Vidents i exorcismes: els quaderns inèdits de Jacint Verdaguer

El catedràtic de filologia catalana de la Universitat Pompeu Fabra Narcís Garolera, un dels estudiosos més actius de l'obra de Jacint Verdaguer, autor -amb Marta Pessarrodona- d'una recent biografia a Quaderns Crema, ha tret a la llum dos quaderns inèdits del gran poeta corresponents a l'època en què assistia a exorcismes i sessions de vidents. Un Verdaguer sensible també als problemes dels més desafavorits.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Jacint Verdaguer i Santaló (Folgueroles, Osona, 1845 – Vil·la Joana, Vallvidrera, Barcelona, 1902), poeta i sacerdot, i un dels restauradors del català com a llengua literària, tingué una vida novel·lesca reflectida en multitud de llibres i monografies. Però no deixà cap autobiografia ni llibre de memòries. I la que podria ser una font valuosíssima d'informació, una llibreta coneguda com a "Diari íntim", amb anotacions dels seus darrers anys, no s'ha pogut trobar mai.

Cercant aquesta llibreta, després de més de vint anys de recerca, Narcís Garolera va trobar dos quaderns, també inèdits, que contenien notes personals dels períodes 1881-1882, 1891-1892 i 1899-1900. "La major part corresponen a la mateixa època en què Verdaguer assistia a reunions de vidents -on es practicaven exorcismes- i prenia notes de les sessions en quaderns semblants", apunta Garolera en un article del número 177 de la revista Ausa. L'estudiós hi explica el rocambolesc itinerari dels quaderns i trau a la llum els textos inèdits que contenen.

"Aquestes coses són molt lentes, has de tenir molta paciència, com els pescadors. Vaig saber que un particular tenia llibretes de Verdaguer i vaig pensar que una podria ser el Diari íntim, avui desaparegut. El que passa és que no hi havia un sol diari. Verdaguer escrivia anotacions en molts quaderns. I el que jo trobe són dos quaderns anteriors a aquell diari i, probablement, n'hi ha més", apunta Garolera. Al llit de mort, Verdaguer confià el Diari íntim seus marmessors, el Dr. Ramon Turró, i aquest el deixà veure a Josep Pijoan, que el volgué publicar. Però aquella relació de Verdaguer -un sacerdot, recordem-ho- amb determinats fenòmens paranormals era motiu de neguit en l'entorn verdaguerià. "Molta gent ha sofert aquestes sensacions anormals i han patit doblement perquè no gosaven confessar-les i no tenien precedents recordats d'altres semblants. Un cas que conec bé és el de mossèn Jacinto Verdaguer, del que vaig tenir un diari íntim que varen fer fonedís els marmessors", escrivia Pijoan en una carta del 1947 citada per Garolera.

En tot cas, correspondència, quaderns i objectes personals de Verdaguer foren venuts a un antiquari, que els llegà al seu fill. Garolera localitzà el propietari del fons, però aquest "no em deixava veure els quaderns, potser aconsellat per Josep Maria de Casacuberta, que hi va tenir relació per a l'edició de l'epistolari", diu en al·lusió al verdaguerista que publicà les cartes del poeta. Garolera hagué d'esperar que el possessor dels papers verdaguerians traspassara i, finalment, va poder consultar i publicar els quaderns amb permís de la vídua i els fills. Un d'ells tenia, a l'etiqueta de la coberta, una curiosa anotació: "Ojo!" (sic).

Narcís Garolera Narcís Garolera.

Pel que fa al destí de l'altre diari, confiat al Dr. Ramon Turró, el rastre es perd amb una venda paral·lela que en féu un nebot polític seu. Aquesta persona, que no valorava els valuosíssims materials que tenia entre les mans, morí en un bordell. Una història fascinant. Com gairebé tot el que envolta la figura del Mossèn.

Gats negres, el maligne i els desheretats

A l'espera de l'aparició del Diari íntim, l'interès dels quaderns rescatats per Garolera rau en el fet que són coetanis de l'època que Verdaguer comença a relacionar-se amb un grup de vidents i practicants d'exorcismes. En aquestes notes hi ha persones necessitades, desheretats que el capellà-poeta escolta en confessió, al·lusions al "maligne", gats negres i fenòmens relacionats amb la imatgeria religiosa, entre el paranormal i l'onirisme.

"El nostre poeta nacional en va passar de tots colors", resumeix Garolera. "A Verdaguer li va passar com a Petrarca, poeta llorejat, que, cap als 40 anys, té una conversió, una epístrofe, que el fa entrar en una crisi que li farà escriure el Secretum. I al Verdaguer que publica Canigó i és coronat poeta de Catalunya li passa una cosa semblant: el canvi es produeix després d'un viatge a Terra Santa. I comença a assistir a sessions de visionaris que anota en uns quaderns. Els dietaris que he trobat són paral·lels a les llibretes de visions i exorcismes que ja s'han publicat", diu en referència a uns escrits que costà de fer públics per les resistències del bisbat de Vic. "El nostre poeta nacional", prossegueix, "va patir molt i el van fer patir molt. Però sortosament, gràcies a això Verdaguer va escriure poesia subjectiva, no col·lectiva. Quan és un personatge bandejat produeix uns poemes molt moderns, molt baudelairians".

Alhora, hi ha la ingenuïtat de Verdaguer, que dóna crèdit a les visions. "Per què es creia el que sentia? Per què anotava tot el que deien les vidents? Va perdre el cap, Mossèn Cinto? No, segons els metges que li diagnosticaren una salut mental absoluta. Patia una contradicció que se li féu insuportable: era el capellà domèstic rica d'Espanya, la dels marquesos de Comillas. I, en tornar de Terra Santa, es dedica als pobres, als marginats, a les víctimes de la industrialització que sols podien viure de la caritat", relata Garolera.

Personatges com un que apareix als escrits, del gener del 1881: "Al cap d allá del mes llunyá de Barcelona acabo de visitar un jornaler, que acaba de tenir la desgracia de trencarse la cama. L he trobat estes en un llit, ahont no s'havia cambiada la roba de molt de temps. Li diuhuen lo Moro, encara que es un bon cristiá (...) Jo havia anat á aconsolar a aquell pobre malalt de ses penes y sortia de sa visita aconsolat de les meves". Persones com "Maria Hosta, valenciana, vellísima",  que "te la filla tullida y m diu que las duas no tenen mes que la Creu de Nostre Senyor". O una "pobra velleta", Maria Fabra, que renuncia a tirar-se al mar perquè veu Mossèn Cinto a la Rambla de Barcelona.

Sectors desafavorits entre els quals també hi havia elements anarquistes, cosa que tal vegada explicaria que l'estàtua de Verdaguer fóra respectada durant la Guerra Civil. Mossèn Cinto era un personatge popular, respectat pels pobres. Al marge de les pulsions socials, hi ha l'interès per les visions. "Els quaderns revelen que molts anys abans del Diari íntim, en els pitjors anys de la seva vida, entra en contacte amb un grup de visionaris, gairebé una secta". Molts d'ells eren pobres i analfabets.

"Verdaguer era un artista, tenia una visió del món diferent, no era una persona normal, amb sentit comú", al·lega Garolera, i apunta al mateix temps que era una persona "crèdula, sense malícia", que dóna crèdit als miracles i fets extraordinaris que li són relatats, com ara la salvació d'una altra dóna del suïcidi per la intercessió de Sant Josep. O imatges de Crist que es despengen de la paret per compartir la seua sang purificadora. Per no parlar de la seua fe en els exorcismes: "Quantes animes se salvarien, en l'hora de la mort, si 's deslligaran ab los exorcismes!", escriu en una nota de l'abril del 1892. Un altra cara d'un personatge cabdal de la Renaixença que tingué una existència a l'altura del seu mite.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.