L’activitat a les Corts Valencianes arrencava dijous passat (no us perdeu la imponent crònica del meu company Víctor Maceda) amb la important novetat d’acollir entre els escons un nodrit grup parlamentari d’extrema dreta que, des del primer dia, s’ha fet notar amb diversos simbolismes i declaracions. Un protagonisme que planteja dubtes i dilemes, que empenta a reflexionar sobre els límits i el grau d’atenció que hauria de suscitar una formació com Vox.
Vaig llançar el debat a les xarxes socials després d’una posada en escena de la ultradreta que ens propulsava patèticament cap a temps pretèrits. Juraments «por Dios y por España», bíblies, rosaris i imatges beatífiques, acompanyaren l’escenificació. Cal aclarir que, gràcies a Juan Cotino, antic president de les Corts, exconseller i un dels incomptables dirigents del PP processats per corrupció, ja havíem vist alguna imatge semblant, com ara quan va jurar el càrrec sobre un crucifix. Aleshores, se’n parlà molt. Amb tot, veure el desembarcament massiu de la ideologia nacionalcatòlica en el parlament, impressiona. És un bany de realitat. I pense que no s’ha parlat gaire sobre com s’ha d’afrontar aquesta circumstància des dels mitjans de comunicació.
I cal fer-ho perquè la legislatura serà dura: ens trobarem amb algunes situacions ridícules, directament grotesques. Que mourien al divertiment, l’acudit i el meme si el fons i la forma de tot plegat no foren tan esgarrifosos. I també escoltarem i veurem coses que ens glaçaran la sang. Per tot això, em fa la impressió que els periodistes hauríem de dotar-nos d’unes línies -un cert llibre d’estil- per tal d’evitar que l’agenda nacionalcatòlica ho ocupe tot, que el comentari de la niciesa diària sepulte la part del debat parlamentari mínimament seriós.
Els «por Dios y por España» són la carta de presentació inequívoca de Vox. Res estrany en una formació que reivindica públicament la figura de Primo de Rivera. Aquest fet és objectivament noticiable: malgrat el blanquejat mediàtic, Vox és la referència dels nostàlgics (joves i grans) del franquisme. Un neofeixisme amb trets del nacionalcatolicisme autoritari de Franco i un populisme racista, antifeminista i xenòfob que emparenta aquesta formació amb el bo i millor de la ideologia patrocinada per Steve Bannon. Contar i contextualitzar aquestes coses tant com calga és necessari.
Fem-ho. Però cal explicar-ho sempre que alguns d'aquells trets facen acte de presència? Quan hauríem de convertir Vox en notícia? Algunes persones comentaven a les xarxes que la millor política sobre Vox és ignorar la seua existència, no amplificar cada bestiesa que diuen, cada gest extemporani.
Caldria definir què entenem per «barbaritat», on és la franja que separa l’exabrupte dels discursos de l’odi, objectivament perillosos
Al mateix temps, però, no es pot renunciar a fer un marcatge conscienciós. Com deia el periodista Emili Piera en Facebook, «és clarament millor ignorar-los tret que facen alguna barbaritat i calga denunciar-los. L’actual extrema dreta viu d’un seguit de processos ‘inflamatoris’ com ara els escarafalls de la correcció política, el to defensiu o el pessimisme militant».
Això està molt bé, però caldria a continuació definir què entenem per «barbaritat», on és la franja que separa l’exabrupte dels discursos de l’odi, objectivament perillosos. Em fa l’efecte que al llarg de la legislatura anirem descobrint on habiten les línies roges. També caldrà seguir i analitzar els consensos i punts de fricció amb PP i Ciutadans, fins a quin punt la ultradreta és capaç de continuar contaminant el full de ruta de la resta de formacions de dretanes. I denunciar-ho.
En tot cas, hi ha una tasca periodística que farà molt difícil traure Vox de l’agenda política i mediàtica: el desmuntatge de les mentides, manipulacions i fake news propagades a través de declaracions públiques o, amb més freqüència, en les xarxes socials, allà on és més difícil ser contrarestats. S'han de desmuntar les mentides i posar sobre la taula les nombroses contradiccions que desdiuen la imatge de formació disruptiva i de canvi, destinada a «posar ordre», començant per un líder, Santiago Abascal, que portava tota una vida depenent econòmicament de la política i els seus xiringuitos.
Sols això, ja ocuparà molt de temps i esforços. Un treball que entrarà en contradicció amb la pretensió de no amplificar mediàticament el discurs de Vox, més que siga de manera indirecta. Aquestes notes, és cert, contenen més interrogants que certeses. Passa que si fóra senzill, no estaríem parlant-hi.
