I el PSC és més d’esquerres que JuntsxCat?

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

A la fi dels anys 90 i durant la primera dècada del nou segle XXI, en alguns pobles i ciutats de Catalunya, també de l’àrea metropolitana, s’estilaven pactes municipals força curiosos entre la CiU i la ICV d’aleshores. Em vénen al cap casos com el de Sant Quirze del Vallès durant la legislatura 1995-1999 o el de Cerdanyola a partir del 2003, amb el batlle ecosocialista, avui secretari general de la Crida, Toni Morral. L’interès d’aquests pactes radicava en el fet que, en general, acabaven produint polítiques més trencadores i progressistes que els pobles del costat on governaven socialistes en solitari o socialistes i inciativaires, per una raó ben senzilla: molt sovint, els convergents d’aquells llocs tenien més interès en les cadires i els càrrecs institucionals que permetien certes prevendes personals, que no pas en el poder en si mateix. Aquest fenomen permetia que a l’hora de negociar un programa de govern fos més senzill de tirar endavant segons quines polítiques acompanyats de segons quins convergents, que no pas de la major part de socialistes. A tall d’exemple, a Sant Quirze del Vallès, IC, que només disposava de 2 dels 7 regidors de govern, es va fer amb el control de la meitat de les àrees i pressupost municipals. Els convergents van acceptar, fins i tot, de cedir als comunistes la regidoria d’urbanisme –en aquell moment, clau, perquè el poble era en ple creixement urbanístic, com la resta del cinturó metropolità–, probablement una gran renúncia per a tot partit familiaritzat amb les comissions de constructores, tal com anys després vam poder constatar en la població veïna de Sabadell, de la mà del sempre memorable PSC de Manuel Bustos

Tot i que el patró de comportament no era sempre el mateix, la majoria de cops es tractava de pactes de govern que implicaven l’arraconament dels socialistes del govern del municipi en qüestió, per higiene democràtica. Els socialistes de l’època, amb una maquinària molt més preparada per al poder que la convergent, i sempre avesats a la demagògia barata, acusaven els excomunistes d’aquestes localitats de traïdors i de fargar pactes antinatura amb la dreta, com si ells fossin els hereus del POUM

Com era d’esperar, en aquests darrers dies, la cançoneta que el liberalismo es pecado ha tornat a sonar de nou, sempre a fi de pressionar especialment ERC i la CUP, però també els comuns, de no pactar mai de la vida amb Junts per Catalunya, en lloc del món. Barcelona ciutat, Tarragona o Sabadell, són tres escenaris on el PSC es podria veure foragitat del govern, arran d’un pacte que impliqui Junts per Catalunya i la CUP, Comuns o Podemos. Aquest cop, però, el romanço l’hem sentit també en boca dels mateixos líders dels comuns barcelonins. La mateixa nit electoral, de fet, l’encara batllessa del cap i casal, es va afanyar a sentenciar que la majoria de barcelonins havien votat “partits d’esquerres” (sic) i que això els interpel·lava i els obligava a asseure’s a negociar amb ERC i PSC. Jo, que els comuns no vulguin pactar mai de la vida amb l’antiga convergència per apriorismes ideològics, ho puc arribar a entendre –per bé que, no pas compartir, atès que sempre he cregut que el que importa de debò en una negociació és el resultat final, no pas el de partida–. El que em meravella, tanmateix, és que els mateixos apriorismes ideològics que els impedeixen de poder pactar amb l’antiga Convergència, els permetin, en canvi, de poder pactar alegrement amb el partit amb més –i més greus– casos de corrupció de Catalunya, clientelar per excel·lència, i tan regressiu en les seves polítiques, dites, socialdemòcrates com les de l’antiga Convergència. De fet, si deixem a banda la qüestió nacional i cultural, caldria recordar que les grans polítiques econòmiques, socials i ambientals de l’antiga convergència i del PSC, tant en l’àmbit municipal com en el català i espanyol, eren, mutatis mutandis, calcadetes. Privatitzacions d’empreses públiques, llei d’educació catalana que blinda els concerts a les escoles d’elit i segregadores per sexe, proteccionisme dels gremis com els taxistes i pagesos, reducció de la pressió fiscal de les grans corporacions com les SICAV, models urbanístics expansius en zones d’interès natural o paisatgístic, etc. 

I no, no podem obviar que Junts per Catalunya ja no és l’antiga convergència: ni en els líders, ni en els quadres, ni en la línia ideològica ni, de fet, en els votants. Si abans hi havia pocs arguments per col·locar el PSC més a l’esquerra de Convergència, actualment es fa encara més difícil, per no dir impossible, amb l’actual partit de Puigdemont. I no, no podem obviar tampoc, evidentment, la clau nacional que es barreja en tot el debat, perquè seria com acceptar que actualment vivim en un context polític del tot normal i normalitzat. Obviar que el PSC forma part del partit que va pactar el 155 amb Rajoy, obviar que el PSC no ha condemnat cap ni un dels empresonaments preventius dels líders independentistes –ni tan sols Cuixart i Sánchez–, obviar que el PSC no fa ni deu anys proposava referèndums pactats i en fa dos es manifestava per Barcelona amb VOX i flirtejava amb Societat Civil Catalana, seria una temeritat per a qualsevol polític que es digui republicà, sigui independentista o federal. 

És cert: sociològicament, la major part del votant del PSC se sent progressista i d’esquerres. I, sociològicament, la majoria de ciutadans creuen o perceben el PSC com un partit ancorat més aviat a l’esquerra que a la dreta. Colau i el seu equip, tot i ésser perfectament conscients que la percepció dels votants no s’adiu gens ni mica amb la realitat de les polítiques del PSC, juguen amb aquest imaginari col·lectiu per blanquejar el partit d’Iceta. Si en aquest sudoku hi afegim en Manuel Valls, aleshores el còctel sí que em semblarà profundament soviètic. Això sí, de la línia Molotov. Excel·lent per eixamplar la base i acabar de construir la jugada mestra.   

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Marçal Girbau
Marçal Girbau

Filòleg i occitanista.