Li he fet uns quants pensaments a la idea de a qui podia estar dirigit el «tu» contingut en el titular. Podies ser tu, Vicent Mompó, president de la Diputació de València, polític del PP. No ens coneixem, personalment, però he de reconèixer que quan vas arribar al càrrec em va causar bona impressió el teu ús naturalitzat del valencià. A mi i a més gent. Era un tema que es comentava. Temps després, va arribar la dana. I desplegares aquell cinisme infinit per salvar el cul del teu cap de files. O el teu càrrec. O vés a saber què. No importa: no eres de fiar. No tens credibilitat. No estàs per a donar lliçons de res. I menys encara de llengua. Contestaria al teu article del valencià «sense prejudicis» però l’amic Ramon Ramon ens ha deixat una extraordinària rèplica, un text catedralici, que faig meu de dalt a baix. No ha estat l’única contestació, t’han donat fort, president Mompó, articles i missatges de molts companys i companyes de la cultura i el teixit social, perquè la gent està farta de què el valencià siga la vostra bossa de boxa, l’instrument per a les cortines de fum, per tapar les misèries. Per això el manifest que hem signat escriptors i escriptores de sensibilitats diferents en defensa de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL) que denigres en el teu article. La fartera és màxima. Lliçons ni una, president.
Podria personificar en moltes persones, polítics o personatges tòxics, però he decidit finalment que aquell «tu» siga un «vosaltres», o un vosatros, o voatros, que si els pose en cursiva no és perquè no el considere valencians, ho són, sinó perquè aquest és un text periodístic que s’escriu en un registre estàndard, diferent de l’oral i el col·loquial. I també és valencià. Un text valencianíssim, escrit per un xativí. Per un valencià nascut lluny d'ací i orgullós de ser-ho. De la manera que ho soc. Perquè cap de les meues circumstàncies professionals o personals em fan ser menys valencià. Perquè no sou ningú per repartir carnets de valencianitat.
El «vosaltres» eres tu, activista amargat de les xarxes socials, que et passes el dia buscant desviacions —i desviats— catalanistes des de perfils amb unes desenes de seguidors, amb perfils sovint anònims, adornats de vegades amb motius futbolístics, des dels quals desplegar bilis i a saber quines frustracions amb una perseverança malaltissa. Amb un odi que faria por de no ser perquè el vostre fanatisme de pa sucat en oli fa riure. Ja tens faena, rei, o reina, perquè per a tu, en cada llibre, en cada cançó, en cada missatge de les xarxes, hi ha un enemic de la pàtria, un venut o venuda, un mercenari. No saps de què parles, fas emprar quatre o cinc tòpics heretats de la mal anomenada Batalla de València, perquè no hi havia cap batalla: uns rebien hòsties i insults, els altres insultaven i pegaven. És tot. Eres un subproducte involutiu dels agressors, dels que posaven les bombes o assenyalaven a qui calia posar-les. I no em vingues amb xorrades filoetarres perquè amb mi mossegaràs pedra. Tu que cavalques l’ona reaccionària, que et dones les mà amb els feixistes, tu tampoc em donaràs lliçons.
També podries ser tu, que vas de cara, suposadament amb el teu nom real, insultant infidels i dient bovades sobre el valencià catalanizado... en castellà. Perquè el teu contacte amb la llengua del territori es limita a cantar una vegada a l’any l’himne regional, sent generosos. A tu no t’importa la filiació de la nostra llengua. La vinculació amb el català, la unitat lingüística que tant t’irrita, és la teua excusa per garantir la supremacia del castellà. El que no pots suportar és la puixança de la cultura feta en la nostra llengua, els avanços en la normalització, qualsevol discriminació positiva que equilibre mínimament les forces amb l’idioma de l’Estat. No vas de bona fe, perquè has aplaudit amb les orelles els intents perquè Alacant deixe de ser zona valencianoparlant. I estàs súper a favor de l’accent greu per a València però mai has pronunciat el nom de la ciutat a la manera valenciana. Eres un frau, una cotorra que repeteix mecànicament lemes dels partits que votes o dels quals fins i tot formes part. Activisme de sofà. En ta vida has mogut un dit pel valencià. I sàpigues que formar part d’una comissió fallera no convalida. Jo també he estat faller. I he fet unes quantes coses més. Tu tampoc no em donaràs lliçons.
O podies ser tu, amic convers, antiga promesa de la literatura o la filologia, que estirant de la legítima defensa del particularisme —on ens podríem trobar en molts aspectes—, en la recerca d’una llengua «acostada al poble», has acabat sent una titella dels enemics del valencià, un instrument del poder per conflictivitzar l'idioma i remar a favor del castellà, que és del que es tracta. Si no t'has adonat és perquè eres molt curt. O pitjor encara, un cínic. No. Tu tampoc em vingues amb lliçons.
La paradoxa és que aquells i aquelles que han preservat la llengua i la cultura del país, per la via factible i transitable de la col·laboració entre territoris, són acusats de traïdors i antivalencians
Per cert, he de contar-te una cosa: en el meu poble, les falleres majors o les reines de la Fira d’Agost fan discursos molt normatius, amb demostratius reforçats, connectors satanitzats per la caverna i tota mena de recursos per distingir el text del valencià de carrer. No perquè siguen agents infiltrades del pancatalanisme, sinó perquè volen solemnitzar els discursos. D’una manera potser intuïtiva, distingeixen que la llengua té diferents registres. I entenen que no poden plantar-se davant centenars o milers de persones parlant com ho farien amb els seus iaios un diumenge de paella. Perquè amb les amigues i amics, el més segur és que parlen en castellà. Això, però, és un altre tema. O, ben mirat, el mateix.
És així com arribem al moll de l’os. El problema no és que la normativa s’acoste al poble, totes les llengües del món tenen unes regles per als registres formals i la gent les aprèn. I a casa o en el carrer, parlen com els rota i així ha de ser, perquè és vida, és riquesa. De l'apitxat a les comarques que sonoritzen. Punt. El tema és que la vostra llengua verge i pura, sense contaminacions de no se sap què, sense cantants, sense escriptors que puguen ser considerats com a tals, sense universitats, regida per una acadèmia de xaranga i pandereta (parle de la RACV, no de l'òrgan estatutari), està condemnada a la inanició. Si la deixàrem en les vostres mans, tal vegada perviuria com a llengua col·loquial —no debades va sobreviure al Franquisme— però moriria com a llengua de cultura perquè el múscul, el talent, la persistència i la voluntat de transcendir estan a l’altre costat. Passa que no voleu una eina potent per a l'administració, el comerç, els llibres, per fer cinema o teatre, per cantar, per bescanviar experiències amb la resta de territoris que hem rebut —per molt que vos pese— la mateixa herència. Sols voleu una cosa d’anar per casa, de sainet i rondalla, que mai, de cap de les maneres, li puga fer ombra al castellà.
Tothom té dret a pensar el que vulga, però sense caretes ni fal·làcies: la paradoxa és que aquells i aquelles que han preservat la llengua i la cultura del país, per la via factible i transitable de la col·laboració entre territoris, són acusats de traïdors i antivalencians per gent que, en la immensa majoria dels casos, no n'ha fet un brot. Per individus de mentalitat madrilenya que, si pogueren, la suprimirien perquè no puga molestar ningú, començant per ells mateixos. Perquè un valencià fort sembla que vos molesta. Ja n'hi ha prou.
A vosaltres he de dir-vos que no podeu donar-me cap lliçó de llengua. Cap lliçó de valencianisme.
