Història

És José Antonio l’antecessor d’algun polític actual?

Davant les innombrables comparacions amb polítics coetanis, analitzem el paper polític que va desenvolupar José Antonio Primo de Rivera durant la Segona República espanyola.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Sembla que, efectivament, a desgrat que comparteixin cognom, no existeix cap relació de parentiu entre Albert Rivera i José Antonio Primo de Rivera. Altrament, el paper polític que han desenvolupat pertany a dos moments històrics diferents i també —és evident— a dos segles consecutius. Diríeu que sobre el paper i com qui no vol la cosa la distància entre els dos personatges és abismal. Però, en canvi, hi ha aspectes que sembla que no hagin canviat, que el pas del temps s’hagi aturat o que, potser, uns volen —per això els anomenen conservadors— que res no canviï mai. 

De què i de qui estem parlant? És evident: d’Albert Rivera —polític en actiu a hores d’ara— i de José Antonio Primo de Rivera —fundador de la Falange Española. Dos personatges que per damunt de tot han defensat sempre la unitat d’Espanya com a prioritat absoluta dels seus anhels i ideals. Si del polític actiu en l’actualitat, Albert Rivera, ho sabem gairebé tot (des de la seva afiliació inicial al Partit Popular fins al moment en què funda Ciutadans), qui fou, en canvi, José Antonio Primo de Rivera? Quina era la seva ideologia i el seu projecte polític i social? Quins són els elements del seu pensament que s’han mantingut al llarg del temps?

 

Fundador de la Falange 

José Antonio, com simplement se l’anomenà pràcticament durant tot el franquisme, era el fill gran del militar que havia estat dictador i president del Govern espanyol entre el 1923 i el 1930, el general Miguel Primo de Rivera. Nascut el 1903, estudià dret, però mentre durà la dictadura paterna no ocupà mai cap càrrec polític i només quan el seu pare fou cessat pel rei Alfons XIII, el gener del 1930, fou nomenat vicesecretari general de l’anomenada Unión Monárquica Nacional, que s’havia constituït poc temps després. A desgrat de tot, mai no s’havia considerat monàrquic, i només pel fet que la majoria dels ministres que havien estat al Govern amb el seu pare formaven part del partit acceptà el càrrec. De fet, la seva entrada en la política es va produir, inicialment, “para defender la sagrada memoria de mi padre”, com va dir ell mateix quan va pretendre presentar-se a les eleccions parcials que es varen celebrar, ja proclamada la República, l’octubre del 1931. 

El fracàs del seu intent va motivar que retornés a la seva vida professional, i obrí un bufet d’advocats. Però davant l’evolució de la República, va anar decantant-se cada vegada més contra el liberalisme i les idees liberals i cap a posicionaments cada vegada més feixistitzants, i fins i tot va ser detingut el 1932, acusat d’haver participat en l’intent de cop d’estat contra la República del mes d’agost d’aquell any. Influenciat inicialment per Ortega y Gasset, va anar manifestant una actitud més crítica en contra dels intel·lectuals i quan el gener del 1933 Hitler va accedir al poder a Alemanya i les expectatives que es varen generar a Europa entre tota la dreta es van incrementar, José Antonio va anar evolucionant cap al feixisme i fins i tot va col·laborar en la revista El Fascio, que va sortir publicada el 16 de març del 1933, amb un article que portava per títol “Orientaciones. Hacia un nuevo Estado”. En contacte amb Julio Ruiz de Alda, el pilot que havia fet el primer vol transatlàntic junt amb Ramón Franco, l’any 1926, finalment es va plantejar crear un partit feixista espanyol, que inicialment va portar el nom de Movimiento Español Sindicalista

 De fet, des del 1931 ja existia un partit clarament feixista, com eren les Juntas de Ofensiva Nacional-Sindicalista (JONS), fundades per Onésimo Redondo y Ramiro Ledesma Ramos, però l’intent d’atreure cap a les seves posicions José Antonio i Ruiz de Alda va fracassar  i, finalment, l’octubre del 1933 van acabar fundant Falange Española, al Teatro de la Comedia de Madrid. Quan un mes més tard es van celebrar noves eleccions al Parlament de la República, en què varen guanyar les dretes, José Antonio assolí el càrrec de diputat per Cadis i l’any següent va aconseguir la unificació dels dos partits, amb la creació de la definitiva Falange Española de las Juntas de Ofensiva Nacional-Sindicalista, de la qual José Antonio acabaria sent el dirigent indiscutible i la icona més rellevant.

José Antonio Primo de Rivera (a la dreta) amb l’aviador navarrès Julio Ruiz de Alda (1897-1936) a l’esquerra i, al centre, l’advocat i polític Alfonso García-Valdecasas (1904-1993), en l’acte fundacional de Falange l’octubre del 1933 a Madrid.

Eren els anys també en què el procés republicà s’anava complicant i que amb l’ascens al poder de les dretes es corria el perill que a l’Estat espanyol acabés passant el que havia succeït a Alemanya: que el feixisme acabés accedint al poder a través de les urnes. Això explica que ben aviat comencessin les primeres batusses entre les organitzacions de l’esquerra republicana i l’extrema dreta. De fet, José Antonio ja ho va dir en el discurs que va pronunciar el dia de la fundació de la Falange: “No hay más dialéctica admisible que la dialéctica de los puños y de las pistolas cuando se ofende a la justicia o a la Patria”. En el decurs de l’any 1935, a banda d’intervencions puntuals que va protagonitzar a les Corts, va portar a terme una gira de propaganda per tot l’Estat, a fi d’exposar per activa i per passiva les seves posicions, i va començar a plantejar la necessitat d’un cop d’estat que donés el poder a la Falange. Amb aquesta finalitat fins i tot es va posar en contacte amb determinats militars. 

Però quan es van celebrar les noves eleccions el febrer del 1936, no va poder revalidar l’acta de diputat, entre altres qüestions perquè la Falange es va presentar sola i en el conjunt de l’Estat només va obtenir uns 40.000 vots. Fou a partir de la formació del nou Govern del Front Popular sorgit de les urnes —i en el marc d’una situació política molt radicalitzada— que s’inicià la repressió de la República contra la Falange. El mes de març del 1936 el partit fou il·legalitzat i José Antonio va ser detingut, acusat de possessió il·legal d’armes. Si inicialment fou empresonat a la presó Modelo de Madrid, el mes de juny fou traslladat a la d’Alacant. Eren els mesos en què els militars, encapçalats pel general Emilio Mola, havien iniciat la conspiració contra la República, una conspiració a la qual, inicialment, la Falange no es va voler comprometre, però en la qual finalment va implicar-se. De fet, des del mes de maig José Antonio va mantenir relació epistolar amb Mola i en un manifest que va donar a conèixer —sempre des de la presó d’Alacant— el 17 de juliol, justament la vigília del cop d’estat que va originar l’esclat de la Guerra Civil, es comprometia amb la revolta, sempre, naturalment, en nom de la unitat de la pàtria: 

Un grupo de españoles, soldados unos y otros hombres civiles, no quieren asistir a la total disolución de la Patria. Se alza hoy contra el Gobierno traidor, inepto, cruel e injusto que la conduce a la ruina. 

(…) De nosotros, los españoles, depende que los recorramos. De que estemos unidos y en paz, con nuestras almas y nuestros cuerpos tensos en el esfuerzo común de hacer una gran Patria, una gran Patria para todos, no para un grupo de privilegiados. Una Patria grande, unida, libre, respetada y próspera. Para luchar por ella rompemos hoy abiertamente contra las fuerzas enemigas que la tienen secuestrada. Nuestra rebeldía es un acto de servicio a la causa española. 

(…) ¡Trabajadores, labradores, intelectuales, soldados, marinos, guardianes de nuestra Patria: sacudid la resignación ante el cuadro de su hundimiento y venid con nosotros por España una, grande y libre. Que Dios nos ayude! ¡Arriba España!

Alicante, 17 de julio de 1936.”

Per bé que sembla que va acabar canviant en els mesos següents la seva actitud envers els militars insurrectes, un cop ja iniciada la Guerra Civil, fou jutjat el mes de novembre del 1936, condemnat a mort i afusellat el dia 20 del mateix mes i any. A l’Espanya franquista la notícia no es va donar a conèixer fins dos anys després i fou anomenat el ausente, un adjectiu que finalment es va canviar pel de màrtir quan es va donar a conèixer la seva mort. Val a dir, però, que José Antonio i el general Franco —que ben aviat es va autoanomenar cap de l’Estat— no s’havien entès mai i aquest darrer va saber utilitzar molt bé el personatge. I ja en plena Guerra Civil, va posar sota el seu control la Falange —convertida ja en partit únic, unificant-hi el carlisme i com a la Falange Española Tradicionalista y de las JONS—, i un cop acabada la guerra el va convertir en la icona de què parlàvem. José Antonio sempre estava “Presente!” tant a les escoles com a les façanes de les esglésies. 

 

Primo de Rivera i el nou concepte d’Estat 

A l’hora d’entrar a valorar les posicions del dirigent de Falange, cal en primer lloc referir-nos al concepte d’Estat i al projecte social que defensava. Perquè, evidentment, d’entrada feia una crítica ferotge i contundent contra l’Estat liberal i el sistema democràtic, com no podia ser d’altra manera. En el discurs que va pronunciar el dia de fundació de la Falange ho deixava ben clar. D’entrada culpava Rousseau i el seu llibre El contracte social d’haver assentat les bases de l’Estat liberal i del sistema democràtic, “que es, en primer lugar, el más ruinoso sistema de derroche de energías”. En primer lloc perquè un home dotat dels atributs per governar havia de dedicar bona part de les seves energies “a sustanciar reclamaciones formularias, a hacer propaganda electoral, a dormitar en los escaños del Congreso, a adular a los electores, a aguantar sus impertinencias, porque de los electores iba a recibir el Poder; a soportar humillaciones y vejámenes”. En segon lloc, la democràcia comportava la “pèrdua de la unitat espiritual dels pobles”, perquè el sistema funcionava només amb el tema de les majories. I, finalment, l’Estat liberal suposava l’esclavatge econòmic, ja que comportava que els obrers podessin treballar amb el que volguessin i això generava unes profundes desigualtats socials. 

A partir d’aquí José Antonio entenia i justificava l’aparició del socialisme —com una “reacción legítima contra aquella esclavitud liberal”—, però immediatament l’acusava de no voler restablir una justícia social trencada pel mal funcionament dels estats liberals, de la represàlia, d’una nova injustícia més enllà de la que ja han creat els estats liberals i, sobretot, que el socialisme proclamava “el dogma monstruós de la lluita de classes”. 

A partir del rebuig de l’Estat liberal i del socialisme, feia una crida per a la formació d’un “Estado totalitario [que] alcance con sus bienes lo mismo a los poderosos que a los humildes”. Com havia escrit uns mesos abans a la revista El Fascio, les aspiracions del nou Estat, es resumien en la paraula unitat, ja que “la Patria es una totalidad histórica, donde  todos fundimos, superior a cada uno de nosotros y  a cada uno de nuestros grupos”.  Tal era així que en homenatge a aquesta unitat s’hi havien d’aplegar classes i individus. Aquest Estat s’havia de recolzar en dos principis: amb relació a la seva “finalitat”, l’Estat haurà d’ésser un instrument posat al servei d’aquella unitat; i amb relació a la seva “forma”, l’estat ha d’assentar-se sobre un règim de fonda solidaritat nacional, de cooperació “animosa i fraterna”. D’aquí que la lluita de classes i la pugna de partits siguin incompatibles amb la missió de l’Estat. 

L’Estat, doncs, havia d’ésser —com definia el 26è punt programàtic de la Falange— un “instrument totalitari al servei de la integritat pàtria” i, per tant, “tots els espanyols hi participaran a través de la seva funció familiar, municipal i sindical (...)”. El concepte de “totalitarisme”, segons han defensat alguns estudiosos, no significa el control de l’Estat sobre els ciutadans, sinó, justament, que els ciutadans puguin formar part de l’Estat a través d’organismes familiars, municipals i sindicals, però en cap cas dels partits polítics. 

Profundament anticapitalista i anticomunista, José Antonio contemplava també que l’Estat havia d’oferir la simbiosi entre el benestar col·lectiu i el benestar individual, un benestar basat en el model nacionalsindicalista de respecte a l’home i a la justícia social. L’Estat podia complir les seves funcions essencials del poder descarregant la completa regulació, en molts aspectes econòmics, a entitats tradicionals “de gran abolengo tradicional” i parlava dels sindicats com a “integritats verticals de tots aquells que cooperin a realitzar cada branca de producció”. En el capítol eminentment social, doncs, preveia que “el Sindicato obrero va a tener una participación directa en las funciones del Estado”, de tal manera que, en lloc d’anar fent avenços socials un a un, volia estructurar l’economia “de arriba abajo de otra manera distinta, sobre otras bases, y entonces sucederá (...) que se logrará un orden social mucho más justo”. 

La unitat de la Pàtria, per damunt de tot 

Però allà on José Antonio Primo de Rivera reblava el clau, on identificava Pàtria i Estat, és quan parlava del tema d’Espanya i de la necessària unitat que s’havia de mantenir costés el que costés. En el discurs fundacional de la Falange parlava de la Pàtria amb els conceptes següents: 

La Patria es una unidad total, en que se integran todos los individuos y todas las clases; la Patria no puede estar en manos de la clase más fuerte ni del partido mejor organizado. La Patria es una síntesis trascendente, una síntesis indivisible, con fines propios que cumplir; y nosotros lo que queremos es que el movimiento de este día, y el Estado que cree, sea el instrumento eficaz, autoritario, al servicio de una unidad indiscutible, de esa unidad permanente, de esa unidad irrevocable que se llama Patria.” 

La conseqüència no podia ser més rotunda: “Que todos los pueblos de España, por diversos que sean, se sientan armonizados en una irrevocable unidad de destino”. Unitat de destí en allò universal. Com havia escrit anteriorment, plagiant una de les idees d’Ortega y Gasset, “todos los pueblos de España por diversos que sean, se sienten armonizados en una irrevocable unidad de destino. (…) El separatismo ignora u olvida la realidad de España. Desconoce que España es, sobre todo, una gran unidad de destino. (…) Habrá que repetirlo siempre: una nación no es una lengua, ni una raza ni un territorio. Es una unidad de destino en lo universal”. I  en un nou discurs, aquesta vegada electoral, que va pronunciar a Cadis el 12 de novembre del 1933, es referia a la situació que s’estava vivint a la República després d’haver-se iniciat el tímid procés autonomista i en un moment en què només s’havia aprovat l’Estatut d’Autonomia de Catalunya: “Dentro de unos años —va dir— no sabremos si tendremos que llevar intérpretes para recorrer tierras que fueron de España. En cada sitio se hablará una lengua; en cada sitio se estudiará una historia...”.  

Quan el desembre del 1933 va publicar a la revista FE un article que portava per títol “¿Euzkadi libre?”, després de recordar el paper que els bascos havien tingut en la conquesta d’Amèrica i recordar també que “la nación no es una realidad geográfica, ni étnica, ni lingüística; es sencillamente una unidad histórica”, es referia a l’aprovació per part dels bascos del seu Estatut d’Autonomia: “Tal vez lo tenga pronto. Euzkadi va por el camino de su libertad. ¿De su libertad? (…) Fueron nación (es decir, unidad de historia diferente de las demás), cuando España fue su nación. Ahora quieren escindirla en pedazos. Verán cómo les castiga el Dios de las batallas y de las navegaciones, a quien ofende, como el suicidio, la destrucción de las fuertes y bellas unidades”. El llenguatge que utilitzava era, evidentment, entre poètic i apocalíptic. 

El tema de la unitat nacional d’Espanya com a “unidad de destino en lo universal” apareix d’una manera clara i contundent als 27 punts de la Falange Española, que, després d’un primer esbós realitzat per Ramiro Ledesma, foren finalment acabats de redactar per José Antonio. El segon punt ho deixava molt clar: “España es una unidad de destino en lo universal. Toda conspiración contra esa unidad es repulsiva. Todo separatismo es un crimen que no perdonaremos.” I a continuació es referia a la Constitució republicana, a la qual acusava d’incitar a les disgregacions i d’atemptar contra la unitat de destí d’Espanya. Després de reafirmar la voluntat de tornar a ser Imperi i de buscar la seva glòria per les rutes del mar, assenyalava la voluntat de convertir Espanya en una gran potència marítima. I si en el punt 6 s’insistia en la idea que l’Estat havia de ser un instrument totalitari al servei de la integritat pàtria, i que tots els espanyols hi participarien a través de la família, del municipi i del sindicat, no s’estava d’assenyalar que només un home era lliure si “forma parte de una nación fuerte y libre. A nadie le será lícito usar su libertad contra la unión, la fortaleza y la libertad de la Patria. Una disciplina rigurosa impedirá todo intento dirigido a envenenar, a desunir a los españoles o a moverlos contra el destino de la Patria”. 

José Antonio presideix el primer Consejo Nacional de la Falange Española de las JONS / Efe

El dia 4 de gener del 1934 va tenir lloc a les Corts republicanes una jornada que, en principi, havia d’ésser d’homenatge a Francesc Macià, mort el dia de Nadal del 1933. La Vanguardia de l’endemà ho anunciava com una sessió necrològica dedicada a Macià i com un homenatge de la Cambra. Però quan hi va intervenir José Albiñana, el representant de Renovación Española —un dels partits de l’extrema dreta presents a les Corts— i va acusar Macià d’haver ensenyat al poble català el crit de “Muera España”, es va produir un considerable enrenou. Fou en aquest context que José Antonio Primo de Rivera va demanar la paraula per parlar de Catalunya. Ho feu, d’entrada amb aquests termes: 

Cuando nosotros empleamos el nombre de España, y conste que yo no me he unido a ningún grito, hay algo dentro de nosotros que se mueve muy por encima del deseo de agraviar a un régimen y muy por encima del deseo de agraviar a una tierra tan noble, tan grande, tan ilustre y tan querida como la tierra de Cataluña. Yo quisiera que el señor presidente y quisiera que la Cámara separase, si es que admite que alguien faltó a eso, a los que, cuando pasamos por esa coyuntura, pensamos como siempre, sin reservas mentales, en España y nada más que en España; porque España es más que una forma constitucional; porque España es más que una circunstancia histórica; porque España no puede ser nunca nada que se oponga al conjunto de sus tierras y cada una de esas tierras.”

Després d’una referència als disturbis provocats quan es qüestionava la unitat d’Espanya i d’acusar el separatisme català de bona part dels conflictes que existien, acabava assenyalant que “amamos a Cataluña por española, y porque amamos a Cataluña la queremos más española cada vez, como al País Vasco, como a las demás regiones. Simplemente por eso porque nosotros entendemos que una nación no es meramente el atractivo de la tierra donde nacimos, no es esa emoción directa y sentimental que sentimos todos en la proximidad de nuestro terruño, sino, que una nación es una unidad en lo universal, es el grado a que se remonta un pueblo cuando cumple un destino universal en la Historia”. Per aquesta raó José Antonio ho tenia clar: “Queremos que todos los pueblos de España sientan, no ya el patriotismo elemental con que nos tira la tierra, sino el patriotismo de la misión, el patriotismo de lo trascendental, el patriotismo de la gran España”.

No fou la darrera vegada que Primo de Rivera parlava de Catalunya. Ho tornà a fer al Congrés dels Diputats, quan es començava a discutir l’Estatut d’Autonomia d’Euskadi, i en la seva intervenció el dia 28 de febrer del 1934, naturalment contrària a l’Estatut basc, es va esbravar sobre el separatisme català, tot tornant a parlar amb sentit poètic de Catalunya:

passat I present. Dècades després de la fundació, la Falange encara perdura, si no amb suports nuls, amb els mateixos anhels i els mateixos propòsits repressius que fa gairebé un segle. A la imatge, desenes de manifestants protesten a Barcelona contra l’independentisme català.

 

Dios nos libre, señores, de envenenar otro problema nacionalista. En Cataluña hay ya un separatismo rencoroso de muy difícil remedio, y creo que ha sido, en parte, culpable de ese separatismo el no haber sabido entender pronto lo que era Cataluña verdaderamente. Cataluña es un pueblo esencialmente sentimental, un pueblo que no entienden ni poco ni mucho los que le atribuyen codicias y miras prácticas en todas su actitudes. Cataluña es un pueblo impregnado de un sedimento poético, no sólo en sus manifestaciones típicamente artísticas, como son las canciones antiguas y como es la liturgia de las sardanas, sino aun en su vida burguesa más vulgar, hasta en la vida hereditaria de esas familias barcelonesas que transmiten de padres a hijos las pequeñas tiendas de las calles antiguas, en los alrededores de la Plaza Real; no sólo viven con un sentido poético esas familias, sino que lo perciben conscientemente y van perpetuando una tradición de poesía gremial, familiar, maravillosamente fina. Esto no se ha entendido a tiempo; a Cataluña no se la supo tratar, y teniendo en cuenta que es así, por eso se ha envenenado el problema, del cual sólo espero una salida si una nueva poesía española sabe suscitar en el alma de Cataluña el interés por una empresa total, de la que desvió a Cataluña un movimiento, también poético, separatista.” 

I en plena confrontació entre el Govern de la Generalitat i el Govern de la República —un Govern, recordem-ho, de dretes— durant l’any 1934, el 15 de juny d’aquell any la Falange Española publicava un manifest al diari La Nación de Madrid en el qual es queixava que la rebel·lia de la Generalitat en contra de l’Estat espanyol generava un espectacle encara més trist que la mateixa rebel·lia, arran de la indiferència de la resta d’Espanya, ja que “mientras los nacionalistas catalanes caldean el ambiente de Barcelona, no hay en Madrid nacionalistas españoles que proclamen a gritos la resuelta voluntad de mantener unida a España”. El manifest acabava, com no podia ésser altrament, amb un “¡Viva España!” i “¡Viva Cataluña española!”.  

Trobaríem encara moltes altres intervencions de José Antonio sobre el tema de la unitat d’Espanya i sobre el “separatisme català”, que en molts casos ens recordarien conceptes, idees i pensaments molt actuals. Després del fracàs del 6 d’octubre del 1934, en què el president Lluís Companys havia proclamat l’Estat Català dins de la República federal espanyola, José Antonio donava a conèixer un manifest en què demanava la derogació de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya —d’això fa vuitanta-quatre anys!—, amb termes definitius: 

Exigimos la derogación total del Estatuto de Cataluña: una Cataluña purgada de propósitos separatistas podrá aspirar, como las otras regiones de España, a ciertas reformas descentralizadoras; pero la breve experiencia del Estatuto lo ha acreditado como estufa para el cultivo del separatismo; conservarlo después de semejante demostración sólo puede ser obra de traidores”. 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.