Xabier Arzalluz

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Dijous passat va faltar l’històric polític basc, president del PNB (1980-1984 i 1987-2004), Xabier Arzalluz Antia, a 86 anys. Poques vegades un dirigent polític ha despertat tantes admiracions i discrepàncies al si de la política estatal. Les seues conviccions, sovint expressades de manera agressiva —o clarivident, segons qui les escoltara— no deixaven indiferent ningú. Pocs han generat el ressò mediàtic que Arzalluz va provocar. Potser és per això que en molts balanços s’ha parlat més del seu verb característic i no tant de la seua obra política, imprescindible per entendre l’evolució política d’Euskadi i Catalunya i també determinant en el moment que vivim.

Arzalluz mai no va exercir cap cartera executiva al si del Govern basc ni de cap altre. Dirigir el Partit Nacionalista Basc durant les últimes dues dècades del segle XX li va atorgar una influència indiscutible. Sobiranista convençut, mai no va renunciar al que, per a ell, era l’objectiu final del seu partit: constituir l’Estat basc dins d’una nova Europa més sensible als pobles que al predomini dels Estats. Va mantenir el PNB en posicions sobiranistes i independentistes, postulats que avui molts membres d’aquest partit —que governa a Euskadi amb el suport del PSE— troben a faltar. També ell mateix, que no s’ha estat de criticar el pragmatisme que a hores d’ara domina en el seu partit. Arzalluz era dels qui pensava que calia ser valents per avançar en un camí, el de la independència del seu país, que no es podria traçar sense discursos i polítiques valentes. Amb aquestes conviccions no és estrany que Arzalluz incomodara arreu de l’Estat espanyol.

Tampoc no és estrany que en l’etapa de predomini convergent a Catalunya, els sobiranistes més convençuts, llavors minoritaris i marginats políticament, trobaren a faltar un Arzalluz en la política catalana. El president del PNB també va patir crítiques pels qui consideraven que no s’havia manifestat suficientment contra l’esquerra abertzale, malgrat que va discrepar constantment amb aquest sector. Moltes de les seues paraules, cal dir, van ser criminalitzades per un sector polític i mediàtic que va tenir sempre Arzalluz al punt de mira.

Entre més coses, perquè el president del PNB va ser protagonista d’un temps polític en què l’aznarisme i el seu aparell no permetien qualsevol argument que posara en dubte la seua estratègia contra ETA, que s’estenia a una guerra contra tot aquell que qüestionara la unitat d’Espanya. Arzalluz va promoure, amb l’esquerra abertzale, una Mesa per la Pau tot just quan a Irlanda es resolia el conflicte armat amb un diàleg normal entre Tony Blair i el Sinn Fein. Una via que va fructificar. A Espanya, aquest diàleg era condemnat pels qui semblaven no voler resoldre el conflicte per rendibilitzar vots. En el record queda la duríssima campanya electoral del 2001 al País Basc, que es va viure amb intensitat a tot l’Estat espanyol, quan Jaime Mayor Oreja (PP) i Nicolás Redondo Terreros (PSOE) es van conjurar, sense èxit, per apartar el PNB del Govern basc. Juan José Ibarretxe va ser reelegit lehendakari i la seua aposta per l’autodeterminació, tot i que no va prosperar pel bloqueig espanyol, avui és més viva que mai a Catalunya.

Amb Arzalluz, per tant, se’n va el polític que va apostar pel sobiranisme amb escasses complicitats i amb excessives criminalitzacions. Ell ja advertia de la falsedat argumental de PP i PSOE sobre “el dret a parlar de tot” sense la violència de les armes. Una mentida que avui és més evident que mai.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

El Temps
El Temps