Què votes si votes Compromís?

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Malgrat voler marcar distàncies de forma permanent amb Catalunya, la vicepresidenta valenciana, Mónica Oltra, ha demostrat amb escreix ser molt aficionada al Tió de Nadal. Es tracta d’agafar un bon pal i fotre uns quants mastegots a un tronc amb barretina fins que caiguen els regals. Un costum no massa diferent al fet d’atonyinar —metafòricament, és clar— el procés i els seus dirigents, tot esperant que caiguen portades de diaris, minuts de televisió, clics als digitals i, si pot ser, uns quants vots més.

El cagatió d’Oltra s’ha manifestat ja tantes vegades que ha deixat de ser una anècdota puntual: des d’amollar-li a Oriol Junqueras que els Països Catalans són un “ectoplasma” fins a la crítica barroera a Carles Puigdemont per fer-se “dinarots” i tirar-se a la gran vida en l’exili de Brussel·les. Abans, però, havia comparat el “procés” amb un “pollo” per arrancar unes molles de més a l’estat, va criticar la Diada per deixar fora “la meitat dels catalans”, va assegurar que Quim Torra encara no havia dit res que li interessara, va donar suport a Ximo Puig quan va concedir un premi a Societat Civil Catalana, va declarar-se “farta del tema de Catalunya” o va assumir el discurs lizondista en expressar la por que un augment hipotètic d’inversions a Catalunya perjudicara el País Valencià... Davant el dubte, colp de bastó, ametlles i torró.

Tant li fa a la vicepresidenta que el seu cagatió personal incomode greument una bona part de Compromís i del seu electorat. Hi ha qui, fins i tot, llegeix el fet no com un error de polític bocamoll, sinó com una estratègia maquiavèl·lica de doble direcció: cap a fora, per remarcar l’espanyolització de Compromís i l’allunyament de l’estigma del catalanisme i, de portes endins, com un avís a la vella guàrdia del Bloc, a l’oposició interna que no acaba d’assumir que un partit minoritari com Iniciativa manifassege Compromís al seu gust... Un mena d’“ací mane jo” a pocs mesos de la marató electoral.

“Què votes realment si votes Compromís?” esdevé una qüestió cada vegada més difícil de contestar. Fa quatre anys, amb l’espenta de fer fora la corrupció del PPCV i la possibilitat inaudita de col·locar una força valencianista en situació de govern, molt pocs votants s’ho preguntaren realment. Calia fer fora la dreta i els corruptes i obrir la porta a un nou govern que es plantejara fer les coses d’una altra manera. Al final, hi hagué el Botànic, el tàndem PSPV-Compromís i un Podem que, en un error estratègic estratosfèric, va restar fora donant suport a canvi de res.

Compromís, de fet, ha après la lliçó i no vol saber-ne res, de Podem. En les anteriors eleccions estatals, ambdues formacions van compartir cartell amb #AlaValenciana, que a penes va durar el temps que el diputat Baldoví trigà a falcar el cul a l’escó del Congrés. Era l’època en què Mónica Oltra, sempre atenta a cap a on bufa el vent, va apropar-se al guru Pablo Iglesias i als qui anaven a “tomar el cielo por asalto” fins que l’infern de la pusil·lanimitat i la incongruència els va assaltar a ells.

Amb Podem en estat agònic, Compromís espera ser el principal beneficiari valencià dels milers de vots que es deixaran en 2019 pel camí. L’estratègia de l’escorpí sobre la granota no és nova per a Oltra. Ja la va aplicar el 2007 amb Esquerra Unida i, posteriorment, amb el Bloc, atrapat entre uns resultats electorals que mai no s’havien atrevit a somiar i el preu a pagar d’una cap de llista aliena eterna; Oltra, de fet, serà novament la número 1 de Compromís després d’unes primàries a la búlgara sense cap rival.

Amb aquests moviments, Compromís pretén consolidar-se electoralment com una coalició que oscil·la entre un esquerranisme socialdemòcrata innocu que no qüestiona l’statu quo i un valencianisme progressista mel·liflu i aigualit que a penes cobreix d’Oriola a Vinaròs i li horroritza pensar del Sénia o la Mediterrània enllà. Què votes si votes Compromís? Una crossa perquè el PSPV puga seguir governant? Un comboi ciclista permanent i festes amb swing i dolçaina per a tothom? Un partit que voldria ser més atrevit i agosarat però, pobrets meus, els tribunals no els deixen? Uns dirigents que menystenen a qui va donar-los suport durant els vint anys de travessia pel desert del PP? Un miratge del valencianisme que podria haver sigut i que no serà mai?

En realitat, tant és. En l’època del clickbait i la política sense arguments ni profunditat, l’únic motiu real, fort i potent que s’esgrimirà per votar serà barrar el pas a la dreta i al possible tripartit PP-Cs-Vox. Davant el panorama, serà l’enèsima vegada que més d’un agafarà la papereta de Compromís sense tenir una idea clara de què collons està votant.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Antoni Rubio
Antoni Rubio