Contar, comptar

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Molt abans que reaparegués aquesta nova vella dreta a toc de corneta i «cierra, España», als anys 80 una altra nova dreta va prendre possessió del Regne Unit (amb Margaret Tatcher) i els Estats Units (amb Ronald Reagan). Llavors el socialisme real estava dempeus, encara intimidava, i per això aquest nou liberalisme li disputava la partida en el mateix terreny de joc: l’economia. Ben al contrari que el model comunista, partidari d’una intervenció total dels mecanismes econòmics de la societat, el neoliberalisme propugnava la mínima ingerència. A tot estirar, els bancs centrals només havien de preocupar-se de mantenir la inflació en un saludable 2% i això es podia aconseguir simplement controlant els tipus d’interès. Algunes idees d’aquella revolució conservadora continuen governant l’actual imaginari econòmic: disciplina pressupostària, reducció d’impostos, liberalització del comerç o desregulació dels mercats financers.

Encara que la crisi del 2007 va palesar que el creixement econòmic s’havia sostingut artificialment amb un dopatge creditici desmesurat fruit precisament de la desregulació financera, això no afectà la fe neoliberal, els dogmes de la qual encara sostenen el capitalisme vigent, ordim econòmic de les nostres democràcies. Aqueixa esteta imbricació entre economia i política ajuda a explicar-nos per què els polítics poden fer tan poca cosa front a un sistema econòmic que, teòricament, obeeix dictats científics i no decisions preses democràticament. Quan arriben les eleccions els aspirants hi fan alguna pinzellada, sí: uns —el PP— parlen de «revolució fiscal» per referir-se a la tradicional baixada d’impostos i altres —el PSOE— asseguren poder compatibilitzar «creixement econòmic i justícia social». Però són despulles de la vella retòrica, perquè en realitat uns i altres saben que ni poden baixar tant la càrrega fiscal ni redistribuir massa uns excedents minvats. Atès que en economia no es pot canviar gran cosa, els nostres polítics es dediquen a contar-nos altres històries. El diccionari diu que l’storytelling —o relat de marca— consisteix a «explicar una història real o de ficció que reflecteixi els valors d'una marca, amb l'objectiu d'establir un vincle emocional amb el públic objectiu i fer-li arribar de manera eficaç un missatge determinat». I no altrament està esdevenint-se en aquesta campanya electoral, on cada partit tracta d’associar la seua marca a un relat —real o fictici, tant se val— que aconsegueixi «emocionar» els potencials electors. La nació amenaçada és el pal de paller de la dreta espanyola. No hi ha nació sense narració i per això insisteixen tant en bescanviar el relat de l’independentisme català pel d’una Espanya sense costures autonòmiques ni fets diferencials. Així és com el xoc entre nacions acaba convertit en un joc de narracions. L’esquerra, per contra, passa de puntetes per aquesta picabaralla identitària i torna a contar la vella història de la redistribució econòmica i la justícia social

Però aquests comicis, a banda de contar, volen comptar també. Fer un recompte de la respectiva feligresia. Haver aconseguit la fita, històrica en la democràcia espanyola, de portar endavant una moció de censura no ha investit Pedro Sánchez amb una legitimitat suficient que els escons tampoc li prestaven. I per això ha aprofitat una bonança conjuntural per remenar i tornar a repartir les fitxes del tauler polític. Conjuntural perquè, per primera vegada en molt de temps, la dreta lluita dividida per capitalitzar un mateix relat de pàtria en perill. Però també perquè l’esquerra ha après que si es desmobilitza, com a les eleccions andaluses, la dreta governa malgrat comparèixer esmicolada. Els partits han engegat dues narratives senzilles però emocionalment poderoses que tenen més a veure amb els defectes dels altres que amb les virtuts pròpies. El conte no conta què passarà si guanya un, sinó si l’altre ho fa. Que tornarà l’extrema dreta i el nacionalcatolicisme més ranci. Que es trencarà Espanya. Diumenge a la nit, l’escrutini decidirà quin d’aquests contes ha comptat més. 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Anna López
Anna López

Doctora en ciències polítiques i periodista