Una vesprada del mes de febrer, a la ciutat de València. Cap a les 16,00 hores, els voltants del Palau de la Música són un autèntic vesper de xiquets i xiquetes acompanyats de progenitors i mestres. En una hora es lliuraran els premis a l’excel·lència acadèmica a uns centenars d’alumnes de Primària de diversos centres de la província de València. Als accessos els participants es divideixen en columnes segons els cognoms. Hi ha estudiants mudats, altres vestits més informalment. Hi ha alumnes amb uniforme. Procedències i extraccions diverses.
Les cues prosperen ràpidament. A l’entrada, una dona de l’entitat organitzadora, la Conselleria d’Educació, Cultura, Universitats i Ocupació que dirigeix José Antonio Rovira, informa les famílies què han de fer; en valencià, amb paciència –ha de repetir reiteradament el mateix, per grups–, sense perdre el somriure. Palau endins, hi ha les taules on l’estudiosa canalla recull el seu diploma acreditatiu i se’ls indica on ha de seure, en el pati de butaques, amb seients que porten un cartell amb el seu nom. Els pares seuen on poden. Les instruccions també són en la llengua pròpia del país.
A l’hora assenyalada, amb una puntualitat germànica, comença l’acte. Una altra persona de la conselleria, una cap de servei, el presenta, novament en valencià. És un acte senzill: hi ha una actuació musical, d’una joveníssima saxofonista que també és premi extraordinari. Una delícia. Hi ha el parlament d’un grupet d’alumnes, en representació dels seus companys, en un valencià de registre formal, amb demostratius reforçats, com volent apuntalar la solemnitat del moment. Paraules engrescadores, amb un punt emocionant.
A continuació, el moment dels premiats. Per grups, se’ls crida a l’escenari. Pugen, amb el seu diploma, a saludar les autoritats, un parell de càrrecs de la Conselleria i el president del Consell Escolar. Posen per a la fotografia. Majoria aclaparadora de xiquetes. Una representació de la comunitat immigrant, d’orígens diversos, des d’Orient a Sud-amèrica passant pel Magrib. L’acte continua fent-se en la llengua del país, la mateixa que no ha impedit que centenars de criatures de centres públics i concertats hagen assolit l’excel·lència acadèmica. No sembla que la llengua vehicular de l’acte provoque cap tipus de trauma o incomoditat en el molt heterogeni públic present.
S’arriba al final. El secretari autonòmic d’Educació, Daniel McEvoy, el càrrec de més rang present en l’acte, fa la cloenda. Novament, en valencià. És un discurs curt i al peu, impecable, que agreix l’esforç dels alumnes. I també dels seus mestres. Dels pares. Algun punt comprensible d’èpica anglosaxona, com la referència als futurs líders del demà.
Fa calor i s’agraeix la concreció i la bona organització de tot plegat, amb mecanismes que es veu que estan molt rodats i testats. I cadascú té les seues manies, però molts segur que se senten satisfets amb l’impecable protagonisme de la llengua pròpia, el coneixement de la qual hauria de garantir el sistema educatiu. Seguint criteris pedagògics. Complint la normativa estatutària.
Pausa. Perquè, si heu arribat fins ací, es preguntareu què té de particular l’acte. En condicions normals, absolutament res. Passa que vivim uns temps d’absoluta anomalia.
Si heu arribat fins ací, es preguntareu què té de particular l’acte. En condicions normals, absolutament res. Passa que vivim uns temps d’absoluta anomalia.
Aquests dies milers de famílies estan (estem) cridades a una consulta que, amb el pretext d’una «llibertat d’elecció» manipulada i prostituïda, és un atac a l’autonomia dels centres, amb cartes marcades perquè el vot no siga igual d’efectiu en la tria en zones valencianoparlants i castellanoparlants, un intent de minimitzar la presència de la nostra llengua en el sistema, amb unes lògiques molt alacantines. I, curiosament, un bomba de flotació a la llibertat d’elecció: es pot triar el centre, teòricament, però t’has d’adaptar a posteriori a una votació mediatitzada pels prejudicis i la conflictivització de la llengua per fer-la incòmoda i rebutjable, no un instrument de cohesió i integració. Una consulta que està provocant enfrontaments i conflictes i que tindrà una implementació condemnada al caos i el col·lapse.
Aquest és el context artificiosament creat. El magma que fa que un acte acadèmic de normalització i normalitat semble quelcom extraordinari. La demostració de com d’absurda, extemporània i forçada és la consulta del conseller Rovira. Com de mediatitzada per uns odis i fixacions que l’invaliden per ostentar el càrrec. Una responsabilitat, encomanada per un president igualment irresponsable, que hauria de ser defensar la llengua pròpia del territori que governen. Les raboses a cura de les gallines. El conflicte són ells.
