L’esquerra i la memòria histèrica

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Ara fa un parell de dècades, el debat prototípic en què l’esquerra d’aquest país embarrancava amb més facilitat i se sentia més incòmoda era el de la seguretat. Cada cop que la dreta apuntava cap als problemes relacionats amb la delinqüència, l’esquerra, a causa dels seus prejudicis i dogmes ideològics, col·lapsava, incapaç d’assumir sense manies que, tot i ser certa l’existència d’una relació ben estreta i proporcional entre els nivells de desigualtat d’una societat i els seus índexs d’inseguretat, també és innegable que, al marge d’això, existeixen lladregots, bandes, màfies, sicaris, i d’altres animalons que pretenen imposar llur llei de la selva per pura ambició i interessos personals, quelcom, per cert, que pateixen sempre en major grau les classes populars que no pas les elits, que es poden permetre sistemes de seguretat privada moderns i avançats. Vist així, l’esquerra hauria d’haver entès que ha d’ésser la primera de reclamar sense complexos més i millor seguretat pública per als barris de classe treballadora i no haver regalat a la dreta el monopoli d’aquesta qüestió

Per sort per a tots plegats, segurament va ser l’experiència de quatre anys al capdavant del Departament d’Interior de la Generalitat catalana durant l’època de Joan Saura, el que va permetre de fer passar aquesta mala grip amb una certa solvència, tot i que els nous dirigents dels comuns no hagin sabut mai agrair-ho ni reconèixer-ho públicament com caldria i tot i que encara romanguin certs vicis del passat. 

Avui sembla que un dels nous grans al cul de l’esquerra casolana és el debat de l’anomenada memòria històrica. Quan el 2004, precisament amb Joan Saura, la Generalitat de Catalunya va començar a fer polítiques de recuperació i reivindicació de la memòria republicana, veníem d’un absolut desert de 23 anys de silenci pujolista. De cop, que les institucions públiques catalanes organitzessin exposicions sobre la batalla de l’Ebre, editessin llibres de la reforma agrària, o parlessin sense embuts del bàndol democràtic i dels colpistes de Franco, va ser viscut per molts amb exotisme i estupefacció. Era el contrapunt indispensable després de tanta amnèsia col·lectiva teledirigida des de la Plaça Sant Jaume. Deu anys més tard, i després d’un parèntesi unionista durant els governs d’Artur Mas, Romeva va saber llegir el moment polític i lligar la memòria amb la denúncia internacional dels dèficits democràtics crònics de l’estat espanyol, que constatem –ell, el primer– cada dia. Probablement per això va voler prioritzar actuacions com la detecció i l’obertura de fosses, a fi de situar Catalunya en els estàndards europeus de les polítiques de reconciliació i reparació històriques. Com bé s’ha dit, no hi ha cap país democràtic i civilitzat al món que tingui tants morts recents escampats i abandonats sota terra com Espanya. Els morts –i el dolor dels morts– van ser dels dos costats. Qui en restaura l’honor, però, són els hereus del bàndol legítim, el democràtic i republicà, que avui són els que volen la independència. No pas els altres

Però com sempre passa, la llei del pèndol no perdona, i els darrers temps sembla que l’esquerra ha virat de tal manera que la sang deu haver pujat al cap. El darrer exemple del que dic el trobem a Sabadell. Resulta que el govern municipal ja fa temps que treballa en la revisió republicana (sic) del nomenclàtor de la ciutat. Així, l’antic carrer d’Alfons XIII ara es diu de la República, tot i que, parafrasejant el gran Portet, no sé a quina república es refereix. Ara, en un intent, dedueixo, d’arribar a les eleccions tapant la manca de projecte municipal, el consistori ha decidit de modificar el nom de fins a dotze places i carrers sabadellencs. Entre aquests il·lustres, hi trobem franquistes, col·laboradors del règim de Miguel Primo de Rivera, negrers i d’altres representants de la flor i nata. 

A grans trets, molt d’acord amb la majoria dels canvis: l’esclavista Marquès de Comillas fa molt de temps que no hauria de conviure alegrement entre nosaltres. Nogensmenys, entre aquests dotze apòstols, hi ha un nom que em sorprèn tant com m’entristeix. El govern municipal vol esborrar del mapa –mai millor dit– la plaça dedicada al batlle franquista sabadellenc Josep Maria Marcet. Vist així, i sense més informació, segur que bona part de la gent de bona fe del nostre país no hi veuria cap mena d’inconvenient de canviar el nom d’aquesta plaça. La qüestió, tanmateix, és que l’alcalde Marcet no va ser merament un batlle nomenat per Franco i prou, sinó que, com molt bé recordaven els seus descendents recentment, tot i la seva evident vinculació amb el règim franquista, o, millor dit, gràcies a la seva vinculació amb el règim, mentre va ser el batlle de la ciutat, va poder actuar, malgré tout, amb força més noblesa, humanitat i justícia que la mitjana nacional. 

El problema de prendre decisions com la del consistori sabadellenc és que, amb el pretext de fer un acte de justícia històrica, la conseqüència, a llarg termini, serà un oblit històric que pagarem car. Com a sabadellenc, em desplau que el meu ajuntament decideixi d’escombrar de la ciutat una figura local d’interès històric nacional. Esclar, amb llums i ombres: com la majoria dels mortals. Però negar que Marcet no va ser un batlle franquista comú sinó un personatge amb un valor afegit que transcendeix, que el fa especial i, per tant, memorable, és un clar símptoma d’aquest dogmatisme de l’esquerra que bloqueja el sentit comú. 

A mi m’agradaria que les futures generacions de sabadellencs –i de catalans– sàpiguen de l’existència d’un batlle franquista, –sí, sí, franquista– que malgrat la seva adscripció va aconseguir salvar famílies jueves de la persecució nazi, que apostava per poder parlar en català fins i tot dins les institucions des dels primers temps del règim, que de tan fatxa que suposadament era, el dia del seu enterrament l’any 1963 va rebre flors fins i tot del Front Nacional de Catalunya des de la clandestinitat. De fet, algú que a començaments dels anys seixanta escriu unes memòries tan peculiars com Mi ciudad y yo, burlant bona part de la censura i de les estructures del règim d’aleshores, ja hauria de merèixer-se un lloc en la història col·lectiva. Que caldria una placa al costat del seu nom que n’expliqués els clarobscurs i així tothom es fes el càrrec de la complexitat? D’acord. Molt d’acord! Però no puc evitar de pensar que si en Marcet hagués estat alemany, l’Spielberg n’hauria fet una peli. I això té més a veure amb el nostre autoodi nacional que amb la memòria histèrica.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Marçal Girbau
Marçal Girbau

Filòleg i occitanista.