Conviccions i responsabilitat

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Derrotada en la Primera Guerra Mundial, Alemanya va esdevenir un polvorí polític. Tres mesos després d’haver signat l’armistici, el 28 de gener de 1919, Max Weber va acudir a Munic a donar una conferència sobre «la política com a vocació» davant la Lliure Unió d’Estudiants de Baviera. Però aquell no era un moment ni un lloc qualsevol: a imatge de la revolució russa, Munic era llavors la capital de la República Soviètica de Baviera, que va durar només uns pocs mesos. Weber tenia llavors cinquanta-cinc anys i sobre la conferència que va dictar —un text capital de la sociologia política— plana un aire de reconvenció a una joventut políticament esvalotada que volia canviar-ho tot i canviar-ho ja. Per contra, el sociòleg alemany caracteritzava el polític com un personatge obligat a buscar un equilibri entre les seues conviccions i les seues responsabilitats. És a dir un equilibri entre principis i circumstàncies. Els nostres ideals diuen alguna cosa sobre el que volem ser, certament, però els nostres compromisos revelen qui som realment. 

La fallida investidura de Pedro Sánchez com a president, fruit del fracàs de les negociacions del PSOE amb Unidas Podemos per a conformar un govern de coalició, ha tornat a posar d’actualitat aqueixa vella distinció weberiana. Perquè en aquest cas també són especialment importants les circumstàncies ambientals: cal no oblidar —però la política actual oblida molt ràpidament— que la configuració de l’actual Congrés dels Diputats és resultat directe d’uns comicis, els del 28 d’abril proppassat, en què s’enfrontaven dos models d’estat, més que no unes quantes formacions polítiques isolades. Aquell fou un enfrontament amb cara de pomes agres: dubte molt que en cap de les eleccions anteriors s’hagen proferit desqualificacions, insults, insolències o menyspreus com les que es van escoltar durant aquella —llarguíssima i desagradable— campanya electoral. El bloc de les forces polítiques d’esquerres va guanyar, finalment, la contesa. O això, almenys, va semblar en un principi.

Perquè, tal com va dir Pedro Sánchez en la tribuna d’oradors una vegada consumada la desfeta, «¿quina és aquesta esquerra que perd fins i tot quan guanya»? No pretenc, ara ni ací, endossar culpes o responsabilitats a uns o altres: d’això ja se n’ocupen ells mateixos i els corifeus periodístics que els fan de claca. És cert que durant els últims dies semblava que a uns i a altres els importava més guanyar la batalla del relat —l’storytelling del que ja vaig parlar un altre dia— que acordar un govern de coalició per als quatre anys vinents. Però el que més m’importa és subratllar —i recordar— que la democràcia, més que no un règim d’acords, és sobretot un sistema per a conviure en condicions de profund i persistent desacord. Parlem, òbviament, de desacords que tenen a veure amb les conviccions de cadascú. Perquè, per sentit de la responsabilitat, el sistema democràtic necessita els acords polítics, sobretot en aquelles qüestions que defineixen els termes del contracte social que fa possible la convivència pacífica de persones amb idees molt distintes, si no directament oposades. La política democràtica no pot produir veritables canvis en la realitat social sense algun tipus de cessió mútua. Valga com a exemple el problema educatiu, estancat i estanyat per la impossibilitat d’acord entre dreta i esquerra, que es van alternant a l’hora de recuperar l’assignatura de religió (catòlica) o substituir-la per una altra inspirada en la idea —il·lustrada, revolucionària, moderna— de ciutadania política. 

Però és que els acords són més importants encara quan els costos dels desacords són molt elevats: en el context polític actual, amb una extrema dreta instal·lada en les institucions i la resta de formacions conservadores disposades a governar amb ella, la cessió mútua es fa peremptòria i imprescindible, perquè els costos de retardar les decisions oportunes són especialment onerosos. En aquelles eleccions i en aquesta legislatura el que està en joc és molt més que no decidir quina força —o quin líder— detindrà el poder ni, tampoc, quant de poder. Ens juguem la definició d’un marc comú —legal però també mental— amb el qual acarar els problemes que l’estat espanyol té damunt la taula i que, contràriament al que molts pensen, no es solucionaran mirant cap a un altre lloc, amenaçant de reimplantar el 155 o confiant en la generositat interpretativa d’una sentència judicial. Ens estem jugant el futur. Que durant el recent debat d’investidura, això ho hagen hagut de recordar els representants del PNB i ERC —partits que alguns gasetillers i politicastres espanyols no dubten a titllar d’inconstitucionals quan els interessa— diu molt, i molt poc, de l’estat en què es troba la política espanyola a hores d’ara.

Per a imaginar el futur, però, de vegades convé no oblidar el passat. Max Weber va morir un any i escaig després de donar aquella conferència en la capital de la soviètica Baviera que va ser ràpidament substituïda per la República de Weimar. Un sistema democràtic que, tanmateix, va durar tot just quinze anys: el 1934 es va instaurar el Tercer Reich, després que un any abans el partit liderat per un atrabiliari Adolf Hitler guanyés les eleccions federals d’Alemanya amb 288 escons. Sis anys abans n’havia aconseguit dotze.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Anna López
Anna López

Doctora en ciències polítiques i periodista