16 històries de dignitat

"L’exili seria molt poc efectiu sense la repressió estatal que es demostra amb la presó"

A Sant Cugat del Vallès, Diana Riba conserva la casa que van construir els seus avis. Ara, aquest xalet apartat és la seua casa familiar. La parella de Raül Romeva ens rep el 16 de juliol, tot just el dia que es compleixen nou mesos de l’empresonament dels ‘Jordis’. A dins hi ha els seus fills, de 10 i 12 anys, que callen amb timidesa. No tenen edat per pair que són pare és a la presó. Diana, però, reconeix que els qui pitjor duen la situació són els seus sogres, que viuen a cavall entre Sant Cugat i les Terres de l’Ebre. Malgrat que és pedagoga de formació, Diana sempre ha exercit com a llibretera. Ara treballa en l’empresa familiar. Sa casa és plena de llibres i a fora llueix un petit hort, obra del pare de Diana.

Entrevista gravada el 16 de juliol de 2018

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Primer de tot, l’hem d’agrair que ens deixe accedir a sa casa.

Per mi és molt millor. El Raül no feia mai res a casa. Jo, des que ell està allà. Ho faig tot aquí. Em va millor que vingueu. Tinc molt poc de temps amb els nens i si em moc finalment perd més temps.

Com estan?

Muntanya russa. La veritat és que hi ha moments que estàs bé, però hi ha d’altres en què la situació es fa desesperant perquè s’allarga i cada dia que passa és més greu. Aquesta és la nostra sensació. Avui fa nou mesos que tancaren el Jordi Sànchez i el Jordi Cuixart. És una xifra que fa fredor.

Els advocats són optimistes?

Ells sempre són molt clars: hi ha una qüestió jurídica i uns processos judicials que impliquen un calendari. Si s’agafen només al procediment judicial no són optimistes, perquè ens anem a un judici llarg, llunyà, i a unes penes que poden arribar fins als 30 anys de presó. Però tant advocats, com famílies, com tots plegats, el que hem de tenir clar, i més encara si fem cas dels esdeveniments que es van donant, és que això no és un procés judicial, sinó un de polític que s’ha judicialitzat. Aleshores tot va canviant i res no és tan clar com molts altres casos que ells porten. Si fos només un procés judicial tindríem clar que des del dia en què van entrar a presó i es dictamina l’acusació fins el dia del judici no hi ha res. Però en aquest cas, al ser un procés polític i com que la política és canviant, doncs cal esperar.

Vostès són de Sant Cugat?

Vam venir fa 12 anys, pel que podem dir que ja som de Sant Cugat. El Raül se sent de Caldes de Montbui (Vallès Oriental), tot i que va nàixer a Madrid, perquè son pare va treballar-hi un temps. I jo sóc de Barcelona.

Llavors, l’1 d’octubre van votar ací. Com recorden aquell dia?

Jo el recordo amb molts nervis, com tots els ciutadans. Em vaig aixecar molt d’hora per anar al meu col·legi electoral. Vaig estar-hi des de les 5 del matí i el Raül se’n va anar a fer feina. Jo el recordo amb molts nervis, perquè des del primer moment vam tenir notícies de les càrregues policials. Això va afectar-nos molt a nivell emocional. De tota manera, jo no vaig viure amb el Raül l’1 d’octubre. El vaig viure al meu col·legi, amb la gent del barri, i vam tenir aquell moment de les 11 del matí en què ell va venir a votar aquí a Sant Cugat. Va ser un moment de molta contenció emocional. Podeu imaginar: el col·legi estava protegit per la gent i es van obrir les portes, que estaven bloquejades. La gent estava totalment decidida a fer de la votació una cosa possible. I van lluitar perquè tothom pogués votar.

La jornada al seu col·legi va ser tranquil·la?

No hi va haver càrregues policials, però va ser de molts nervis perquè sabíem que podien venir. I això va passar a tots els col·legis on no hi van haver càrregues policials. A la tarda va ser molt diferent perquè van frenar les càrregues policials. El nostre col·legi electoral està davant d’un parc infantil i van venir tots els nens del barri i ja va ser una tarda tranquil·la.

Els dies previs a l’1 d’octubre es van arribar a plantejar que la situació s’esdevinguera tal com s’ha acabat donant?

A nivell familiar no es fa tanta anàlisi política. Des del meu nucli familiar recordo els moments previs amb molta necessitat de cuidar els meus fills, d’estar a casa i de molt poca mobilització. El Raül sempre estava a fora i no ens vèiem gairebé, pel que no en parlàvem. Què podia arribar aquesta situació? Jo no ho pensava. Tampoc esperàvem les càrregues policials. Som un poble pacífic que vol votar i no entenem aquesta repressió tan violenta.

Hi havia amenaces, però, des de l’Estat. Com es gestionaven aquells advertiments?

La veritat és que no hi havia molts moments de reflexió familiar pel que fa a aquesta situació. Nosaltres no només som una família implicada, sinó que som ciutadans d’aquest poble. Hi havia una situació compartida amb la resta de la ciutadania d’estar plenament decidits a fer un acte democràtic com el que vam fer. I més enllà del que pogués passar a l’endemà no miràvem massa. Ells tenien un mandat democràtic del poble i estaven tossudament decidits a tirar-ho endavant. El que suposo que no és tolerable és el tema de la violència. I és la violència la que va ocasionar el trencament. Les càrregues policials van ser molt greus. I per al Govern també.

Com van viure el 27 d’octubre?

Jo aquell dia estava a casa. Darrerament m’havia trobat que si anava a les mobilitzacions el meu mòbil, com els de la resta, deixava de funcionar. I jo tenia molt clar que volia estar connectada a nivell familiar. Els meus fills són petits. Era un moment difícil a nivell d’exposició pública. El 27 el recordo a casa, amb els meus fills jugant al parxís i intentant crear un clima de familiaritat i de normalitat amb ells. Ells també ho vivien molt intensament. Tenien una quantitat d’informació de gent de l’entorn molt important quan anaven a l’escola.

Diana Riba, parella de Raül Romeva / Jordi Play

Fem un petit repàs biogràfic. Com i quan va conèixer el seu home?

Ens vam conèixer l’any 2000, en el trasllat de pis d’una amiga en comú. Ell en aquell moment estava treballant a l’Escolta Cultura de Pau de la Universitat Autònoma de Barcelona i no estava afiliat a Iniciativa perquè la seva professió no li permetia estar afiliat a un partit polític. Ell era professor de cultura de pau.

I el van fer europarlamentari.

Sí. Al poc de conèixer-lo el van proposar encapçalar les llistes d’Iniciativa al Parlament Europeu. Va dir que sí i va estar dues legislatures a Europa, deu anys.

Ell va transcendir encara més als mitjans quan va encapçalar la llista de Junts pel Sí en les eleccions del 27 de setembre del 2015.

Aquella decisió, com moltes de les que es van prendre posteriorment, va ser presa en molt poc de temps. Sempre hem tingut clar que el que interessi professionalment a un dels dos serà recolzat per la parella. Jo el vaig empènyer. Si aquell era el procés que demanava la ciutadania, per què no anava a encapçalar la llista? I més una persona com ell, recolzat per les dues parts principals de la coalició, tot i que de Junts pel Sí formaven part molts partits, entitats i persones independents. El que passa és que tot just quan dius que sí a una responsabilitat com aquesta t’adones de tot el que suposa, sobretot pel que fa a l’exposició pública.

Quan el fan conseller, doncs, passava menys per casa.

No menys que quan era eurodiputat, que no vivia aquí. Ell no era de dilluns a divendres. Durant l’etapa de conseller treballava moltes hores però dormia a casa.

Ell mai no va tindre cap dubte a l’hora fer-se enrere una vegada s’aproximava l’1 d’octubre? Altres companys seus sí que ho van fer.

No, no. Ell tenia molt clar el que volia dir la llista de Junts pel Sí i el procés que engegava Catalunya en aquest sentit. Era molt il·lusionant.

Pel que fa als suports que reben, hi ha hagut algun d’inesperat que hagen rebut especialment bé?

Des que està a la presó sí, és clar. Per exemple de veïns que opinen absolutament el contrari a nosaltres però ens ajuden absolutament en tot, perquè la barbaritat de la presó preventiva és evident. El suport d’alguna gent no l’esperaríem en un altre cas. Però en el moment en què tot afecta a la llibertat, la gent es bolca. Quan hi ha presó i exili deixem de parlar de referèndum i parlem directament de democràcia.

Han creat un teixit de suport molt fort entre les famílies.

Aquesta és una de les coses positives que ens han passat. Hem creat l’Associació Catalana pels Drets Civils, que és un espai de trobada i de confort entre tots nosaltres. La connexió amb els qui estan passant per la mateixa situació és molt forta. Per exemple, la família de qui va compartir 33 dies de cel·la amb el Raül, el Joaquim Forn, és un suport importantíssim. Perquè passem exactament pel mateix. I l’associació dona aquest suport enorme.

Com van rebre el trasllat a Lledoners?

Feia molt de temps que el Raül, l’Oriol Junqueras i el Jordi Cuixart n’havien demanat el trasllat, tal com havien demanat també els bis a bis mensual, les trucades telefòniques i tot allò que el sistema penitenciari ens permet per mantenir el contacte. I dintre de tota la línia de dret del sistema penitenciari, que ens agradi o no hem de conviure-hi, vam demanar el trasllat en el primer moment en què ja es podia, quan havien acabat les comunicacions amb el jutge. Ho vam rebre amb més normalitat que la resta de la població, perquè és un dret que tenen com a presos. Hi ha molts pocs casos en la història en què no s’hagi acceptat aquest dret i aquest cas no havia de ser-ne un. Un pres sempre està a la presó més propera de casa o en aquella que compti amb les condicions adients. El pres té dret a demanar aquest trasllat. Nosaltres ho vam viure amb més normalitat que la ciutadania. No ha estat una victòria, sinó una part més del procés judicial.

Alguns dels encausats van decidir marxar a l’exili. Aquesta possibilitat mai no va ser pensada pel seu home?

En el nostre cas ni es contemplava. El Raül tenia claríssim que volia seguir explicant-se a Catalunya i, si calia, davant d’un jutge espanyol els fets i la situació. Perquè té clar que no hi ha rebel·lió, ni sedició, ni malversació, ni res. Aquest sempre ha estat el seu posicionament i la seva lluita està aquí. El tema d’exili o presó és una decisió personal de cadascun d’ells. S’ha de conviure amb totes dues situacions, que són molt dures. No em puc imaginar haver triat una de les dues sense el ple convenciment. L’exili seria molt poc efectiu si no hi hagués la repressió de l’Estat que es demostra amb la presó. I sense l’exili, la presó tindria un altaveu menys. Al final és una moneda de doble cara que s’ha equilibrat. Però en tot cas en cap moment va valorar marxar. El Raül ha anat dos cops a la presó i, per tant, ha dos cops davant del jutge. Va tornar-hi quan el van tornar a citar. Ell té claríssim quin és el seu paper. És molt important estar davant del jutge en aquesta judicialització de la política. El Raül sempre ho ha deixat molt clar: el sentit de la presó és molt necessari i és un pas molt important dins d’aquest procés.

Tothom diu que ell, com la resta de presos, estan molt forts.

Evidentment ho estan passant molt malament. Perdre la llibertat és d’una severitat enorme. Quan diem que estan forts volem dir que ells tenen clar quin és el seu paper allà dintre i dintre del procés. I treballen molt fort per al futur i per fer política. Els que l’han deixada de fer són els que estan a l’altra banda. Ells continuen funcionant com a polítics.

Esperaven alguna cosa amb el canvi de Govern?

Una de les coses que tenim clares les famílies és que aquest no és un procés ràpid ni de gestos immediats. El canvi de Govern pot suposar un canvi de vocabulari i això porta a un nou camí, però no sabem quin. Potser portarà a nous fets. Però un nou camí, segur. Això et dona una nova realitat que abans no teníem, tot i que no vull parlar d’esperança. El canvi de Govern, al final, és positiu perquè ens dona un nou camí. Però cal recordar que el PSOE ha estat al costat del 155 i de la repressió. Ara veurem si aquest canvi suposa altres fets.

Des del Govern espanyol s’han posat en alguna ocasió en contacte amb les famílies?

No. El Govern català sí, evidentment.

Quines han estat fins ara les mostres de suport més importants?

Jo agraeixo absolutament totes. En aquests moments, mesos després de l’inici de tot, potser les que em fan més il·lusió són les noves que venen a reforçar-nos i a denunciar aquesta vulneració de drets. Els que vindran seran benvinguts, perquè cada dia hem de ser més. I cada cop hi ha més gent que ve d’espais polítics distints a donar-nos suport, encara que sigui des de l’aspecte més humà. No estarem en un país normal fins que aquest tema no estigui resolt. Ni Catalunya es podrà desenvolupar d’una manera normal ni Espanya podrà fer veure que tot està en ordre. Mentre hi hagi apropaments humans, nosaltres tenim molt a agrair.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.