Jo hagués votat que no

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Durant la campanya electoral de les eleccions catalanes del setembre del 2015, Artur Mas va emplaçar al govern espanyol a negociar un referèndum acordat vinculant. Deia que “qui ha de moure fitxa és l’Estat, perquè ens han dit sempre que no, mai no s’han assegut a negociar res i ens han posat querelles”. Més endavant, quan ja l’havia substituït Carles Puigdemont en la presidència de la Generalitat, la reivindicació del referèndum acordat sempre va estar sobre la taula, entenent que aquesta seria l’opció ideal en un país civilitzat. Així, durant el mes de febrer de 2017, quan ja s’havia proclamat allò de “o referèndum, o referèndum” des del faristol del Parlament, en la mateixa tribuna el president replicava a Miquel Iceta que el Govern ho havia “d’intentar tot perquè hi hagi un referèndum acordat”. Encara tres mesos després Puigdemont parlava d’un “últim intent” d’acordar un referèndum amb Rajoy i especificava que “tornarem a dir a Madrid que podem parlar de la data, de la pregunta, de les majories o de la implantació de resultats”. 

Tant Mas com Puigdemont suposo que sabien que aquest acord no arribaria pas, tenint en compte que el suposat interlocutor estava plenament instal·lat en una intransigència propera al fanatisme. Per a molts independentistes convençuts segur que aquest plantejament era sobrer per retòric, preveient molt encertadament que ningú s’asseuria a negociar res. Però paral·lelament a aquest punt de vista en el qual m’hi compto, hi havia un gruix significatiu dels catalans que estaven disposats a defensar un referèndum sempre i quan fos pactat amb el govern espanyol. 

Una enquesta publicada per El Periódico de Catalunya el desembre del 2016 estipulava que aquests eren vora el 35%, una porció important de la ciutadania. Per tant, era comprensible que el govern català continués apel·lant a la necessitat d’arribar a un acord, justament per assenyalar que l’obcecació immobilista residia al Palau de la Moncloa i no pas a la plaça de Sant Jaume o al parc de la Ciutadella. 

La setmana passada vam veure com una part majoritària de l’independentisme, amb els 14 diputats d’ERC i els 4 de Bildu, s’abstenia en la segona votació al Congrés per a la investidura de Pedro Sánchez. Un gest que, igualment, no va servir per a què el candidat socialista revalidés el seu càrrec de president. Personalment, estic segur que és una pèrdua de temps si s’espera, a canvi, alguna mena de gest del govern espanyol. Ni comportarà cap avenç en l’exercici del dret a l’autodeterminació, ni hi haurà cap concessió en matèria de drets civils, ni suposarà –ni tan sols- cap millora en els termes econòmics de la vella escola del peix al cove. Sánchez es mereixia, amb la seva prepotència i la seva altivesa, un no rotund que l’enviés a pasturar, independentment de quin fos l’escenari alternatiu. Al final, si només ha estat capaç de recollir el suport del Partit Regionalista Càntabre, és el seu problema i la seva responsabilitat.  

Al marge de com jo pugui veure-ho o deixar-ho de veure, tots sabem que hi ha una part de l’arc parlamentari català que ha afrontat l’assumpte de l’autodeterminació de Catalunya reduint-lo una crítica a la dreta espanyola. Socialistes i comuns deixaven entreveure que un govern d’esquerres a l’Estat que foragités el PP obriria una nova era de col·laboració, diàleg i entesa. Votar-los a ells era condició sine qua non per a la resolució del conflicte i, amb la broma, han arrossegat cap al seu cantó la diferència que hi ha entre la majoria independentista i el 80% de partidaris d’un referèndum. Vist així, potser sí que costa ben poc d’assenyalar que l’esquerra espanyola prefereix jugar a la ruleta russa o lliurar-se als seus adversaris electorals abans que negociar de veritat amb l’independentisme català i el basc. Potser sí que això pot ajudar a una part dels nostres conciutadans a veure, una altra vegada, on s’atrinxera la intransigència. El temps ho dirà. 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Andreu Pujol
Andreu Pujol

Historiador, historiador de l'art i autor del Ministeri d'Incultura: Catalunya a la recerca d'un Kitsch nacional (A Contra Vent Editors, 2013).