Hannah Arendt va afirmar que Eichmann, enfrontat als dubtes morals que li produïa l'extermini massiu de jueus que ell tan diligentment gestionava, va acabar superant-anestesiant "la necessitat de sentir, en general". Ell era un humil servidor de l'Estat i es limitava a complir la llei, encara que aquesta llei ofengués els principis més intuïtivament bàsics de la dignitat humana. La insensibilització moral, doncs, no és assumpte nou. Matar el nervi ètic és de vegades una operació més llarga però tan senzilla com fer el mateix amb el del queixal que ens molesta. Això sembla estar passant ara mateix a Espanya amb les propostes electorals de VOX que, o bé copien dels seus homòlegs europeus com l'odi cap als immigrants, o ressusciten vells fantasmes espanyols hereus de la dictadura franquista, com l’animadversió cap a les autonomies i la seua particular defensa d'una única identitat nacional espanyola.
Un extremisme que, malgrat les seves particularitats, comparteix un denominador polític comú que inevitablement comportarà conflicte, desigualtat i exclusió social. Tot, això sí, convenientment edulcorat amb missatges que apel·len directament a les emocions més primàries, aquestes que en temps de crisi estan a flor de pell. D’aquesta manera recull vots protesta, però també fidelitza votants d'amplis sectors socials —des de la dreta tradicional i feixista—, a més d’entusiastes adhesions de joves aturats i frustrats amb l'actual sistema i classe política.
Aquesta nova extrema dreta que fins fa poc havia estat residual, ara flueix pels carrers, discuteix en els parlaments, alça la veu en les televisions i es propaga per les xarxes socials. Gràcies a la tempesta política perfecta desfermada pel procés català, la fragmentació del PP i l’augment de la desafecció política cap als principals partits polítics tradicionals, Vox ha irromput amb notable èxit en les passades eleccions autonòmiques a Andalusia. Fins i tot és possible que acabe entrant al parlament espanyol i a altres parlaments autonòmics, com el valencià. A més Vox ha aconseguit una altra victòria insòlita en democràcia: fagocitar els marginals partits situats en l'espai ideològic de l'extrema dreta espanyola caracteritzats per la desorganització, falta de cohesió ideològica i projecte polític comú de diferents autonomies. Així, Plataforma per Catalunya, Espanya 2000, La Coalició Nacional o el Moviment Social Republicà no es presentaran a les pròximes eleccions i demanen el vot per a la formació d’Abascal. Tan sols ha quedat la Falange Española de las JONS com representant d’una Espanya del pensament de José Antonio Primo de Rivera, del jou i la fletxa.
L'aïllament profilàctic de l'extremisme espanyol ja és història. La irrupció i normalització de Vox en l'escena política evidencien que Espanya ha deixat de ser l'excepció, ja que l'Europa culturalment hereva de la democràcia atenesa, la il·lustració francesa i el socialisme reformista alemany fa més de dues dècades que va deixar entrar en l'arena política a les idees que van consolidar als totalitarismes.
El dubte que tenim respecte a Espanya és que mentre a la resta d’Europa es gestava i fins i tot s’enquistava el problema de l’extrema dreta en pràcticament tots els parlaments, fins i al punt que a Suècia s’ha fet un històric pacte per aïllar a la ultradreta amb l'abstenció dels excomunistes i dos partits conservadors després de quatre mesos de paràlisi política, ací els grans partits protagonistes del bipartidisme ignoraven el problema, bé por miopia o per desconeixement.
Tot sembla indicar que en uns mesos els ciutadans tindran l'oportunitat de participar en un canvi polític que promet ser històric. I només ara, que l'enemic està a les portes, sembla que els nostres dirigents han advertit el perill. Potser també perquè el que es qüestionen són els seus propis llocs de treball.
