La desfeta de l’esquerra espanyola

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

El fracàs de la investidura de Pedro Sánchez ha deixat en l’aire una legislatura que es contemplava, si més no, regeneradora. L’obligada entesa entre els socialistes i Unides Podem per formar govern podia no generar entusiasme, però és evident que, davant del que pot venir, aquesta opció és la menys dolenta possible a l’Estat espanyol. Les crides d’Esquerra Republicana, d’EH Bildu, del Partit Nacionalista Basc i Compromís perquè PSOE i Unides Podem tancaren el pacte eren simptomàtiques. Però no ha estat possible i els dos partits més votats de l’esquerra espanyola han demostrat, una vegada més, que l’únic que comparteixen és una irresponsabilitat històrica que pot tenir un desenllaç fatal. Tot queda pendent si al setembre es reconduirà la negociació perquè la investidura de Pedro Sánchez siga, finalment, efectiva gràcies a un pacte d’esquerres. Però tal com s’ha desenvolupat tot, a hores d’ara aquesta opció sembla ben complicada.

“Mirin la dreta. Estan encantats de la vida. Aplaudeixen amb les orelles”, deia el diputat Gabriel Rufián adreçant-se a Pedro Sánchez i Pablo Iglesias. La divisió irreconciliable al si de l’esquerra espanyola és un tret històric, però el pas del temps feia pensar que PSOE i Unides Podem havien d’anteposar la responsabilitat a les lluites egòlatres i la divisió fratricida. Hi ha qui assenyala com a responsables els assessors de Pedro Sánchez, un polític acostumat a arriscar i a guanyar però que sembla que no té en compte que la sort, un dia, desapareixerà. Sembla evident que si el 10 de novembre hi ha unes noves eleccions, la dreta no deixarà escapar l’oportunitat. Aquest espai, també dividit —ara el formen tres partits— sap perfectament que la divisió del vot en les províncies menys poblades de l’Estat va ser el principal factor que va donar la victòria als socialistes el passat 28 d’abril. Algú pensa que no ho corregiran si hi ha una repetició electoral? L’altre factor fonamental, potser el més important per explicar el resultat de les eleccions generals, va ser la mobilització històrica de l’esquerra. Algú pensa que un electorat desencantat tornarà a acudir en massa a les urnes, per més por que els faça Vox amb el seu discurs masclista i autoritari? La incapacitat de Pedro Sánchez i Pablo Iglesias per posar-se d’acord després de les eleccions generals del 20 de desembre de 2015 ja va desmobilitzar l’esquerra en les del 26 de juny de 2016. El resultat ja el coneixem: el PP de Mariano Rajoy va augmentar la majoria, el PSOE va perdre 100.000 vots i Unides Podem-En Comú un milió. De precedents per aprendre la lliçó, no en falten.

És evident que els de Pablo Iglesias no han estat a l’altura. La seua inexperiència política s’ha notat a l’hora d’encarar unes negociacions que haurien d’haver estat fructíferes i que, malgrat el nombre insuficient de ministeris oferts per Sánchez, la prioritat era formar govern. Alhora, però, no es pot oblidar que, si algú havia de garantir suports per ser investit, aquest era Pedro Sánchez, que s’ha dedicat més a parlar amb els seus presumptes socis a través dels mitjans que seient a la taula de diàleg. Un Sánchez que en campanya electoral, en l’oposició i en les primàries del seu partit sembla adalil de l’Espanya plurinacional i del diàleg —només cal recordar-lo condemnant les càrregues policials de l’1 d’octubre—, però que des del Govern representa, més aviat, la pitjor cara del seu partit. Aquesta opció, la més jacobina del PSOE, no és la que han votat les seues bases en les darreres primàries celebrades els últims anys. Sánchez sembla haver-ho oblidat. I això ho pagarem tots i totes.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

El Temps
El Temps