Pactes antinaturals?

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

L’acord que ha permès a Ada Colau revalidar el càrrec d’alcaldessa de Barcelona ha suscitat polèmica i tota mena de reflexions arran dels pactes municipals. Els partidaris de l’operació ho han justificat argumentant que el sistema polític existent ho permet i que, per tant, és legítim. No cal ser gaire espavilat per veure que és una excusa baratíssima, com disculpar que et tirin una pedrada al cap perquè les lleis de la física ho autoritzen o que t’atropellin deliberadament amb un tràiler perquè ja fa anys que es van inventar els motors d’explosió. 

L’enuig, en tots els aspectes de la vida, apareix quan creiem que algú ens ha infligit un  dany o un perjudici que podria haver evitat. No es tracta, doncs, que Colau pogués pactar amb el candidat de Ciutadans per assolir una alcaldia que no havia conquerit a les urnes. La possibilitat d’això ha quedat demostrada per la via dels fets. El que disgusta és que tenia l’opció de triar una altre camí d’acord amb el sentit majoritari del vot dels seus electors. L’opció de Colau no és un fenomen meteorològic que es produeix al marge de qualsevol voluntat humana, sinó una decisió presa a consciència per ella i el seu equip i, per tant, és normal que molts ciutadans se sentin enfadats o defraudats.

L’essència de la controvèrsia no rau en la possibilitat legal del pacte, doncs, sinó en la naturalesa d’un acord que, per ser legítim, ha de ser prou congruent com per poder-lo justificar davant dels votants sense passar vergonya. Si Colau ha de fer veure que no ha acordat res amb Valls, ha d’aclarir que els vots del polític francès són gratuïts i ha recollir la vara d’alcaldessa amb cara de pomes agres, és que sap que el seu moviment no és lícit.

Al mateix temps que això passava a Barcelona, centenars de pactes s’han fet arreu del país. A quilòmetres de distància de cada un dels consistoris sorgien planys per la composició de diversos governs municipals. Representants parlamentaris lamentaven que tal partit independentista els hagués fet perdre l’alcaldia de tal capital de comarca pactant amb el PSC, mentre oblidaven expressament que el seu partit havia fet exactament el mateix en una altra banda. Un dels casos que més escarafalls ha generat és el de Sant Cugat, on ERC, PSC i la CUP s’han posat d’acord per formar un nou govern d’esquerres que finalitzi amb més de tres dècades de mandats convergents. Esgarrifosos planys d’indignació tot ho inundaven, plors que es convertien en silenci còmplice quan, per exemple, Junts per Catalunya i el PSC acordaven governar conjuntament Vilafranca del Penedès, deixant-ne fora els republicans, o s’aliaven per evitar que ERC obtingués l’alcaldia de Llançà

La realitat postelectoral és que tots els partits independentistes han arribat a acords d’aquesta mena en algun indret o altre. Baixant al detall de cada un d’aquests casos, més que atiar la confrontació irresponsablement, ens hem de fer la pregunta que ens formulàvem davant del cas del pacte Colau-Valls: poden justificar-ho davant del seu electorat sense ruboritzar-se? Doncs, segurament, en la majoria de les ocasions la resposta és afirmativa, amb una multiplicitat de variables: ja sigui perquè convé fomentar l’alternança després de governs que s’han fet massa llargs, o bé es tracti de diferències programàtiques irreconciliables, passant per governs ideats prioritzant l’eix ideològic més que el nacional. 

Cal no oblidar que, en bona part del país, ERC i l’espai postconvergent són projectes completament antagònics. Són l’esquerra i la dreta, són el govern i l’oposició -o viceversa. Fins i tot, en molts municipis aquest seria el pacte incomprensible per a la ciutadania i vergonyant pels candidats. Això, lluny de ser un defecte, és una virtut perquè passa allà on el sistema de partits és majoritàriament de matriu catalana i on l’independentisme és clarament hegemònic. Maldar perquè l’un es converteixi per sistema en la crossa de l’altre només aconseguiria inflar els partits unionistes, que passarien a convertir-se automàticament en l’única alternativa possible. 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Andreu Pujol
Andreu Pujol

Historiador, historiador de l'art i autor del Ministeri d'Incultura: Catalunya a la recerca d'un Kitsch nacional (A Contra Vent Editors, 2013).