Salvinis catalans

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Fa unes setmanes, alguns interessats van aconseguir fer viral una imatge lamentable. Al barri del Putxet de Barcelona, ubicat al nord de la ciutat, en una paret es podia llegir “necessitem un Salvini català”. Els qui no fan més que barrejar-ho tot per defensar arguments que no s’adeqüen a la realitat ho lligaven amb una hipotètica pulsió política catalana per la qual l’independentisme s’apropa, a poc a poc, a les tesis del sinistre ministre italià d’Interior. Com a imatge paradigmàtica d’entre els qui defensen aquesta idea hi ha la concentració de suport a Joaquim Forn a la plaça Sant Jaume de Barcelona el dia de la investidura d’Ada Colau, que va convocar l’ANC. Uns quants van convertir aquella manifestació en una cerimònia de l’insult contra l’alcaldessa. Les seues formes de revalidar el càrrec són molt discutibles, però la resposta d’alguns tampoc no va ser gaire exemplar.

La concentració quedava ben lluny de semblar la conjura dels futurs impulsors del feixisme i de l’euroescepticisme a Catalunya. Els qui ho equiparen obliden, intencionadament, que a Europa poques ciutats com Barcelona han defensat amb convicció, passió i mobilització massiva —cal recordar la gran manifestació de febrer de 2017— l’acollida de persones refugiades. D’entre els partits sobiranistes cap no s’atreveix a criminalitzar els immigrants.

Però tot això, però, no amaga els episodis que s’estan vivint darrerament arreu del Principat amb els menors no acompanyats. L’últim ha estat al Masnou, al Maresme, on una cinquantena de veïns han intentat assaltar el centre d’acollida on s’estan aquests menors. L’intent d’assalt el justificaven perquè un d’aquests menors va provar d’agredir sexualment una jove. Els enfrontaments, les pintades aparegudes contra els nouvinguts, tot plegat dibuixa un clima perillós. Sense oblidar que altres agressions sexuals, les que no estan protagonitzades per persones que pertanyen a col·lectius vulnerables, no solen generar episodis com aquest. Les concentracions antiracistes, convocades immediatament després de produir-se aquests fets, esdevenen un bri d’esperança.

Atesa aquesta situació, no és estrany que diverses formacions polítiques aprofiten la ràbia generada per unes agressions sexuals profundament condemnables i alimenten el seu discurs xenòfob. És el que ha passat, per exemple, a Ripoll, on el Front Nacional de Catalunya, que no fa honor en cap cas a la formació homònima que tan admirable paper va fer contra la dictadura franquista -ho explicava Albert Botran perfectament en aquesta revista-, irromperen al consistori amb dos regidors i miren d’obrir-se pas entre un moviment polític, l’independentisme català, que per sort està lluny de consolidar el seu vessant d’extrema dreta. Amb un subtil ús dels termes i assenyalant altres corrents polítics com a “immigracionistes”, l’extrema dreta troba una oportunitat per fer a Catalunya el que ha aconseguit fer a la resta d’Europa: consolidar-se amb força amb un discurs que camufla la discriminació en victimisme.

El brou de cultiu no és el millor possible per evitar que aquestes formacions cresquen. Al remat, les expectatives de la nova política, totalment devastades per la realitat; la incapacitat voluntària d’Europa per resoldre conflictes com el que patim a casa nostra i l’horitzó incert dels governants actuals incentiven aquests partits nous que defensen les ideologies més velles.

Cal actuar amb intel·ligència i solidaritat perquè l’esperit de febrer de 2017 no trobe enemics capaços de contrarestar-lo amb tergiversacions flagrants i nocives. 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

El Temps
El Temps