingeixen llengües al món, i la raó no és pas altra que llurs parlants, un dia, van arribar a la conclusió que llur llengua no era prou o tan útil com ho era una altra. I la van canviar. Van substituir-la. 

D’una altra banda, hi trobaríem els discursos dels cohesionadors. Es tracta d’una línia ideològica que ve dels temps de la transició, especialment dels sectors psucaires de l’època i, posteriorment, de l’ERC i la ICV del tombant de segle que hem deixat enrere. Pel broc gros, podríem resumir-la explicant que aquest sector el que defensa és la necessitat de dur a terme polítiques lingüístiques de foment i protecció del català a fi de garantir la inclusió i la cohesió socials del país. És, de fet, aquella idea que Catalunya és i ha de ser un sol poble i que, per tant, la llengua no pot ésser un element generador de discriminacions, exclusions o separacions entre la ciutadania. La idea era que, als 80, els catalanoparlants es relacionaven en català –i, per tant, volien mantenir llur llengua– però, quan els convenia, podien emprar el castellà perquè tots ells eren també competents en aquella llengua. En canvi, els castellanoparlants no podien fer l’exercici invers: si els convenia d’emprar el català, no podien perquè no n’eren competents

Cal agrair a aquest sector, per exemple, que la Catalunya dels anys 80 apostés nítidament i consensuada per una escola immersiva en català a tot el país. Caldria recordar que aquesta reivindicació educativa, de fet, va néixer a Santa Coloma de Gramenet, atès que els primers interessats que llurs fills estudiessin en català i se’l fessin seu, eren els pares de famílies d’orígens castellanoparlants diversos, que no volien que, per raó de llengua, hi haguessin els catalanets de primera, i els de segona. 

Aquest enfocament ideològic va funcionar força bé a favor del català durant els anys 80 i 90 del segle passat i, fins i tot, durant la primera dècada del nostre segle. La raó era senzilla: durant pràcticament trenta anys, es van combinar unes polítiques lingüístiques –en els plans institucional, cultural educatiu i comercial– del tot inclusives i obertes a tots aquells que no s’havien incorporat encara al català, amb el paradigma, en certa manera tàcit, subjacent i il·lusori, que tot aquell qui volgués ascendir socialment i econòmica a Catalunya havia d’apuntar-se al català. El taló d’Aquil·les d’aquesta tendència és que aquest miratge segons la qual sense el català no pots triomfar a Catalunya, en els darrers temps, s’ha esvaït: s’ha fet del tot palès que era fals. La globalització i un món cada cop més connectat, la manca de valentia política a l’hora d’aplicar polítiques lingüístiques que potser no haurien estat del tot simpàtiques per a tots els sectors, però, sobretot, la irrupció de Ciudadanos a la política catalana des de l’any 2006, han estat algunes de les causes de la caiguda del vel. Caldria, de fet, reconèixer l’èxit del fenomen del partit de Rivera: en menys de deu anys (2006 - 2015), hem passat d’un Parlament català en què gairebé ni el PP gosava no parlar-hi en català, a partits independentistes que han comprat acríticament la idea de proposar candidats que ofereixin una estètica xarona i discursos en castellà amb pinzellades de trets meridionals incloses.

Deia al començament de l’article que fins ara la majoria de discursos sobre llengua de casa nostra s’han basat en aquestes dues tendències i n’han oblidat una tercera que ara, en aquests moments, em sembla cabdal. La tercera tendència és la que reivindica que la llengua és, sobretot, una eina de poder: una arma per apuntalar els fonaments de l’hegemonia cultural, de la sobirania política i del control del territori davant aquells poders –polítics, econòmics, empresarials– que pretenen utilitzar-nos com a colònia extractiva. Tots els països sobirans del món disposen dels mecanismes que consideren més oportuns per protegir llur sobirania. Als Estats Units, hom no pot aspirar a ser president del país si no hi ha nascut. Als règims totalitaris musulmans, és impensable que triïn de cabdill algú que no cregui en Al·là. A l’Estat Espanyol, pràcticament ningú no pot assumir responsabilitats polítiques de pes sense jurar o prometre lleialtat a la sacrosanta Constitució espanyola. A Andorra, és més fàcil pujar i baixar tres cops seguits el pic d’Arcalís  corrent a ple hivern, que obtenir la ciutadania per tal de poder participar políticament. I doncs, casa nostra, no podríem considerar que la llengua és un ingredient d’allò més útil per protegir els nostres interessos

Les llengües, a diferència del lloc de naixement, de l’ètnia o del sexe, s’adquireixen, és a dir, es poden aprendre. És més, les llengües, a diferència de les religions o dels partits polítics, són promíscues: és a dir, se’n poden aprendre i parlar tantes com es vulgui, es poden acumular, sense problemes. Tothom, per tant, sigui blanc, negre, ros, alt, baixet, més gros o més prim, tothom pot aprendre i parlar català. Només cal una cosa: voler-ho. Quina millor manera, doncs, per fer un primer filtre d’aquells que volen operar al nostre país, que exigir-los el petit gest que ho facin en la nostra llengua? 

Per tot això, l’independentisme català ha de redreçar el seu discurs sobre llengua. Col·locar el català i el castellà en el mateix nivell en una futura República és un error gegantí que, de fet, a qui menys beneficia és a les classes populars d’origen castellanoparlant. Per què? Feu la prova: aneu a qualsevol barri de l’àrea metropolitana de Barcelona i expliqueu que si per poder treballar de qualsevol cosa a Catalunya poguéssim exigir el català per llei –i es complís–, això els beneficiarà a ells i a llurs fills. Expliqueu-los que a l’hora de trobar feina els seria molt més fàcil que avui dia perquè gràcies al català exigit per llei, s’estalviarien d’haver de competir amb els famosos 400 milions de castellanoparlants del món. I aquell dia, els grans serien petits, i a l’inrevés. I els que avui són els primers serien els últims d’arribar. 

“Qu’un pòble tombe esclau, se ten sa lenga ten la clau, que de sas cadenas lo desliura.” Frederic Mistral i Magistral

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Marçal Girbau
Marçal Girbau

Filòleg i occitanista.