«Cascú és cascú, amb les seues cascunades». Aquesta frase, escoltada de boca de l’escriptor Josep Piera, m’ha vingut al cap aquests dies llegint els debats recurrents que se susciten en vespres de Sant Jordi sobre la naturalesa de la diada, la relació dels autors i autores amb el dia del llibre i la rosa, i els inevitables balanços sobre el mercat editorial en català. Reflexions que responen a la posició que cadascú ocupa en el sistema. La seva pertinença no invalida que es puguen analitzar amb un cert distanciament fruit de la distància geogràfica i, d’alguna manera, sentimental.
Una qüestió de la qual no es parlava i comença a parlar-se’n amb honestedat és que Sant Jordi és una trituradora dels autors i autores que no formen part del mainstream català o castellà. Darrere dels cartells de signatures que veiem en les xarxes socials hi ha petites maratons, d’una parada a una altra, en les quals els volenterosos concursants esperen bolígraf en mà durant una hora en cada estació per signar un nombre insignificant d’exemplars. Tot mentre contemplen al seu costat algun dels mediàtics generar una cua que els tindrà ocupats tota la sessió. És cert que hi ha una certa classe mitjana amb volums de signatures més que dignes, però en general la diada és un bany de realitat i un forat en l’autoestima de centenars de lletraferits.
Escric amb coneixement de causa. Després del meu primer Sant Jordi i atès l’esforç logístic i de temps que suposa pujar des del País Valencià, em vaig proposar espaiar molt les meues irrellevants presències en la diada. Fins i tot vaig agrair que una editorial important em convidara obertament a no pujar, malgrat haver publicat un llibre d’una certa repercussió. No hi he tornat fins que s’han donat unes condicions mínimes generades per editorials més petites, però que s’han preocupat de fer-me visible, no sols a través de les signatures, sinó amb la presència en els actes paral·lels de la diada. El que no m’ha evitat veure’m sovint sepultat per allaus de lectors i lectores dels mediàtics de torn. Però l’acompanyament per part de les editorials, creure en els llibres que publiquen, ajuda a atenuar la intempèrie. Ha aconseguit, any rere any, canviar la percepció que tenia sobre la utilitat de Sant Jordi.
Açò darrer ve a tomb d’una molt comentada entrevista a l’editora Laura Huerga en què, entre molts més temes, es posa l’accent en la dificultat de les editorials independents —les que no estan vinculades a un gran grup— de fer competir els seus llibres amb productes amb un potent aparell de màrqueting al darrere. Entre més derivades com ara la demanada que la crítica seriosa pose les coses al lloc —ho fa, de vegades— assenyalant la manca de qualitat literària dels productes mainstream o que venen avalats per un gran premi.
Del tema de la crítica caldria parlar-ne molt, però atès el volum de llibres publicats —ara en parlarem— potser és millor dedicar els espais crítics que tenim a triar el gra de la palla, mostrar el camí als lectors. D’una manera semblant a com un ecosistema crític que ha crescut molt els darrers temps ajuda els espectadors de l’audiovisual a trobar les millors propostes entre la sobredimensionada oferta de les plataformes.
En tot cas, tot i que dedicàrem molts dels nostres esforços crítics a desemmascarar determinades propostes, les vendes no se’n ressentirien ni els lectors buscarien sistemàticament productes de més qualitat. En tots els sistemes literaris es rendibilitzen les cares conegudes, hi ha editorials que fan caixa de llibres —sovint subproductes, però no sempre— que la gent compra perquè els seus estàndards literaris o els seus interessos són uns altres. Són perfils diferents. Per convocar exemples entenedors, no m’imagine algú a qui li agrade Pilar Rahola buscant amb ànsia els llibres de Manuel Baixauli. I estic absolutament d’acord que en la formació d’un corpus lector amb criteri exerceix un paper decisiu el sistema educatiu —en coordinació amb les famílies—, però no hi ha cap indústria editorial al món nodrida d’un cercle virtuós de vendes des de l’excel·lència literària: hi ha un circuit mainstream i un altre de minoritari, que alimenten expectatives diferents. Amb espais de trobada i franges mixtes, perquè els segells independents busquen tenaçment aquell llibre de qualitat que puga fer números; i les editorials grans tracten d’incorporar signatures que prestigienel seu catàleg. Després, els escriptors trien en quina lliga volen jugar o els deixen fer-ho. De vegades, passant d’una vorera a l’altra.
En tot cas, encerta Huerga quan diu que uns parteixen amb avantatge; pels recursos i perquè els canals de comunicació als mitjans generalistes i les xarxes són compartits. Però també hi ha un ecosistema comunicatiu de digitals i altres plataformes que premien les propostes de qualitat. Les mateixes, per cert, que solen ser distingides amb els guardons a obra publicada. Esmente això per encetar un altre meló, el dels premis literaris, analitzat també per l’editora de Raig Verd i per Josep Cots en una altra entrevista que ha circulat. Que hi ha un excés de premis a originals és una obvietat, que alguns d’aquests guardons, sobretot els més dotats econòmicament, serveixen com a aparador de prestigi per a un determinat perfil de lectors, un atractiu addicional per a les vendes, també. Però no és un debat literari: en el que portem de segle XXI, a diferència dels premis a obra publicada, els premis a obra inèdita no fan gaires aportacions al cànon, són llibres irrellevants independentment del seu recorregut comercial.
No tinc cap dubte que un sistema sanejat faria valdre molt més els premis a obra publicada, no massa coneguts pel públic. Amb tot, des de la banda dels escriptors, costa posicionar-se en contra dels premis a obra inèdita. De primeres, perquè per als autors primerencs és una via de publicació, tot i que això no significa que ho tinguen fàcil: un jurat premiarà abans una obra feta amb ofici, ben resolta, que un garbuix de bones idees mal relligades. També parle des de l’experiència. Altrament, amb excepcions gairebé astrals, les editorials no estan en condicions de remunerar econòmicament l’esforç que costa fer un llibre, del gènere que siga. Però menys encara una novel·la de longitud estàndard en la qual es poden haver invertit entre dos i quatre anys de treball, en la immensa majoria de casos retallant espai a l'oci, les famílies, etcètera.
I és impossible que les editorials puguen compensar com toca els escriptors perquè, com bé ressaltava Cots amb una transparència que s’ha d’agrair, les vendes en català són les que són: en passar dels 1.500 exemplars —en poesia i assaig molts menys— un volum de narrativa es pot considerar un èxit. A partir de 2.500, un bombàs. Almenys, en la lliga de l’editor de 1984, la que prestigia el sistema literari i fa incorporacions al cànon.
El món editorial en català té una demanda acotada perquè ha de competir amb un monstre, una oferta en castellà que, com es veu en Sant Jordi, és consumida de manera massiva
De resultes d’això, hi ha centenars, milers de llibres, la immensa majoria, que fan xifres de venda paupèrrimes, la qual cosa obliga les editorials —disculpeu la cursiva— a multiplicar les novetats perquè no saps ben bé quins són els llibres que faran bons números. I qui més capacitat de producció té, més juga. Tot explicat de manera molt simplificada. Es publica molt. Moltíssim. Massa, si exceptuem gèneres com el còmic o l’assaig filosòfic, on l’oferta en castellà és superior. En tot cas, si s’ajustara el nivell de publicació, si per una casualitat les editorials afluixaren la producció, veuríem multiplicades les autopublicacions, la circulació de llibres seria segurament semblant. En qualsevol cas, la demanda no és la que hauria de ser. I produir llibres en massa no sembla que ajude a incrementar-la, més aviat provoca que les llibreries, els mitjans de comunicació i els lectors siguen incapaces d’assimilar el volum de novetats. Amb la rapidesa amb què arriben.
Per aquest camí anem arribant al gran problema del llibre en català, que no té a veure amb l’educació, els índexs de lectura, el temps que dediquem a les pantalles i la resta de condicionants que se solen citar quan se’n parla. O no del tot: el món editorial en català té una demanda acotada perquè ha de competir amb un monstre, una oferta en castellà que, com es veu en Sant Jordi, és consumida de manera massiva: la passada edició de la diada, el 48% de les vendes correspongueren a llibres en aquesta llengua. Del que passa en la Fira del Llibre de València caldria parlar a banda. Competir amb això és molt complicat, no perquè hi haja autors en castellà amb lectors catalans, sinó perquèdesenes de milers de conciutadans nostres escullen llegir estrictament en castellà. O molt majoritàriament.
Aquesta circumstància ens enfronta a problemes socials i polítics de base que trobe que no cal explicitar, perquè sabem quins són. I que són més durs de pair encara en el País Valencià i les Illes, la qual cosa deixem anotada perquè s’entenga que alguns debats, contemplats amb visió perifèrica, queden relativitzats, agafen una altra dimensió. O es veuen amb matisos diferents.
Reflexions, totes les anteriors, que no ens han de fer oblidar que Sant Jordi és, hauria de ser, una festa. Des de la distància, molt bona diada.
