Saber usar la força

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

L

a setmana passada van ser nombroses les manifestacions que van evidenciar, una vegada més, la capacitat mobilitzadora de la societat catalana. La gran manifestació de dissabte dia 16 de febrer va anar seguida de la vaga de dijous 21. Una jornada que va concloure, també, amb diverses manifestacions. Sobta especialment la de Girona, una ciutat d’uns 100.000 habitants que va reunir-ne, segons càlculs policials, 70.000. Una xifra inèdita que és bona mostra del rebuig que genera el judici que estan patint els dirigents cívics i polítics al Tribunal Suprem.

Què se n’ha de fer, però, de tanta força? Des de l’inici del procés independentista, i com bé diuen els encausats polítics, tota evolució en aquest període ha anat de baix a dalt: del carrer a les institucions. I ara, amb un Govern català desorientat per la repressió, per la incertesa política, per la situació d’exili i presó i per les amenaces de la dreta espanyola, el carrer torna  a prendre la iniciativa per esdevenir la pedra angular de la resposta del Principat a la judicialització.

Més enllà dels discursos retòrics, de les voluntats reiterades i d’alimentar expectatives que estan quedant frustrades per la realitat, cal que els governants centren els seus esforços a evitar possibles catàstrofes electorals. El 28 d’abril hi ha una cita amb les urnes a tot l’Estat espanyol. Una data que pot ser fatídica si els resultats afavoreixen el trident de la dreta, que amenaça de manera constant amb una nova aplicació de l’article 155, aquest cop llarga i prolongada, interferint també en l’educació i en els mitjans públics. Que desitja abolir el Govern català, dissoldre’l i governar Catalunya per decret, atès que no van poder fer-ho a través de les urnes. L’amenaça no es pot menystenir.  També més enllà del Principat. Tant al País Valencià com a les Illes són bastant conegudes les polítiques de la dreta contra la llengua, contra l’autogovern, contra els models econòmics allunyats de l’especulació i contra els serveis socials públics. Per tant, atès el risc de la situació, considerant que els qui anhelen la recentralització més agressiva tenen importants possibilitats d’aconseguir la majoria absoluta, la força del carrer ha de servir per a alguna cosa més que per a batre rècords de xifres en les manifestacions.

La crida a la mobilització electoral massiva ha de ser l’eix central de tots els partits que pretenen evitar que s’impose la majoria de Vox, Ciutadans i Partit Popular. En situacions tan delicades, en què el país es juga el seu futur, no hi ha espai per als retrets entre tots els partits que volen evitar el retorn de l’aznarisme a La Moncloa. Davant de tot això, no hi ha temps per a les lluites internes, per a les divisions, per als enfrontaments públics i per a qualsevol situació que puga espantar els votants indecisos, que són els qui acabaran desequilibrant la balança i decidint els resultats de les eleccions espanyoles del 28 d’abril i de les valencianes, mallorquines i catalanes —en aquest cas, només municipals— i europees del 26 de maig.

El judici del Suprem esdevé un bon aparador per observar l’Espanya que anhelen alguns. La de les acusacions més que qüestionables basades en gairebé el no-res, la de les imprecisions dels fiscals, amb arguments gens documentats... És l’Espanya que no entén de diàleg: només d’imposició i d’humiliació. Cal bona voluntat d’entesa i tota mena d’aliances, algunes contradictòries, per evitar la catàstrofe. I cal que la gent, conscient per omplir els carrers, ho siga també per omplir les urnes amb vots.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

El Temps
El Temps